[Miquel Mallafré] El mantra de la unitat d’Espanya

No Comment

El meu DNI i passaport diu que sóc espanyol, quan -posats a escollir- hagués preferit ser aborigen o habitant de l’illa de Pasqua, pobles mil·lenaris de costums nòmades i sense masses problemes d’identitat. Algun cretí dirà: no és diu “habitant de l’illa de Pasqua”, el correcte és: “rapanui”. Però ja se sap, Espanya és així. Espanya és el paradís de la gent que parla de tot sense tenir ni puta idea de res. Aquesta mena de manera és esgotadora, però és la forma més senzilla d’identificar a un espanyol, ser un ignorant és l’altre.

Espanya, des de fa temps no aixeca el cap entre les dues categories. Podem afegir-li també el salvapàtries, la gran legió que habita en una terra estranya, que sempre té el braç dret en alt i el sabre preparat. Però per sobre de tot estan els de la: “Una, Grande y Libre”, la santíssima trinitat franquista que basada en la propaganda, la mentida i l’ofensa.

L’Espanya de la que tant s’omplen la boca, ja no era aquell imperi, ja no era Grande com ho va ser en el temps. Espanya era un país pobre i aïllat dins d’una Europa que vivia un moment al qual es va arribar quaranta anys tard. Es va arribar tard perquè Espanya no era Libre, Espanya era un Estat en mans de capellans i militars que van omplir-lo d’uniformes, mai d’Unitat. La unitat, de la mateixa manera que el respecte o l’afecte, és una cosa que te l’has de guanyar, no es pot imposar, és impossible.

botomalarrassa

D’aquestes tres grans mentides del franquisme l’única que ha sobreviscut el pas del temps és la de la Unitat, tant que segueix marcant el dia a dia polític fins ara a 2017. Si hagués existit aquesta unitat, entre d’altres coses, el partit que va heretar els referents de la dictadura franquista seria un partit residual. Unitat vol dir riquesa i Espanya no s’ha mogut gaire del pobre concepte heretat. Quan algun dia s’entengui i s’accepti com a normal que no té res a veure un senyor de Salamanca amb una noia de Girona o un magrebí amb nacionalitat espanyola que treballa a El Ejido, podrem començar a parlar d’Unitat.

Per dir-ho ras i curt, aquesta Espanya em cau com el cul perquè s’identifica amb la testosterona i la passió atàvica per torturar el que calgui, però sobretot a la gent que qüestiona “la unitat d’Espanya”. A Espanya, encara es resolen els conflictes a crits i garrotades, l’Espanya negra de Torquemada, Goya i Solana continua viva. A Espanya, es va acabar amb el morat, aquell color que portava en ell l’anhel de llibertat i de modernitat, i es va imposar el “rojo y gualda”, el que representa la Dictadura, l’ABC, la Falange i tota aquella col·lecció de borratxos que participen en les tertúlies de “la caverna”. La de “por mis cojones”.

“Espanya no era Libre, Espanya era un Estat en mans de capellans i militars que van omplir-lo d’uniformes, mai d’Unitat. La unitat, de la mateixa manera que el respecte o l’afecte, és una cosa que te l’has de guanyar, no es pot imposar.”

Aquí, encara no han reduït a runes el Valle de los Caidos, aquella pedrera feixista on descansen les restes de 150.000 desapareguts pel franquisme, tots ells sepultats en foses comunes i on víctimes i botxins resten junts per sempre. A Espanya, l’arrogant de la seva pròpia incultura, la quinta essència de l’Espanya ordinària i obtusa. A Espanya, tothom es veu capacitat per fer de Don Pelayo i salvar la “madre patria española”. Estar fins els collons d’aquesta Espanya, de l’espanyolisme arnat, dels reis, dels caps d’Estat, dels bisbes reaccionaris, dels fiscals i els jutges a sou, tot és posar-s’hi.

És curiós veure que el nacionalisme espanyol és un nacionalisme que ha fet i desfet com li ha sortit de l’engonal per acabar fent-se una pàtria i un país nacionalcatòlic a mida, un país on tot gira al voltant de Madrid (ciutat estat), que menysté la perifèria, folklòric fins la nàusea i, sobretot, un país que es deixa manipular per qui calgui.

A Espanya, les polítiques neoliberals han sigut el referent per acarnissar-se amb els més dèbils. A Espanya, l’ambient tufeja a caciquisme i oligarquia allà on vagis. A Espanya, és impossible presenciar un debat parlamentari sense adonar-se’n del poder de la mentida de la política espanyola, una mentida que no es una desviació de la veritat, sinó una deformació sistemàtica dels fets.

El polític espanyol -hi ha excepcions- és barroer, inculte i banal, és espanyol, “té testicles enlloc de cervell” com deia Azorin. A Espanya, no s’ha donat mai en democràcia un sol president que parli cap altre idioma que no sigui el castellà i, que tingui un mínim de coneixements sobre política internacional. A Espanya, la seva joventut ha de fugir, emigrar i, rares vegades torna, ja que quan descobreixen que hi ha països en el món on no passa res del que passa aquí, mai més es plantegen el retorn a aquest circ (aquí només es queden els concursants de Gran Hermano, Carlos Herrera i Salvador Sostres).

A Espanya, és permès casar a la filla d’un president a l’Escorial. A Espanya, mantenim una Monarquia aforada i corrupta. Espanya és el líder de la Champions League europea de la corrupció, però és igual, tornen a guanyar els mateixos i amb claca. A Espanya, la Sanitat, l’Ensenyament i els Serveis mai havien arribat a una tan alta cota de misèria com ara. A Espanya, els jutges són els que decideixen el què ha de fer l’executiu. A Espanya, disposem d’aeroports per a vianants, hipòdroms sense cavalls, museus sense obres, biblioteques inacabades, infraestructures abandonades, autopistes sense cotxes, pavellons buits, AVES per a tothom, milers de rotondes i, molts, molts cotxes oficials.

A Espanya, els problemes no s’acaben canviant a un partit polític per un altre, una vaga general o protestant; a Espanya, la solució passa per deixar podrir les coses, aquesta és la norma. A Espanya, la vulgaritat i la mediocritat han passat a ser el pa de cada dia, cap país aconsegueix una distinció com aquesta de la nit al dia, aquest resultat és el fruit d’una cadena constant que comença a les escoles i acaba en les classes dirigents. A Espanya, ens hem acostumat a acceptar la vulgaritat perquè és nostra. A Espanya, com li facis una ironia a un imbècil tens un enemic fidel.

A Espanya, el President del Govern pertany a un partit que es finança il·legalment, que està podrit fins el moll de l’os, que paga les seves seus en B, que tots els seus tresorers estan processats, i que s’atreveix a parlar de “perseguir la il·legalitat”

A Espanya, l’Església Catòlica no paga impostos i la mantenim. A Espanya, la ciutadania rescata bancs amb eufemismes com: “inyección monetaria útil con posibilidad de retorno”. A Espanya, l’enveja i l’autoritarisme està en els gens del que anomenen “Nación Española”. A Espanya, la TV oficial provoca arcades, dins el plasma tot un seguit de venedors de quincalla reclamen mà ferma i el compliment de la legalitat a sang i fetge tot per “la unitat de la pàtria”. A Espanya, el seu sistema educatiu està en el lloc que li correspon (31% de fracàs escolar).

A Espanya, el President del Govern pertany a un partit que es finança il·legalment, que està podrit fins el moll de l’os, que paga les seves seus en B, que tots els seus tresorers estan processats, i que s’atreveix a parlar de “perseguir la il·legalitat” i “que la corrupció del seu partit no és cap obstacle per governar”. A Espanya, trobem a dirigents polítics que han trobat en la política la forma més rentable per viure de meravella. A Espanya, només ets gran quan fracasses.

Somniar amb una Espanya multicultural, mestissa, tolerant, indolent, sense ambició ni afany de protagonisme en el concert de les nacions, que reconegui a tots els seus pobles el dret a no ser Espanya i que es puguin constituir com una nació sobirana, sense capellans, sense mosques, sense militars i sense fatxes, no deixa de ser això, un somni.

Espanya no es trenca ni es trencarà, aquest és el lema. Espanya és una fàbrica inacabable d’Esparteros, de Francos, de Rajoys, d’Esperanzas Aguirres, de Pantojas, de Felipes, de Marhuendas i també de Pujols. No puc deixar de banda la de la Conferència Episcopal, la intolerant, la de la Brunete mediàtica, la conservadora perquè sí, la beata, la ignorant, la profundament inculta, la que només pensa en la loteria, la servil i la casposa. Tot s’ha omplert de passió patriòtica i del “Espanya no se rompe”.

L’Espanya governada en benefici dels privilegiats de sempre: els empresaris, les elits, els banquers, els polítics útils, els llepaculs, l’Església Catòlica, l’exèrcit i la dels funcionaris de rang. Ningú obre boca, ningú ha dit res de res del saqueig d’Espanya ni de la seva unitat.

I de cop, un bon dia com per art de màgia, quan un grup de gent demana un referèndum (més que justificat desprès de tants segles de Via Crucis), torna a sortir l’Espanya eterna, la de la legalitat, la de la Constitució, la de la por, la que utilitza la força per tot, la dels Tribunals, l’Espanya del tricorni. Una Espanya que reclama “tota la legalitat” quan ells han estat els responsables en produir més merda i misèria de la que poden digerir.

Com deia E. Cioran: “És gairebé impossible parlar amb un espanyol de cap altra cosa que no sigui del seu país, univers tancat, província absoluta, fora del món. Si es concedeix un futur, no creu en ell realment. Si Déu fos ciclop, Espanya li serviria d’ull”. Espanya no és diferent, és el país de la desesperança, un malson inaguantable, una telenovel·la avorrida que mai no deixarà d’avergonyir-me. A Espanya, només la perjudica la pròpia Espanya.

miquel mallafré, 14 de setembre de 2017

Related Articles

Deixa un comentari