Relats de la ‘normalitat’, de la injustícia estructural i la violència sistèmica i sistemàtica que cal eradicar

No Comment

Dret a l’habitatge i una vida digna contínuament vulnerat, precarietat laboral i pobresa; violència policial, judicial i administrativa (també en els ajuntaments, clar). Anvers i revers de la mateixa moneda, violència estructural d’una societat que, per definició, produeix pobresa, malalties i mort. Malauradament, res de nou o massa nou. Una reflexió a partir de l’experiència, per sumar als esforços d’aquests moments especials que empenyen a pensar més enllà de l’immediat.

Pep Valenzuela

«Va ser un desnonament molt dur. Érem pocs i encara ens vam haver de dividir en dos grups per poder atendre una família al barri d’Ègara i una altra al de Sant Llorenç. La ‘poli’ es va envalentir i colpejà les dones que es van resistir, s’havien posat en primera fila, i les llençà per terra, hi va haver 8 persones ferides». Resum o balanç d’un dels centenars d’operatius anuals per desnonar famílies a Terrassa, aquest desallotjament es va produir el 17 de juny de l’any passat. Fets que formen part de la normalitat i la rutina des de fa anys.

Desnonament al carrer Sant Cugat, juny de 2019. Foto: tuiter CSV

Ens ho recordava ara fa poc en Karim El Otmani (membre d’un dels col·lectius que defensen el dret a l’habitatge). La família víctima del desnonament era formada per una dona i tres menors. Ocupava un pis propietat del Banc de Sabadell, amb qui es negociava un lloguer social, fins que l’entitat va decidir vendre aquest pis i altres, tot en un paquet, i deixar plantada la gent.

Aquell matí del dia 19 de juny, ja calentet l’ambient al carrer Sant Cugat, els Mossos van arribar amb temps, però la gent ja hi era a la porta disposada a impedir l’expulsió de la família. Algunes persones de l’altre grup (el de Sant Llorenç) arribaren per donar suport, però ja es trobaren la dona desmallada a la porta i altres persones ferides. En Karim recorda que la policia els volia apartar de la porta i que ell va voler parlar com a portaveu del col·lectiu, sense poder evitar, però, que una companya al seu costat fos llençada per terra.

«Un policia de paisà donava ordres», afegeix, «i em va portar dintre l’escala per identificar-me». Mentrestant havia arribat un grup «dels de negre, d’intervenció especial», arribà també l’ambulància per assistir la dona desmallada. Algunes de les persones ferides van anar a Urgències, amb contusions a diferents parts del cos i van demanar els corresponents certificats mèdics. Finalment, el desnonament es va fer efectiu. Al pis de Sant Llorenç, també amb presència policial, el desallotjament es va ajornar.

Un nou matí de violència i dolor en la tranquil·la ciutat vallesana, tercera en nombre de població a Catalunya. Però la jornada encara no havia acabat. Quan l’activista tornava a casa rebé la trucada d’un amic demanant suport urgent. Un grup de Desocupa, la tristament famosa organització/empresa que fa desnonaments de forma extrajudicial i il·legal, el volia fer fora del pis. El Karim l’indicà que no obrís la porta i que truqués ràpidament la Policia. Funcionà, i l’escamot marxà abans que arribés la policia.

Seguint indicacions d’un dels policies l’amic anà a comissaria per posar denúncia. Però, com si fos per corroborar que la felicitat només és possible momentàniament, allà un altre agent li hauria dit que sense noms o altra mena d’identificació no era possible posar denúncia. Qui sí que va creure que de totes formes calia anar endavant fou la gent de Solidaritat Antirepressiva de Terrassa.

El dimarts 19 de juny, altres dos avisos de desnonaments, un al barri de Guadiana i a l’altre a l’avinguda Barcelona, van ser aturats abans. El dimecres, encara un més, aquest aturat també després de parlar amb el banc. Des de la lluita, comentava l’activista, s’han aturat molts desnonaments i s’ha aconseguit negociar alguns lloguers socials.

Deia que hi ha la negociació directa amb els bancs i empreses propietàries, i la conversa amb els serveis municipals, que intenten fer un paper de mediadors i que gestionen una dita «llista d’emergència» (situacions límit o de més greus); un paper difícil el de l’Ajuntament, amb poques competències i pocs habitatges per poder atendre. Però estar en aquesta llista, informava en Karim, pot servir, almenys, per aturar els desnonaments, «les comitives judicials ho tenen en compte per ajornar l’execució algunes vegades».

En aquest punt, i mig resumint, subratllava en Karim que «aquests són els casos de la gent que avisa i demana suport, organitzada o no en el col·lectiu. Però hi ha molta gent que no diu res i marxen sense més, i d’aquests casos ni tan sols tenim constància, o sigui que el nombre de desnonaments i desallotjaments és molt més alt que el que deixen veure les notícies, quan n’hi ha», afegeix, «i el drama de persones i famílies també molt més gran i greu, clar…».

Dia sí i dia també, a la tranquil·la i benpensant capital vallesana la violència és norma. En general es fa poca atenció, ni crits a l’aire ni grans alarmes. Així és la norma, la rutina. Els cossos policials, la judicatura i l’advocacia, els serveis socials i les escoles coneixen molt bé aquesta realitat. La més impactant de les formes d’aquesta violència segurament és la policial, però no són menys greus ni cruels la judicial i l’administrativa. Com tampoc ho són menys, de violentes, la pobresa, els talls de subministrament bàsics, la manca d’habitatge, la precarietat laboral i vital.

Són formes de la violència estructural i estructurada, de la violència sistèmica i sistemàtica, que quasi tothom reconeix i fins i tot cita a l’hora de les anàlisis i les grans declaracions i actes commemoratius, però que s’obliden quan de concretar i resoldre es tracta.

Related Articles

Deixa un comentari

cacaus Alternativa3