Una densa història d’unitat popular i d’esquerres al nostre país
Discrets però intensos els moviments de les organitzacions polítiques d’esquerra a la ciutat. Per alguns, la veritat, la vida és sempre preparar eleccions; són normalment aquelles opcions que entenen i fan la política amb minúscula, o sigui que creuen en dites com aquelles de que l’exercici de la política és “la ciència del que és possible” i d’altres tant o més ambicioses fins i tot, s’atreveixen a dir, “transformadores”.
D’altres, per força de les circumstàncies o malformació congènita (ja sigui el cas famós de l’“esquerranisme com a malaltia infantil” o el de l’esquerra “bonsai” –genèticament nana- , per posar dos exemples) mai no fan política, ni amb minúscules ni de cap mena, només sentencien i proclamen.
Aparentment, tot això estaria canviant. Això i/o el context social i econòmic. Abans de l’estiu i les vacances ja es notava agitació. Sobretot de les organitzacions que estan fora de l’Ajuntament, segurament esperonades per les expectatives favorables que per a elles es poden obrir amb la crisi dels partits que han comandat la política durant les dècades del post-franquisme (tradicionals? vells? periclitats? obsolets?) i l’obertura d’espai per a opcions noves que apunten els sondejos d’opinió, fets carn i matèria palpable amb l’èxit de Podemos a les eleccions europees del maig.
Crisi del sistema polític sorgit de la transició
El suposat èxit dels de fora acaba esdevenint, no poques vegades, calaix de sastre de totes les mides, segons interès, a casa
Les organitzacions que d’alguna manera exerceixen poder o se situen a prop, van fent amb més discreció encara que els primers. Ningú no vol apostar fort en una jugada que no sigui prou clara. I claredat segur que no hi haurà ni una mica, al menys, fins que el dit procés sobiranista resulti en un nou escenari i equilibri de forces. Caldrà veure si CiU aguanta com a tal, si CDC sobreviurà, si UDC munta l’alternativa que doni expressió política als sectors que s’haurien quedat orfes amb la crisi o mutació convergent; si els pscealistes aguanten encara units o es divideixen en al menys dues organitzacions deixant, al temps, camí obert per a altres opcions (Podemos???).
Així les coses, a Terrassa sembla que de moment el PSC, del que alguns diuen que podria ser una versió edulcorada de partit-estat municipal , aconsegueix tancar files entre els, al menys, dos sectors o tendències internes. L’expressió d’aquesta síntesi és l’actual alcalde Jordi Ballart. Les opinions de persones coneixedores de la política a la ciutat és que, si la cosa no empitjora, d’aquesta manera aconseguirien exorcitzar els perills més greus de fragmentació i mantenir el tipus, encara que perdent suport.
Aquesta resistència seria resultat, no només de mèrits propis, sinó també de la manca fins al moment d’alternatives creïbles com a recanvi de govern. No només com a opció política, també laboral i salarial. Clar que això també podria fer un tomb. De fet, d’una banda, les enquestes d’opinió mostren una mantinguda pèrdua de suport en favor de Ciutadans des de fa temps i, actualment també de la nova marca electoral, Podemos.
De l’altra, cal veure fins a on poden comptar amb els fins avui fidels socis de govern, els autodenominats ecosocialistes, o sigui ICV i l’apèndix EUiA. Discursos a banda, al final manarà el nombre de vots i regidors i les possibilitats que això permeti. Mentrestant, però, a nivell nacional, la coalició d’ecosocialistes amb els d’Izquierda Unida al Principat, apunta maneres de radicalització i, per tant, d’allunyament dels pscealistes. A la co-capital vallesana, tanmateix, res d’això es fa sentir ni massa ni poc. Mentre que a Barcelona fan veure que lliguen amb l’Ada Colau, alguns diuen que de tot cor, altres que és només flirteig per fer-se veure, a Terrassa ni se sap. Tot i que ha aparegut una franquícia de la marca de la Colau que ja es diuen Guanyem Terrassa.
EUiA, els socis d’ICV, tot i no ser novetat que pinten ben poc i que de fet poden ser considerats extraparlamentaris locals (es diu que mai han comptat amb ells per res que no fos demanar el vot i fer campanya), volen estirar de la coalició cap a l’esquerre i ja fa dies que afirmen tenir voluntat i disposició per construir una coalició més ampla, no amb els pscealistes sinó amb les forces més a esquerra i grups organitzats entorn de lluites i reivindicacions socials, per l’habitatge, contra les retallades i d’altres. De fet, converses, per més que una mica informals n’hi ha. De totes formes, sembla prou difícil que puguin produir-se canvis d’equació en aquesta relació ICV-EUiA tal i com encara estan les coses.
La lluita pel canvi social s’articula, amb tots els seus continguts, en torn de la reivindicació nacional com a expressió possible de la democràcia, la justícia i els drets en general
L’estel més clarament ascendent en tot l’escenari local, com també a nivell nacional, es diu ERC. Les raons són òbvies i els resultats de les eleccions europees apunten a reforçar aquesta tendència. A Esquerra, però, no creuen ni confien en daltabaixos. Les xifres amb les que compten els hi diuen que poden créixer molt, però que segurament no tant com per a treure-li el primer lloc al PSC. Consideren i afirmen i plantegen, que volen un “canvi de règim” a la ciutat. Fins i tot, sembla, podrien comptar amb els pscealistes, però en cas que aquests fossin uns més en una eventual aliança de govern. Així, doncs, amb una serenitat que de vegades se’ls-hi fa difícil de mantenir, van fent feineta i parlant, directament o indirecta, amb més o menys tothom a esquerra.
En aquest context, les organitzacions més a l’esquerra de l’espectre ideològic a la ciutat també estan intentant posar en peus una alternativa local. A la CUP, amb més de 10 anys de vida a Terrassa, s’han sumat molt recentment el Procés Constituent, actiu des de fa un any i escaig; Podemos i Guanyem Terrassa, en tots dos casos fa només cosa de mesos; encara i que mentre de les persones que van decidir muntar localment el partit o organització política encapçalada a nivell de l’Estat espanyol pel politòleg Pablo Iglesias ningú en sap pràcticament res, ni bo ni dolent; impulsant la proposta que es mira en el Guanyem Barcelona d’Ada Colau, la dirigent més popular i carismàtica de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), hi ha gent que està en el Partit X i gent que construeix l’Ateneu Candela des de fa anys.
El passat dissabte, el Procés realitzava una assemblea oberta al casal de barri del Segle XX sobre aquesta qüestió. Van decidir animar i impulsar iniciatives que aconseguissin la convergència del conjunt de les forces que aposten per la ruptura amb l’actual model i l’obertura d’un procés constituent ciutadà. Troben que, al marge d’altres qüestions, tant la CUP com Guanyem Terrassa estarien clarament en aquesta línia. També Podemos; però en aquest cas, cal considerar que l’organització o, potser millor, la voluntat de crear alguna forma d’organització, està només començant a articular-se i concretar-se. L’únic concret és que ja fa setmanes des de la direcció central a Madrid es va fer públic que Podemos no es presentaria a les eleccions municipals.
L’esquerra a la recerca una unitat política i programàtica dels interessos de les classes populars
Sigui com sigui, sembla però que a aquesta alçada del campionat ningú està esperant que vinguin de Madrid o de qualsevol altre ciutat a dir què és el que cal fer o no, i menys el que s’ha de fer o no. Per la seva banda, tant la CUP (vegi’s la notícia publicada dilluns en aquest mateix mitjà) com Guanyem Terrassa tenen convocades d’aquí a pocs dies les respectives assemblees locals, obertes en tots dos casos, per anar debatent i avançant en aquestes qüestions.
Deixa un comentari