[Salvador Pérez] La Taula de l’Aigua, Mina i la guerra bruta

1 Comment
Trobada de la Taula de l'Aigua al juliol del 2015. Foto PV Trobada de la Taula de l’Aigua al juliol del 2015. Foto PV

Crec que ja n’hi ha prou escrits, comentaris, noticies, posicionaments, criteris i informacions respecte al tema de l’abastament d’aigua a la nostra ciutat, per tant, aquesta serà la meva última aportació a aquest tema.

A mesura que ens anem acostant a la finalització de la concessió i determinar el model de gestió, la pressió per part de l’empresa Mina d’Aigües de Terrassa i qui mana de veritat AGBAR sobre l’Ajuntament era de preveure, per tant, cap sorpresa. Cal tenir en compte que és el primer poder fàctic local que pot perdre el seu privilegi, i farà i utilitzarà tots els subterfugis per a evitar el canvi de model de gestió, bàsicament, la municipalització.

Quan uns quants ciutadans i ciutadanes de la ciutat van posar en marxa el debat sobre la gestió de l’abastament d’aigua amb la Taula de l’Aigua, ningú donava un euro sobre els seus objectius, que no tindria cap incidència sobre el tema, el govern municipal faria el de sempre i li donaria la gestió a Mina, i aquesta es va pensar que seria bufar i fer ampolles, un camí militar sense cap incidència, estava tot guanyat.

Greu error de totes les parts, incapaços d’entendre que els temps han canviat i la força i voluntat d’un col·lectiu ciutadà, pot canviar les coses i les situacions. I d’un debat inicial, petit, menyspreats pels articulistes i opinadors al servei de Mina, s’ha transformat en un dels grans debats ciutadans i ha provocat canvis importants des d’aquella visió inicial.

Per tant, aquella Taula de l’aigua inicial, ha irromput de forma contundent i amb molta incidència i força, que ha canviat totalment les regles del joc, per tant, primer reconeixement i felicitacions per la persistència i determinació.

Amb retard, però al final, decisió política majoritària de diferents grups polítics a l’Ajuntament, tant de l’oposició com del govern incloent l’Alcalde, en apostar per la municipalització de la gestió. Aquest fet ha aclarit i netejat les incerteses i ambigüitats inicials. Hem entrat en el bon camí.

Mina, que té tot el dret a defensar els interessos que consideri, està totalment fora de lloc, no ha entès res, havia apostat per a un camí fàcil i ja considerava que ho tenia fet, l’Ajuntament li renovaria la concessió, com si encara fos l’any 1840 o 1943, a perpetuïtat, un mer tràmit i ja està, tot tancat, l’alcalde i els regidors agenollats i al seu servei i interessos. En cas d’algun problema ja sortiria el Royes, l’articulista local o poder fàctic de torn per a fer de paraigües protector.

I sobretot, ha sortit qui li ha fet la feina bruta, donada l’experiència en aquest apartat, que és AGBAR amb el seu representant al davant, el Sr. Armenter, molt acostumats a aquests procediments i donada la seva experiència com a multinacional que fa i desfà com li dóna la gana. Per tant, buscar un discurs dur, enganyós, la desinformació com a eina de comunicació, utilitzar el laberint judicial, amenaçar a l’Ajuntament, als regidors i en concret a l’alcalde, i utilitzar a tots els sectors i actors que calgui, l’exalcalde Royes, articulistes i grups d’opinió (alguns treballant per Mina, altres estan al Consell d’Administració, altres els fan els informes…), sectors econòmics (Cecot, Cambra de Comerç i Cambra de la propietat, gremis), sense cap codi ètic, ni interès en situar el debat i la reflexió.

Per tant, el Sr. Galí de Mina, al utilitzar els mètodes d’AGBAR, ha perdut tota credibilitat i les possibilitats de reconduir la situació, a la gestió mixta que ara tant reclamen i a perdre qualsevol oportunitat de negociar la seva opció, una senzilla Taula de ciutadans i ciutadanes amb menys recursos però amb la força de la il·lusió, la veritat i la netedat, l’ha vençut.

Com tampoc puc entendre que tant Mina com els seus suports i afins, vagin tot el dia demanant la gestió mixta, entenent aquesta, com si fos una concessió directe a aquesta, quan res garanteix que pugui ser Mina qui guanyi el concurs obert que l’Ajuntament hauria de posar en marxa atenen a la lliure concurrència. Tinc la sensació que es demana que es faci trampa per part de l’Ajuntament i el seu alcalde, per a garantir-los la concessió amb algun “xanxullo” atenen al “terrassenquisme local patriòtic”. Això si, davant de la prevaricació i corrupció, molt de moda en els nostres temps, si mirem sobretot al PP i l’ex-CiU, llavors la ciutadania ja ho denunciarà a la justícia i l’alcalde i regidors seran els que pagaran les responsabilitats “patriòtiques” que alguns sectors incloent Mina li exigeixen (que no demanen), que alguns articulistes i opinadors ho demanin no em sorprèn, poden dir i demanar el que vulguin, però que ho demanin sectors institucionals (Cecot, Cambra de la Propietat, Cambra de Comerç) em sembla molta mala fe i poca responsabilitat.

L’alcalde que ja era hora que s’hagi definit i observat que Mina-Agbar només representen als seus interessos i d’interès local en tenen molt poc, per tant, hi ha un fals debat en quant a la defensa dels interessos locals de Terrassa per part de l’empresa, per molt que alguns articulistes locals li vulguin posar l’etiqueta nacional local. I el diàleg que demanen, és merament exigència i posar en risc l’interès públic del que han de ser els interessos dels servidors públics al servei de la col·lectivitat i no dels interessos privats i lucratius. I si l’alcalde ha estat amenaçat per qualsevol subterfugi i mecanisme (d’això AGBAR en té experiència), ha de denunciar-ho i tots li haurem de fer costat si s’han utilitzat aquests mecanismes, de vegades, de difícil aclariment, però bé, denunciables públicament, ja que això només ho fan les màfies i organitzacions sense ètica ni escrúpols.

Tot i això, espero que tant l’alcalde, com els regidors del govern municipal i els de l’oposició que han donat suport a la municipalització, mantinguin la seva posició, i res els faci canviar d’opinió, sobretot, el mal comportament de Mina-Agbar i els seus grups de pressió. Ja estem quasi al final del primer procés, determinar el model i concretar-lo, i després posar en marxa el model d’empresa pública que ha de garantir l’exigència, la professionalitat i eficàcia, la transparència i la participació ciutadana en el seu control. Tasca no fàcil, però un repte engrescador i de responsabilitat compartida entre l’Ajuntament i la ciutadania.

Salvador Pérez Riera. AVV Barri Segle XX

Related Articles

1 Comment

  1. txetxusm

    Curioso que se hable de participación cuando se prohibe el ejercicio de la consulta pública.

Deixa un comentari