“La crisi de les refugiades és en realitat la del projecte de la Unió Europea”, afirmà el passat dijous 21 d’abril la Laia Altarriba, periodista i activista social. És una de les conclusions que extragué durant la seva experiència a la illa grega de Lesbos, el passat mes de febrer.
Aquesta conclusió ha guanyat molt de consens, de fet, a mida que la situació s’ha agreujat i, més encara, amb la solució presa per la UE d’acord amb l’Estat turc. En realitat, més enllà encara d’aquest projecte d’Europa que les elits financeres, empresarials i polítiques volen imposar, allò que apareix totalment en crisi, per no dir directament com un fracàs, o pitjor encara, com un projecte criminal, és el del model de relacions econòmiques i polítiques internacionals que regeixen el món postguerra freda.
De tal manera que cada vegada sembla menys exagerada, si alguna vegada ho hagués estat, la tesis del filòsof italià Giorgio Agamben que afirma que l’estat d’excepció dels camps de concentració nazis és el mateix que impera en els que s’organitzen per als refugiats. Més enllà de les relacions entre estats i nacions, el camp de concentració, segons el pensador italià, esdevé el paradigma de la societat moderna. En aquest espai la llei queda suspesa i es viu un perpetu estat d’excepció; i les persones esdevenen sempre elements sospitosos, “terroristes virtuals”, i com a tals són tractats.
Un moment de la xerrada de Laia Altarriba al casal popular Atzur. Foto: A.T.
En un ràdionoticiari d’avui mateix (diumenge 24 d’abril, però que podia ser el d’ahir i segurament el de demà, com també el de la periodista catalana Laia Altarriba), anunciaven el relat d’una periodista que havia d’explicar les seves impressions sobre la situació actual al Grècia, una “situació terrible”, garantia el locutor.
Segons el pensador italià Giorgio Agamben, el camp de concentració esdevé el paradigma de la societat moderna. En aquest espai la llei queda suspesa i es viu un perpetu estat d’excepció; i les persones esdevenen sempre elements sospitosos, “terroristes virtuals”, i com a tals són tractats.
Aquest mateix dia, apareixien també més dades aclaparadores als diaris impresos. ACNUR i l’agència turca per gestionar la presència de les persones refugiades donen la xifra de 2,7 milions de sirianes arribades a Turquia. Però el nombre de persones i famílies fugint de la guerra no para.
La Laia explicava que la gent intenta arribar per mar perquè el trajecte i les fronteres terrestres “són impracticables”. Això mateix volen fer de les vies que fins ara han estat més utilitzades. Per això l’acord amb Turquia i per això l’absència d’atenció a les barques en perill, i per això la quantitat de persones ofegades; per evitar l’efecte crida que, defensen alguns dels dits dirigents europeus i seus assessors, podria tenir l’arribada amb èxit per “vies il·legals”.
“Un grapat de persones quasi sense més recursos que els propis braços han fet més pels refugiats que tota l’estructura de la Unió Europea”, afirmà en recollir el guardó que el designava com a Català de l’Any 2016 l’espontani promotor del grup de salvament per ajudar les persones que arribaven i arriben a les illes gregues.
Laia Altarriba: “es dinamitzen i multipliquen les deportacions massives, que ja eren una pràctica habitual.”
Segur que va ser benevolent en dir això. Perquè, en realitat el problema de la UE no és el d’haver fet poc o molt, sinó el d’haver treballat en sentit contrari. El que no només és greu, sinó directament criminal.
“Els guardacostes miraven l’arribada de barques i ‘dinguis’ (aquest és el nom equivalent al de les ‘pasteres’ utilitzades a l’estret de Gibraltar) sense fer res. Mentre grups de voluntàries ajudaven a rescatar les persones, traient-les de l’aigua i acollint-les en els campaments que espontàniament i de forma autoorganitzada i autogestionada per persones a títol individual i també per grups i ONGs», relata l’Altarriba, tot destacant «la feina d’anarquistes grecs, tant a les illes com a Atenes i altres ciutats”. (Hom pot llegir un relat viu i complet: http://xarxapenedes.cat/calma-estranya-a-lilla-dels-refugiats/).
L’acord UE-Turquia ha marcat un punt d’inflexió en aquesta situació. Però segons la majoria d’opinions, no per millorar. Pot, fins i tot empitjorar. De immediat, barrades les possibilitats de continuar per la ja perillosa via marítima que portava a les illes gregues, tornen a funcionar amb molta més força les anomenades noves rutes, que són les ja conegudes des de Líbia, Tunis i Marroc, en qualsevol cas rutes més llargues i més perilloses.
Al mateix temps, apuntà Laia Altarriba, es dinamitzen i multipliquen les deportacions massives, que ja eren una pràctica habitual. Sobre aquesta qüestió, l’escriptor Juan José Millás diu: “Los refugiados (y en general los pobres) son en cierto modo los restos de la combustión de una parte de esa economía, las cenizas que expulsa la maquinaria del sistema, en el caso de que la maquinaria y el sistema sean cosas distintas. Desechos que conviene repartir con justicia bonificando a quien se los queda. Si un cementerio nuclear se considera un chollo para los habitantes de la población en la que se instala, un cementerio de refugiados debería resultar beneficios para la Turquía de Erdogan (…) Es costoso deshacerse de las cenizas, sí, pero gracias a esas cenizas se ha movido, por poner un solo ejemplo, el tráfico de armas, cuya industria constituye una de las locomotora de la economía global”.
Amb això, hom torna a la crisi o frau/fallida del sistema de relacions internacionals del que es parlava al principi. Les responsabilitats dels països imperialistes o neoimperialistes: Estats Units, Regne Unit, França, Holanda, Alemanya, principalment però no només, en totes les guerres de l’Orient Mitjà i altres zones són conegudes i estan prou documentades.
Per citar només, en aquest cas, el que suposadament seria l’enemic principal a combatre, l’Estat Islàmic-Daesh, ha estat la pròpia candidata Clinton a la presidència del EUA, exresponsable de la política exterior d’aquest país, qui va reconèixer i afirmar que el seu govern ha entrenat i finançat forces que avui són part fonamental de l’EI.
El comerç d’armes amb els països de la regió, fins i tot el comerç amb el petroli que finança les tropes de l’EI, està documentat també. El govern espanyol forma part dels qui aprofiten la situació per a vendre els seus enginys assassins. Però després, resulta que les culpables són les persones refugiades, “terroristes virtuals”, “criminals sospitoses”.
La solidaritat i les propostes que no falten són les que sorgeixen des de baix, les que promou la gent, com ara totes les persones que espontàniament, com relata la Laia, ajuden a rescatar les persones a les platges i les acullen en campaments improvisats. Com ara la brigada de joves del Vallès, que estan garantint la presència per ajudar al campament d’Idomeni, donant suport per diferents tasques i garantint visibilitat sobre la situació. En Gerard Marin i Cristina Garcia, membres de la Brigada Vallès-Idomeni van participar en l’acte realitzat dijous 21 al Casal Popular l’Atzur, junt amb la Laia Altarriba.
La brigada es va ser famosa per sorpresa, després que, a principi d’abril, un grup fos detingut durant la seva estada al camp d’Idomeni. Un dels membres, Arnau Rojas, ciutadà sabadellenc, relatava a la seva arribada a casa, “témer que la persecució de voluntaris perjudiqui la situació dels camps de refugiats”.
En Rojas afirmava, en declaracions a Ràdio Sabadell, que s’han produït una cinquantena d’arrestos en les últimes setmanes, tot considerant que això formaria part d’una estratègia de “pressió perquè la gent deixi de donar suport, difondre i fer d’escuts humans dels abusos que es pateixen en els camps”.
El brigadista vallesà parla d’una “organització sobre el terreny caòtica i l’ajuda internacional no aconsegueix millorar-la”. Tot denunciant denunciat l’actitud del govern i la Unió Europea, conclou que “la solució ha de ser política”.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari