Rafa Gázquez, advocat i activista pels DDHH: “Els Drets Humans estan desemparats a Terrassa”

No Comment
Assemblea de la PAH a la sala d’actes del CC President Macià. Foto arxiu.

Pep Valenzuela

«Els drets humans a Terrassa estan desemparats, sobretot el dret a l’habitatge». Ho afirma en Rafa Gázquez, advocat amb despatx propi, al mateix temps que posa tot d’esforços a atendre i assessorar moviments socials, individualment i des del Consell d’Entitats egarenc, l’Espai Drets o la comissió de DDHH del Col·legi d’Advocats. «Encara sort que hi ha els moviments com la PAH i altres», afegeix a l’afirmació anterior, «que han fet la feina que se suposa que hauria de fer l’administració, xarxa d’aixopluc de persones afectades per les hipoteques, primer, i manca d’accés al mercat d’habitatge».

De fet, la comissió jurídica de la PAH, que ha treballat moltíssim en la darrera dècada, esdevingué després moviment de reallotjament, matisa l’advocat, que col·labora amb la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca des del 2012. Una perspectiva que li permet argumentar les afirmacions i opinions. «Em vaig vincular perquè pensava que el dret a l’habitatge tenia poques eines jurídiques, i que es podia fer més i millor des dels moviments socials». Una experiència iniciada amb el també advocat i activista Joan Tamayo, que es va anar ampliant i completant amb la participació en altres moviments, de drets humans en general o, en particular, de la defensa del dret a la salut.

Des del Consell, informa, «les entitats fan xarxa d’entitats per impulsar el treball conjuntament. Perquè», subratlla, «els drets humans, per poder defensar-los bé, cal tenir una visió i fer un treball transversal», diu en relacionar habitatge, subministraments, salut, educació… i emfasitza: «la situació general de la ciutat està molt degradada, no només per als més pobres, també per a les comunitats de veïns», en destacar que una de les causes principals «és quan es deixa de fer una política d’habitatge social, que degrada tota la resta».

Aquí, les administracions públiques tenen una responsabilitat principal. Primer, per garantir els drets, però també «desgraciadament, perquè quan l’administració no actua, apareixen altres grups que se n’aprofiten», declara en referència a tota una «mena de màfies», en l’habitatge com també amb persones refugiades, «creant un caldo de cultiu, moltíssims problemes i conflictes».

Un altre problema amb l’administració és el de la transparència amb les dades, «una de les matèries més complexes», destaca en Gázquez, «perquè no és transparent, de vegades ni té les dades, i quan les té o no accessibles o ho són molt difícilment». I en aquest punt, el dret a l’empadronament és bàsic, perquè és la porta als altres, com atenció sanitària o escolarització, per exemple.

“un gran tenidor pot tenir dret a rendiments, però si una persona s’ha de quedar al carrer, això s’ha de tenir en compte»

Rafa Gázquez en un moment de l’entrevista amb Malarrassa. Foto: PV

Aquest problema s’ha denunciat diverses vegades a Terrassa. D’acord amb l’advocat, «l’Ajuntament fa política d’aparador, per sortir als mitjans, però amaga els problemes perquè no se’ls demani responsabilitats».

Una de les conseqüències d’aquest conjunt de vulneracions de drets és el dels problemes psicològics. Aquí en Rafa destaca novament el paper dels moviments socials, que han fet xarxa de suport emocional, perquè el desemparament de la gent creix en quantitat i gravetat. Amb un altre efecte/causa: el volum de persones que demanen justícia gratuïta no para de créixer.

I parlant de la Justícia, l’advocat assegura: «a la justícia ordinària no veiem que es faci un veritable judici just, de ponderació de drets», tot subratllant: «una cosa és el dret a la propietat i una altra l’ús que se’n fa. A veure, un gran tenidor pot tenir dret a rendiments, però si una persona s’ha de quedar al carrer això s’ha de tenir en compte, a més ho preveu fins i tot la deontologia jurídica». Lamentablement, afegeix, «les lleis no ajuden, massa requisits i documentació; els jutges, normalment, no fan la ponderació de drets, i s’escuden en la normativa i prou».

Sense defallir, però molt realista, en Gázquez sentencia que «la situació ha empitjorat en els darrers anys, però que ho farà més encara», per les «grans quantitats de processos pendents i en curs, però sobretot per la situació econòmica que es preveu ara». I aquí recupera un argument ja citat: «una política social d’habitatge estructural no pot esperar més».

Però, mentre arriba o no aquesta política d’habitatge, ja n’hi ha de coses que es podrien fer, apunta en referència al funcionament dels serveis socials, que considera «molt encarats a tasques administratives i formals, oblidant l’acompanyament a les persones i l’atenció».

De les hipoteques als lloguers

El gran problema de l’habitatge, des de l’esclat de la crisi financera, havia estat el de les hipoteques. Això, ara, ha canviat. L’advocat Rafa Gázquez informa que la gent que va actuar amb la PAH ha anat resolent situacions, «s’han anat creant condicions que permeten una millor defensa jurídica. Ara el problema més greu és la gent que s’han quedat sense habitatge, i també els riscos de més desnonaments quan s’acabin les moratòries en vigor per la pandèmia». Es tracta, per tant, d’una «situació d’incertesa de moltes persones, invisibilitzades, amb els projectes de vida molt afectats».

En Gázquez proposa solucions com són les fórmules que prioritzin el dret d’ús dels habitatges. Això, és clar, demana un compromís de les administracions que, com s’ha dit, sembla, en el millor dels casos, una mica feble. Aquí, l’advocat cita el cas d’Hermínia, tractat en aquest mitjà, que ha esdevingut un judici absurd entre dues persones i famílies que totes dues necessiten molt un habitatge. «Era l’ajuntament qui havia de moure’s; hi ha eines administratives per repercutir els propietaris les obres que s’hagin de fer. No és lògic tenir habitatge públic buit que, a més, pot crear situacions de conflicte».

‘Manca legislació que ponderi els drets’

P.V. Advocat de formació i exercici, en Gázquez insisteix a dir que manca legislació en ponderació de drets, «manca sensibilitat de l’administració», arribant fins i tot a «una situació que podria ser ridícula si no fos terrible, en la qual l’administració judicial i la local es llencen les culpes l’una a l’altra». Tot això en un context en què, «a escala internacional, la legislació obliga l’Estat espanyol, i els jutges podrien invocar-la per fer coses, però l’Estat s’empara en la Constitució per no fer lleis que tocaria».

En aquest escenari contradictori i difícil, en Rafa Gázquez afirma que les solucions comencen per avançar en l’organització dels col·lectius de defensa de drets i els instruments de defensa, «mentre l’administració no arribi a assolir la voluntat de posar els mecanismes, amb la participació ciutadana, també, tal com es reclama””.

Aquí, en Gázquez es plany que, malgrat els discursos i declaracions de part l’Administració, «no es concreta aquesta suposada voluntat, al contrari». En tot cas, com afirma en Rafa d’acord amb una fórmula antiga: «La lluita fa la llei», ell afegeix que «els drets no són per naixement. Es poden perdre també, la llei hauria de ser la protecció del feble i l’indefens; perquè qui té recursos i poder ja s’imposa».

Forçosament, en Rafa treu a col·lació aquí, el problema amb la Comissió de Seguiment de la Carta Europea dels Drets Humans a la ciutat: «no ha sortit del paper perquè l’Ajuntament no s’ho creu, i sense recursos, sense transparència i bon govern en general, aquestes iniciatives, només des de la bona voluntat, sense mitjans i recursos per fer la feina acurada, no poden funcionar, és inoperant. Jo no veig voluntat política».

Per sort, però, o malgrat els poders, «hi ha una militància, activistes, persones molt compromeses, que crec són punt i espai de referència, ensenyant a viure en col·lectivitat, experiència que jo crec necessària i, òbviament, recomano».

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75