L’exclusió residencial a Terrassa: una situació cronificada

Fem un anàlisi global del sensellarisme a la ciutat en motiu del Dia de les Persones Sense Llar, 24 de novembre de 2016

El José fa dos mesos que acudeix a l’Andana. Aquest no és el seu nom real, però vol mantenir l’anonimat perquè la seva família no sap que es troba en situació de sense sostre; diu que ells ja en tenen prou amb els seus problemes. —Al matí et lleves sense il·lusió, sense fe. Tinc una depressió i estic arribant fins i tot a pensar “coses estranyes”, ja m’entens, però com que no estic empadronat a Terrassa no m’atenen. Viure en un alberg és difícil; no tenim intimitat. De totes maneres, jo intento no criticar a ningú… Aquí cadascú té la seva pròpia història.—.

Té 49 anys, va començar a treballar als 16 i en va cotitzar 25. Per diverses circumstàncies reals com la vida mateixa, el José va estar a la presó; quan va acabar de complir la pena el 2014 va trobar feina en un bar, però el propietari el va fer fora en saber que era ex-presidiari. Des de llavors ha anat amunt i avall amb el currículum a la mà, però no ha tingut sort.

Les causes per les quals una persona perd l’habitatge són molt diverses, i les conseqüències van més enllà de no disposar d’una llar: viure en un estat d’inseguretat permanent i no gaudir d’un espai privat on desenvolupar les relacions personals. Algú que viu al carrer ha esgotat totes les possibilitats i ha patit un procés de crisi familiar, laboral i finalment, residencial.

A Terrassa hi ha dues grans entitats destinades a l’atenció de persones en situació d’exclusió de l’habitatge: la Creu Roja i la Fundació Busquets. L’Andana és de titularitat pública i va ser adjudicada a la primera per l’Ajuntament durant un període de 4 anys a través d’un concurs públic. S’especialitza en persones sense sostre. Disposa d’un alberg amb 40 places i ofereix un servei de menjador al vespre i diverses activitats socioeducatives, tots els dies de l’any a partir de les 17 de la tarda fins les 9 del matí del dia següent. El Ferran Cazador fa 4 anys que hi treballa.

—Calculo que prop de 50 persones viuen en situació de sense sostre a la nostra ciutat, 30 de les quals acudeixen a l’Andana. Entre 27 i 28 són homes, i 2 o 3, dones. A l’equip professional de l’Andana hi treballem 11 persones a mitja jornada i en horari rotatiu, i a més hi ha uns 30 voluntaris i una xifra canviant d’estudiants en pràctiques que col·laboren amb nosaltres. Cada dia realitzem una activitat pels participants i usuaris: cuina, esports, cultura general, manualitats, jocs de taula, i fins i tot cinefòrums i sortides els dissabtes.

Tot i que des de la crisi econòmica i gràcies a la repercussió als mitjans de la feina de la PAH cada vegada hi ha més consciència sobre l’exclusió residencial, el Ferran Cazador està molt decebut amb els terrassencs. —Quan es va fer el projecte de l’alberg hi va haver 4 canvis d’ubicació: 3 perquè les instal·lacions no eren adequades, i un per firmes d’associacions de veïns que no el volien al seu barri. Des de l’Ajuntament es va intentar dialogar-hi, però no hi ha haver manera.

L’estigmatització de les persones en situació de sense sostre és encara avui un tema pendent. És usual sentir arreu tota mena d’afirmacions basades en prejudicis com “són persones violentes”, “s’han quedat sense casa perquè es gastaven els diners en drogues”, “si continuen vivint al carrer és perquè volen”… Totes aquestes etiquetes porten a una exclusió social encara més severa d’aquells i aquelles que pateixen aquesta problemàtica. “Des de 2006, 500 persones en situació de sense sostre han mort als carrers de l’Estat espanyol, la meitat víctimes d’agressions”; ho resumeix un estudi sobre la realitat del sensellarisme dut a terme per la Taula d’Entitats del Tercer Sector a Catalunya el 2014.

El mateix dossier del Tercer Sector denuncia “la necessitat d’actuacions supramunicipals”, ja que “les polítiques d’atenció a les persones sense llar sobrepassen molts cops l’àmbit administratiu i geogràfic municipal”. La majoria dels factors que repercuteixen en el sensellarisme són regulats per les institucions estatals (“les polítiques migratòries, el disseny de les prestacions no contributives a la seguretat social, els serveis sanitaris o la regulació del mercat de l’habitatge”), però les polítiques ordenadores del sensellarisme depenen de les administracions municipals. A Terrassa, doncs, els Serveis Socials de l’Ajuntament són la institució que gestiona el fenomen.

La Unió Europea va adoptar el 2011 la classificació d’un document anomenat Tipologia Europea del Sensellarisme i l’Exclusió Residencial (en les seves sigles en anglès, ETHOS) realitzat per la Federació Europea d’Organitzacioms Nacionals que Treballen amb Persones sense Llar (FEANTSA). L’ETHOS proposa una nova classificació de persones en situació d’exclusió residencial que vol ser l’eix de les polítiques municipals reguladores de la problemàtica. A Espanya aquesta catalogació s’utilitza des de 2012.

FEANTSA planteja dues situacions generals d’exclusió residencial: la condició de sense llar (persones sense sostre que pernocten al carrer i persones sense habitatge que dormen en equipaments públics o d’entitats socials) i la condició de risc d’exclusió de l’habitatge (persones que viuen en habitatges insegurs sense permís legal i persones que sí que ostenten el respectiu permís però els allotjaments dels que disposen no reuneixen les condicions adequades per l’habilitat).

Les persones en condició de risc d’exclusió de l’habitatge són més difícils de comptabilitzar: pisos pastera, immobles ocupats, domicilis en procés de desnonaments, llars amb antecedents de violència domèstica o de gènere… Mentre que moltes persones en situació de sense sostre acudeixen a algun tipus d’associació per tal de no pernoctar a la via pública, aquelles que pateixen un risc d’exclusió viuen en infrahabitatges, tenen vergonya de demanar ajuda o conviuen amb amics o familiars que els proporcionen aliments. També hi ha molts casos d’immigrants que no coneixen cap entitat per a persones en la seva situació, persones grans que no es valen per elles mateixes per desplaçar-s’hi, o dones que han patit violència de gènere i viuen en refugis especialitzats.

La iniciativa d’atenció a persones en situació d’exclusió residencial és un dels 3 projectes que coordina la Fundació Busquets, l’altra gran institució egarenca d’atenció a persones en situació d’exclusió residencial a Terrassa. La Fundació és privada (és propietat de la companyia religiosa Filles de la Caritat) i el seu programa ofereix 4 serveis als usuaris: un menjador social, una instal·lació de dutxes habilitada per la higiene, un rober per casos d’emergència i 5 llars compartides. Acullen prop de 70 persones diàries.

—No sabem quantes persones hi ha a Terrassa en situació d’exclusió de l’habitatge. Els llibres diuen que és una problemàtica multidimensional i multifactorial que afecta totes les àrees, i això fa que estiguin també excloses dels serveis d’atenció. Si no acudeixen a cap centre no les podem comptabilitzar—. El David Carmona és educador social i treballa a la Fundació Busquets des de 2003. La Fundació eleva el número de persones sense sostre a Terrassa fins a 200. —Tot depèn de la idea que tinguis del concepte ‘llar’. Nosaltres considerem que algú que viu en una barraca en un hort també és una persona sense llar, encara que tingui un “sostre”—.

El David Carmona ha viscut l’abans, el durant i el “després” de la crisi i les seves conseqüències des de la Fundació. Diu que el menjador social ja estava desbordat quan encara no havia començat la crisi, perquè les persones més febles són les que van patir els primers acomiadaments quan va frenar el negoci de la construcció. No creu que la situació hagi millorat en aquest últims anys. —Hi ha llista d’espera per accedir tant al menjador com al servei de dutxes. La situació està estancada: la primera llar compartida la vam obrir el 2003, i ara ja en tenim 5. La idea era que els usuaris s’hi estiguessin 1 o 2 anys, però alguns ja n’hi porten 13 perquè no tenen cap altra alternativa. —.

A Terrassa encara queda molt camí per recórrer en la lluita contra el sensellarisme. Els perfils de persones en situació de sense llar són cada cop més cronificats: el 2008, les ajudes eren de caire més puntual, mentre que les dades recollides per l’Andana mostren que el 2015 un 72,49% de les persones ateses per l’entitat s’hi estaven una mitjana de 112 nits. Trobem, a més, que tan sols poden accedir a l’alberg les persones que no han consumit cap substància estupefaent el mateix dia, de manera que les persones que sí que ho han fet queden excloses del servei; el centre tanca les seves portes a les 9 del matí i no les obre fins les 17 de la tarda, així que les persones sense sostre passen el dia al carrer; i hi ha llargues llistes d’espera per accedir als menjadors socials egarencs.

Barcelona és una de les ciutats de l’Estat Espanyol amb més implicació en el fenomen que ens ocupa. La Xarxa d’Atenció a les Persones sense llar de Barcelona (XAPSLL), formada per prop de 30 entitats diferents i el mateix Ajuntament de la ciutat, ha realitzat successius informes d’anàlisi de la situació del sensellarisme i ha comptat el nombre de persones que dormien al carrer en una nit concreta: l’11 de març de 2013, 870 persones pernoctaven en l’espai públic, 259 ho feien en un alberg i eren obligades a passar la resta del dia al carrer i 333 vivien en albergs o centres temporals per a persones sense llar.

Els experts ressalten la importància d’estudis com aquests per poder abordar la problemàtica amb garanties. A Terrassa no s’ha realitzat mai cap anàlisi de tal magnitud llevat de les dades que les pròpies entitats recullen de manera individual en les seves memòries. Només podem saber amb certesa el número de persones que acudeixen als centres en qüestió i provablement aquestes xifres no s’ajusten a la realitat. L’Andana gestiona un programa (el Move) a través del qual diversos voluntaris visiten un cop a la setmana les zones més vulnerables de la ciutat, buscant les persones sense llar que no volen assistir al centre per tal de veure com estan i oferir-los l’ajuda que puguin necessitar, però no n’hi ha prou.

Cada institució recull dades diferents que no permeten atacar el sensellarisme egarenc en la seva totalitat. Carles Feiner, sociòleg i ex-director de l’àrea d’acció social de l’Ajuntament de Terrassa entre 2007 i 2011, afirma des de l’experiència que per lluitar seriosament contra el sensellarisme a Terrassa cal una xarxa interna real de col·laboració entre les institucions que treballen a la ciutat i externa per cooperar amb les entitats que ho fan en altres municipis. És necessari, també, reformar les polítiques d’atenció que, a nivell estatal, són graduals: —Qui es troba en situació de sense llar pot acudir a un recurs de baixa exigència (els albergs); si accepta entrar dins un programa socio-educatiu, té la possibilitat de passar a viure en un pis assistit; al cap d’un temps, se li ofereix accedir a un pis d’inclusió i, finalment, a una llar normalitzada. Tants canvis de referent i de manera de funcionar són molt difícils d’acceptar i complir, i per això els fa poca gent—.

El sensellarisme és una problemàtica complexa i per tant també ho han de ser les polítiques que l’abordin. El passat 18 d’octubre, la Fundació Arrels va organitzar a Barcelona una jornada sobre l’aplicació del model Housing First, al qual va acudir-hi un representant de l’Ajuntament de Terrassa. Housing First és una estratègia nascuda als Estats Units l’any 1988 que pretén eliminar les polítiques graduals i posar èmfasi en la primera necessitat de les persones en situació de sense llar o en situació de risc d’exclusió de l’habitatge: tenir una llar en condicions. A la pràctica, significa proporcionar a aquestes persones un habitatge independent des del primer moment i oferir-los suport socioeducatiu posteriorment i de manera voluntària. Els estudis que s’han realitzat al respecte són molt optimistes.

Començarà l’Ajuntament de Terrassa a dissenyar polítiques menys eficients i més eficaces per lluitar contra la màxima expressió de l’exclusió social?

Júlia Velilla