Mi cuerpo es bello.
Porque siente, siente como otros cuerpos vienen y se
acercan. Siente el cansancio y el placer. Se enfada cuando
lo trato mal y se alegra cuando lo cuido, cuando le doy
premios. Es bello porque reconoce que hay otros cuerpos
muy diferentes y no son enemigos, son diferentes de
color, de situación… Son parte de la riqueza de nuestra
diversidad. Sabe que tiene un papel muy importante: es
el contenedor de toda mi persona y a través de él puedo
comunicarme, tener proyectos, sufrir, amar….
Mi cuerpo es bello. (Cristina Agulló)
Sonia Aguilera
Tinc quaranta anys i mai hauria sabut res de la disCapacitat si no hagués treballat en un centre segregat de treball per a persones certificades amb discapacitat cognitiva.
Després dels anys m’adono de la injustícia de no haver pogut relacionar-me a l’escola, l’institut o la universitat, el barri o la ciutat amb les meves conciutadanes etiquetades d’aquesta manera. Em pregunto per què la societat m’ha amagat aquestes realitats no normatives de les quals hagués pogut aprendre tant sobre la realitat integral de la persona i jo mateixa com ésser humana. I si per a mi ho sento injust, com han de sentir aquesta injustícia les ciutadanes que pateixen tan aberrant discriminació?
L’Amanda Baggs diu: “El meu problema amb allò que la gent pensa de mi no és que creguin que sóc “retardada”, sinó la definició que donen a aquesta paraula. El meu problema amb com es menysprea a la gent no està relacionat amb si encaixen o no amb la paraula “retardada”, sinó amb què no es reconegui la humanitat de la gent. La gent dona per fet que som o paràsits demoníacs, o nenes lamentables en cossos adults, o àngels dolços i afectuosos, però rara vegada ens veuen, a aquelles de nosaltres que pensem diferent, com a gent corrent sense més.
El meu major problema és que la gent o ben nega el nostre ésser persona o bé nega la nostra discapacitat cognitiva, perquè no poden assumir la idea que siguem ambdues coses a la vegada”.
Al parvulari tenia un company que no observava les normes com la resta. No rebia càstigs quan parlava a classe, guixava la pissarra quan li venia de gust o no feia les feines. Però tampoc no rebia una atenció adaptada al seu aprenentatge per desenvolupar les seves capacitats, fossin les que fossin, cap a una vida adulta de ciutadania plena. Se li deixava estar allà, però no formava part del projecte d’aprenentatge. D’alguna manera, les altres vam aprendre que era diferent, “especial”, i es va convertir en la nostra joguina amb la connivència de la mestra, però totes l’estimaven i hi havia picabaralles per jugar amb ell. Vam compartir espai fins primer de primària, i després va desaparèixer. Suposo que li van derivar a una escola especial. Però mai l’he oblidat, i sempre el recordo amb una escalfor especial al cor i una certa culpabilitat. Ara entenc que em va quedar alguna cosa pendent amb ell, perquè no vaig aprendre a relacionar-me d’igual a igual. Ens van extirpar el dret de créixer juntes, d’acceptar-nos com diferents en un món divers.
En el marc d’un espai molt valorat socialment, com ara és un centre especial de treball, les meves dissidències amb les seves pràctiques infantilitzadores, paternalistes i de beneficència, em van portar a conèixer discursos i lluites alternatives que em van obrir portes a coneixements molt interessants, a més de retornar-me a l’excitació mental experimentada en la matèria de filosofia a l’institut.
La segregació escolar, laboral i veïnal a què està sotmesa la part de la població que no funciona com demana aquest sistema capitalista de producció, individualisme i competència, fa que la resta tinguem por i manifestem rebuig cap a les persones amb cossos i ments que funcionen fora de la “norma”, i és perquè no en tenim contacte. I no es pot amar, entendre i tenir cura d’allò que no coneixes i amb què no et pots identificar.
D’aquesta manera, qui no té contacte quotidià amb la disCapacitat, no sap que tota la infància té dret a una escola pública i inclusiva, a rebre una educació adaptada a les seves necessitats i que l’acompanyi en el desenvolupament de les capacitats que tingui en l’escola “ordinària”, i que així ho contemplen les lleis.
El sistema capitalista de producció, individualisme i competència, fa que la resta tinguem por i manifestem rebuig cap a les persones amb cossos i ments que funcionen fora de la “norma”, i és perquè no en tenim contacte.
Part de la població sap que les persones adultes que funcionen diferent de la “norma” productiva, van a centres especials de treball, centres ocupacionals i centres de dia per estar entretinguts, però no sap que si realitzen un treball productiu, han de ser remunerades d’acord amb les lleis que regulen les relacions laborals.
No som conscients, ni ajuden els mitjans, que som molt lluny dels avenços i experiències sociopedagògiques d’alguns punts del planeta en atenció centrada en la persona amb grans necessitats de suport, i que és un dret fonamental disposar d’un assistent personal que et doni el suport necessari per realitzar el teu projecte vital, fins a l’extrem d’una paràlisi cerebral greu, enfront del que avui sembla el destí obligatori d’institucionalització, on gestionaran la teva vida i els teus drets fonamentals en el teu nom i pel teu bé.
En canvi, si ens apropem a les diferents i múltiples realitats de la diversitat amb què funcionem, descobrirem quants clixés i etiquetes injustes i discriminatòries tenim integrats en la nostra forma de pensar i actuar automatitzada. Per això, com a ciutadanes solidàries d’una ciutat signatària de la Carta de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, tenim el deure moral de qüestionar el statu quo d’aïllament i segregació que pateixen les altres. És a les nostres mans la capacitat de canviar la nostra mirada cap a la diferència, i a poc a poc, entendre les seves reivindicacions i lluites per conquerir els seus drets de ciutadania plena, i fer acompanyament en la mesura que puguem perquè ho facin en primera persona, i no a través d’institucions i famílies, perquè qualsevol dia, en qualsevol etapa de les nostres vides, necessitarem cures, suport i comprensió.
Deixa un comentari