El 1964 Bob Dylan cantava ‘Els temps estan canviant’ un dels seus himnes que bé podria ser la banda sonora dels temps actuals en què hi ha una batalla en la què probablement, com deia l’artista premi Nobel, els que ara perden seran els que guanyaran. El panorama polític està rebent sacsejades amb l’aparició de noves forces polítiques, resultats electorals inesperats i reconfiguracions dels espais polítics.
Entre tantes incerteses, el passat 8 d’abril es celebrava l’assemblea fundacional d’una nova força política que aglutina el denominat espai “dels comuns”. No va sonar Dylan però la banda sonora de l’assemblea va ser expressiva de la diversitat generacional i de procedències polítiques i activistes. De forma emotiva, arrencava la trobada amb Raimon, Jo vinc d’un silenci, seguit d’altres cantautors eterns com Serrat i Ovidi al costat de Calle 13, Nina Simone i La Raiz.
Un País en Comú encara no té nom: això forma part d’aquestes noves maneres de fer política en les què es va innovant i articulant sobre la marxa. L’objectiu de tot plegat és organitzar i ser l’expressió política de les grans majories del país, especialment les que pateixen i han patit la crisi, la població més vulnerable que ja tenia dificultats molt més enllà de l’esclat de bombolla. No és una crisi, és una estafa, que deia el 15M.
Radicalitat democràtica, defensa dels bens comuns i municipalisme
Això “dels comuns” ens pot remetre bàsicament a dues coses: primer, a les noves candidatures municipalistes –amb una evident influència de Barcelona en Comú- que van irrompre a les passades eleccions locals. Experiències a molts municipis, algunes amb llarg recorregut, que han fet camí confluint amb partits com Iniciativa per Catalunya Verds, Esquerra Unida i Alternativa o Podem. En segon lloc, la defensa dels bens comuns i d’una manera de fer política diferent: radicalment democràtica, feminista, arrelada al territori, d’aquí l’esperit municipalista, amb voluntat de resoldre els problemes de forma col·lectiva i entenent la participació com la base de la vida comunitària.
El procés participatiu cap a l’assemblea es va iniciar amb un document (denominat ponència 0) elaborat col·lectivament per més de 300 persones d’un grup impulsor. El debat programàtic en els darrers mesos es va concretar en tallers presencials per tot el territori i aportacions que es podien fer a través d’una plataforma on line. El procés culminava amb una jornada on es votaven les principals esmenes – i elements de debat de fons- i la direcció provisional d’aquesta formació, una Comissió Executiva i una Coordinadora transitòries que van votar més de 5.000 persones.
El debat al llarg de l’assemblea es va articular al voltant d’un conjunt d’esmenes que no havien estat incorporades a la ponència, algunes de les quals es van aprovar. Entre aquestes hi ha aportacions sobre decreixement econòmic, garantia de rendes, potenciar l’educació de 0 a 6 anys, establir vies segures davant la crisi de refugiades, per una mort digna o que aposten per més feminització (veure la web per més detalls). En canvi, una esmena de tall més independentista i una altra més federalista sobre la qüestió nacional no van reeixir. El document aprovat defensa el dret irrenunciable a decidir i a guanyar la sobirania en totes les seves dimensions, deixant oberta la porta a la convivència i participació de persones que es poden sentir tant independentistes com no.
Els himnes de referència que es van sentir al Pavelló de la Vall d’Hebron, Grandola Vila Morena i Els Segadors, confirmen aquesta visió internacionalista i al mateix temps de reivindicació sobiranista. Un dels principals reptes serà com abordar el procés sobiranista des de la pluralitat de posicionaments, amb totes les seves complexitats, en un moment que la pressió política i mediàtica exigeix blanc o negre.
Votació a l’assemblea fundacional d’Un País En Comú. Foto @UnPaisEnComu
Reptes d’aquest nou espai
El gran absent de l’assemblea va ser Podem. L’organització es va despenjar del procés a darrera hora, encara que hi van participar membres d’aquesta força política, fins i tot a les candidatures. Mentre que Podemos a l’Estat aposta per les confluències, sembla que a Catalunya no està tan clar i aquesta qüestió s’haurà d’abordar en els propers mesos, especialment si es convoquen eleccions.
Altres reptes interpel·len a aquest nou espai: com feminitzar les pràctiques polítiques, no deixar-se empassar per les dinàmiques institucionals ni caure en les lògiques de partit més clàssiques. També important serà com arrelar als territoris, organitzar-se buscant fórmules obertes i properes als moviments socials. I no pecar de centralisme, davant l’evident força que suposa l’experiència de Barcelona en Comú.
Molts reptes i algunes idees clares. A l’assemblea fundacional també es va sentir Nacho Vegas: “nos quieren en soledad, nos tendrán en común”.
Natalia Rosetti. Politòloga, professsora de Ciències Polítiques a la UAB
Deixa un comentari