Mar Garcia
L’informe, redactat per la periodista Susana Pérez Soler i Mèdia.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans impulsat pel grup de Periodistes Ramon Barnils, analitza el tractament mediàtic dels 3 programes matinals amb més audiència a Catalunya: El programa de Ana Rosa (Telecinco), Els matins (TV3) i Espejo Público (Antena 3) abans, durant i després del judici pel cas de La Manada.
El 7 de juliol de 2016 una noia denuncia que ha estat violada per 5 homes durant els Sanfermines. Pocs dies després, els agressors passen a disposició judicial i entren a la presó a l’espera del judici. El mes de novembre de 2017 comença el judici contra els 5 membres de la denominada Manada on es presenten proves per part de la defensa mostrant informes de detectius privats que pretenen mostrar que la víctima porta una “vida normal” i que el que va passar (es posa en dubte), no afecta la seva vida diària. Finalment, el 26 d’abril apareix la sentència: no hi va haver violació i es condemna als violadors a 9 anys de presó, deixant clar que és per abús, en cap cas per violació. Afegeix, a més a més, que el que hi va haver va ser només intimidació i violència. Aquest és l’escenari en què es basa l’estudi de mitjans que s’ha fet sobre el tractament informatiu i mediàtic del cas de La Manada.
S’han tingut en compte dues coses: la representació de la víctima i els agressors per part dels 3 mitjans de comunicació analitzats i l’ús d’aspectes formals del llenguatge audiovisual en cadascuna de les peces (imatges, vídeos i músiques). A més, l’estudi s’ha dut a terme durant el judici (entre el 13 i el 28 de novembre del 2017) i durant l’anàlisi de la sentència (els dies posteriors al dia 26 d’abril de 2018).
A l’estudi s’exposa que “els programes analitzats parlen del cas de La Manada en els següents termes: la revictimització de la víctima, el domini de l’esfera pública per part de la defensa dels agressors, la vinculació de la violació grupal a orgies i festes sexuals, l’exculpació dels agressors i la creació de relats que assenyalen que la víctima va sentir excitació sexual”. D’aquesta manera, el debat als mitjans de comunicació estava totalment centrat en la víctima.
Es diu també que hi ha un abans i un després en la cobertura mediàtica del cas de La Manada. Abans del judici, el que es fa és qüestionar el testimoni de la víctima constantment i un cop apareix la sentència abunda el recolzament a la víctima. Tot comença amb la forta mobilització de moviments feministes que creen l’etiqueta “Yo sí te creo” a les xarxes socials. A més a més, cal tenir també en compte el context del passat 8 de Març, on hi va haver la mobilització feminista més gran a Espanya. Tornant al tema de l’abans i el després de la cobertura mediàtica, l’editorial del programa d’Ana Rosa Quintana és ara a favor de la noia, però amb una paradoxa: “al mateix temps es critica la sentència, s’exposa la vida de la jove agredida, l’argument de la defensa segueix dominant el discurs mediàtic i els desplaçaments al barri dels agressions segueixen…” I encara n’hi ha més: el dia que apareix la sentència apareix una nova línia argumental a l’hora d’informar sobre el terror sexual: alguns dels tertulians dels programes que s’han estudiat exposen que els agressors no eren conscients del que estaven fent.
L’apartat que fa referència a les conclusions és molt clar i resolutiu. A continuació, reproduïm literalment algunes de les afirmacions que s’han extret després de l’anàlisi de mitjans que creiem que són molt rellevants:
-
Les narracions, representacions i discursos que componen el relat del cas de La Manada són una font d’informació que ens mostra l’arrelament de la cultura masclista en la societat.
-
Els relats sobre les agressions sexuals funcionen com una caça de bruixes en la mesura que alliçonen i castiguen l’actitud de les dones.
Pel que fa al relat dels 3 mitjans de comunicació que s’han analitzat, es remarca l’ús dels sons i les imatges a Antena 3 i Telecinco i el paper de TV3, que només va informar dels fets, sense generar-ne un debat amb tertulians.
-
En primer lloc, i abans d’entrar en matèria, cal constatar que el relat del terror sexual no és igual en totes les cadenes. La cobertura de les televisions estatals privades, Telecinco i Antena 3, no és comparable a la de la televisió pública catalana, TV3. En el primer cas, hem detectat pràctiques qüestionables, com ara, la revictimització de la víctima; el domini de l’esfera pública per part de la defensa dels agressors; la vinculació de la violació grupal a orgies i festes sexuals; els discursos exculpatoris dels agressors i els relats que assenyalen que les dones no es resisteixen prou a la violació o fins i tot en gaudeixen.
També s’han extret conclusions sobre què ha generat el discurs dels mitjans sobre l’opinió pública i la població:
-
L’opinió pública va jutjar el comportament de la jove que traspassava una primera frontera; era sola al carrer a les quatre de la matinada i estava en companyia dels seus violadors.
Finalment, s’ha tancat l’estudi remarcant que mentre es perpetua aquest discurs focalitzat sobre la víctima i on tothom es creu en dret a opinar als mitjans de comunicació el que produeixi és no abordar de manera objectiva les agressions sexuals i donar-los la gran importància que tenen, per, d’aquesta manera, abordar aquest tema cabdal i educar a la població perquè aquests fets no es tornin a repetir ni siguin interpretats ni tergiversats.
Deixa un comentari