Pamela Navarrete
Ens hi va el futur!
Complau llegir en un article de març de 2022, de paraules de la regidora Teresa Ciurana, l’expressió “zero triomfalismes” referint-se als avenços de la seva regidoria en la reducció de la segregació escolar, donant per fet que el tema és prou complex com per a mostrar cautela davant d’un abordatge a llarg termini, necessari i urgent. Tanmateix, mesos més tard, des del Consistori, s’han llençat les campanes al vol -com qui guanya un mundial de futbol- en veure els resultats publicats pel Síndic de Greuges de Catalunya en el seu “Informe de progrés sobre el desplegament del Decret 11/2021”, publicat el gener. El motiu d’aquesta eufòria és que, cito textualment, “Terrassa baixa fins al 10è lloc de la llista de municipis de més de 5.000 habitants amb més segregació escolar a primària”. Val a dir que la ciutat partia del número 1, però, realment aquesta dada justifica l’autocomplaença i l’ alegria? Potser només es pot entendre davant de la proximitat de les eleccions.
Els mitjans de comunicació locals s’han fet ressò de la notícia sense cap més anàlisi. El cert és que, encara avui, la segregació escolar a la nostra ciutat és un assumpte boirós, incòmode, que no acaba d’entendre’s massa bé. Tothom sap que és un problema, però no se sap ben bé el perquè. El que sí que emergeixen són molts dels biaixos que precisament causen aquesta segregació, com aquella afirmació que justifica l’existència de les escoles gueto perquè són les mateixes famílies migrants les que volen estar entre iguals. ¿És per aquest mateix motiu que una part molt important de la ciutadania de Terrassa escull escoles concertades, a les quals només es pot accedir des d’una determinada posició socioeconòmica? Per estar entre iguals?
La bretxa social que estem construint ens passarà factura més d’hora que tard, però mentrestant, hem de continuar insistint i ser molts més assertius en les mesures a implementar. El Decret d’Admissions, al qual es refereix l’informe del Síndic, és només la punta de l’iceberg de tot un seguit de mesures que reclamem des de fa molts anys. Hem de reconèixer que, a Terrassa, s’ha avançat en dos fronts: la detecció d’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (que en bona part responen a raons socioeconòmiques) i l’escolarització equilibrada, que inclou actuacions en planificació, reserva de places NESE, reducció de ràtios, repartiment de matrícula viva… Amb tot, si analitzem punt per punt aquests avenços, tenim molts motius per afirmar que hi ha expressions d’eufòria que estan completament fora de lloc.
Aquest esforç de l’Ajuntament ha fet aflorar una població NESE que abans no es coneixia, fins a arribar al 25 % de la població en edat escolar (i segurament encara hi ha casos sense detectar). Això no significa que aquesta població no existís, sinó que no s’havia detectat, i que, per tant, al llarg dels anys hem estat negant la igualtat d’oportunitats i l’escolarització en condicions d’equitat a un quart de la mainada terrassenca. Tampoc s’ha complert, en molts centres, el manteniment de la ràtio a 20 alumnes per aula, i així ho han visibilitzat les AFA de la nostra ciutat. Pel què fa al repartiment de la matrícula viva, tampoc s’han blindat -com s’ha reclamat insistentment- els Centres de Màxima Complexitat (CMC). L’excusa és que aquests centres disposen d’una aula d’acollida per tal d’atendre aquest alumnat. Només cal trepitjar una aula de primària o secundària d’un CMC per fer-se càrrec del que això significa.
Tot i aquestes apreciacions, hem de reconèixer que, si ens comparem amb els municipis catalans que no han fet res de res per tal de complir el Decret, hem fet passes importants. Però encara en queden moltes més.
La meitat de centres públics de secundària de la nostra ciutat són de màxima complexitat, i entre aquests, més del 50 % estan a la mateixa zona escolar. Per acabar-ho d’arrodonir, l’esmentada zona no té cap centre de secundària sense la qualificació de CMC. Per contra, la zona escolar fronterera té només un centre de primària amb aquesta qualificació. A més a més, la segregació escolar a primària segueix sent molt elevada. És evident que la zonificació escolar a Terrassa s’ha de redefinir urgentment, i també les adscripcions, que tendeixen a replicar aquestes desigualtats en el pas de primària a secundària. Calen decisions valentes i molta pedagogia. Precisament, la pedagogia és una de les assignatures pendents, i això implica visibilitzar la situació, i no amagar-la sota la catifa.
D’altra banda, cal esmentar altres iniciatives que depenen de l’actuació municipal i que, ara per ara, presenten un desplegament desigual i, per tant, poc efectiu. La manca de finançament per a la totalitat dels centres amb una composició social desfavorida fa palesa una manca d’aposta contundent per tal de revertir la situació. La intervenció del consistori en els projectes educatius d’alguns centres són, sovint, iniciatives amb data de caducitat on no es té en compte l’eficàcia de les propostes. Deixen d’existir els recursos sense que s’hagi revertit la situació de complexitat, i el projecte se’n va a un altre centre. Fer això i no fer res, té el mateix efecte, i no parlo de l’alumnat, sinó de la situació de complexitat dels centres.
Un altre dels punts febles de les actuacions en clau municipal té a veure amb les nombroses deficiències detectades per les entitats implicades en la revisió del Projecte Educatiu de Terrassa. La ciutat té una situació privilegiada pel que fa a la participació ciutadana, i una rica xarxa d’entitats que fa possible la materialització dels Plans d’Entorn. Però en la revisió del pla s’han detectat abundants mancances que encara es troben en procés d’anàlisi. L’educació 360°, que va més enllà de l’educació acadèmica i que respon a aquelles necessitats on les famílies amb menys recursos no arriben, és un altre dels elements cabdals per tal de garantir la igualtat d’oportunitats.
A Terrassa en Comú Podem tenim molt clar com i quan ( i el més aviat possible) volem eliminar aquest estigma, que ens fereix i avergonyeix, amb determinació i sense excuses ni pretextos, com a prioritat i amb convenciment. Ens hi va el futur!
Pamela Navarrete és membre de Terrassa En Comú Podem
Deixa un comentari