PAH, vides hipotecades, grup de suport mutu i emocional

No Comment

«Espanya va bé perquè ve de pitjor» afirmava fa poc un prestigiós columnista, i estaríem ara a l’‘efecte rebot’: «com més fort cau la pilota més s’aixeca després de tocar terra». A la Plataforma de persones Afectades per la Hipoteca (PAH) coneixen bé alguns aspectes d’aquesta fase de la crisi produïda per l’estafa immobiliària.
En aquests dos darrers anys ha minvat bastant el ritme de desnonaments, «sí, però jo les assemblees no les havia vist mai tan grans com ara, estem al màxim de gent».
L’esclat de la bombolla, la crisi del deute i les retallades i reformes de l’economia, serveis i drets socials han deixat una gran devastació social, milions de persones en la pobresa amb el futur i el present totalment hipotecats.
Les dades són terribles, a prop d’un terç de la població malviu o està en risc de pobresa, ho denuncien les estadístiques, que tot i així no permeten veure o fins i tot poden amagar de vegades que darrere de cada desnonament (abans, durant i després) hi ha una drama humà concret, viscut i patit dia i nit.
A la PAH van veure de seguida que calia fer quelcom més enllà de la necessària protesta i mobilització reivindicativa, que calia ajudar i atendre les persones que arribaven al moviment havent perdut la casa i, després, moltes vegades, quasi tot.

Llançament de la ILP a la sala d'actes del CC Francesc Macià (Foto: PV) Llançament de la ILP a la sala d’actes del CC Francesc Macià (Foto: PV)

Què és el Grup de suport?
«Teníem notícies terribles, fins i tot de suïcidis», explica en Ferran, un dels membre del grup, «i pensava que això ens podia passar en qualsevol moment, perquè hi havia gent que no podia més, no podia més». El grup neix per la «necessitat que es detecta a les assemblees d’espais més petits i íntims on els nous compas puguin compartir i ventilar l’impacte emocional».
«Es tracta d’escoltar i acompanyar la gent», apunta la Cris, membre de la Plataforma tot i que «encara no sóc afectada». «Moltes persones afectades ho necessitem», afegeix la Maria, «és una gran ajuda amb la qual aconseguim superar la por, el tràngol de quedar marginades». Els problemes habituals són: ansietat, desànim, sentiment de pèrdua.
Pèrdua, emfasitza en Ferran, «no es tracta només de la casa, sinó d’un projecte, de somnis de vida, d’un futur segur i estable». I clar, amb això, de vegades un «sentiment de ràbia per sentir-se enganyat o per no poder controlar-ho tot»; i sempre també «la por per la incertesa del futur; i amb la por, el sentiment de culpa, pel que vas firmar sense saber que hi havia trampa del banc o sense saber que havia d’arribar la crisi, i en molts casos arrossegant altres familiars».

Perdre-ho tot i encara deure
Arriben en una situació emocional molt delicada, Itxaso explica que “es respecta molt el temps de cadascú, hi ha qui parla de seguida i qui triga molt, per això no és un espai molt pautat, és obert i lliure”.
La gent “sap el que té, què li passa”, afirma la Cris, “i ve per intentar parlar de les seves pors, treure el que té dintre, i això és el que cal fer. Aquesta és l’escolta activa. Parlant dels problemes és quan t’enfrontes a ells o al menys comences a enfrontar-los”.
N’estan prou satisfets dels resultats. Calculen que en aquests quasi dos anys han passat unes 50 persones. En general, tot i la diversitat, “l’evolució és espectacular, es veu l’empoderament de gent que arriba enfonsada, confosa, insegura, perduda, però que acaben fent suport als compas, acompanyant-los i aclarint els seus dubtes”.
A més del suport emocional, es fa un cop de mà en allò més concret i material, “si necessita habitatge se l’envia a l’Obra Social o se’l va guiant… i potser quan ja ho té una mica resolt deixa de venir al grup però continua anant a l’assemblea”.
En aquest trànsit hi ha qui “de fet, troba com una família”, explica la Milagros. “Ho diuen: és que aquí he fet una família. Perquè l’han ajudat en tot, l’han escoltat, l’hi han donat reallotjament”. La PAH, efectivament, funciona també “com un gran grup de suport mutu, per sort en som moltes persones”.

Més que un moviment reivindicatiu clàssic
La Plataforma ha anat evolucionant segons les necessitats. Segons ha canviat la llei, han canviat el tipus d’accions. D’acord amb el tipus de gent i la quantitat han tingut que adequar l’organització.
A Terrassa hi ha 15 grups actius, “perquè si t’especialitzaves anava millor”, explica en Ferran, “i en funció de com se sent la gent vam anar veient que això calia, i nasqué el grup de recolzament emocional”.
El suport mutu també en l’àmbit dels sentiments i les emocions passa a formar part de la lluita, del pla de treball. Perquè la gent pot “arribar molt malament, molt deprimida, tremolant, al límit del suïcidi”, explica la Maria, “se senten tan pressionats pels bancs que estan que no poden més”.
Això, serveix per a tothom, matisa l’Itxaso, “també ha vingut gent activista de la PAH amb problemes o conflictes, tocats”. Per tant, el grup té una doble funció, “atendre als nostres antics companys que d’alguna forma ajuden els altres i per ajudar als que vénen per primera vegada i se senten perduts”.
En aquest espai més petit la gent troba serenor i confiança i després agafa l’impuls per fer-ho en altres grups i l’assemblea, “aquesta és la gràcia del grup, petit i recollit i et sents escoltat i vist, més segur i agafes força”.

La situació és molt difícil, però estem més organitzades
Tot i la gravetat del moment, s’obren camins. El Parlament aprovà l’estiu passat la ILP d’emergència habitacional i pobresa energètica proposada per la PAH i altres grups.
Ara, ningú no se’n refia. Els canvis polítics tenen a veure amb les mobilitzacions i la lluita de la gent. Però encara no hi ha solucions, i la Plataforma intenta construir alternatives, per exemple la dita “obra social”.
“Mira, la PAH va néixer com una plataforma d’afectats per la Hipoteca, de la gent que tenien dificultat per pagar o ja no podien”, analitza en Ferran. “Però la cosa ha empitjorat, cada vegada hi ha més gent que no pot pagar lloguer, i tenim l’emergència habitacional, o sigui és un canvi molt gran”. En aquest context, assegura, “si la llei és injusta la nostra obligació és desobeir, perquè el dret a la vida i la dignitat va primer”.

Pep Valenzuela

Related Articles

Deixa un comentari