La realitat virtual està inundant la campanya municipal. És un clàssic ja, presentar les futures imatges d’idees que estan per fer, ben maques, futuristes i llustroses, i validar-les com si fossin projectes que ja s’han començat a executar. És un mètode genial: presentes una imatge que pugui agradar a tothom -a qui no li agrada veure la recreació de com quedarà la reforma de la teva cuina?- i no cal establir terminis ni dates d’inici, ni pressupost, ni tan sols intencions reals de dur-ho a terme; només l’anunci, el titular, amb una soferta proclama del tipus: “l’Ajuntament té previst”, “projecta”, “planeja”, “voldria” i, au!, ja tenim de què parlar, només cal atiar una mica l’assumpte que ja hi haurà algú qui doni per fet que la fantasia té data per convertir-se en realitat.
Haig de confessar que de totes aquestes imatges virtuals a les quals assistim dia sí i dia també, hi ha hagut una que m’ha fet especial il·lusió. L’anunci què l’amfiteatre del parc de Sant Jordi podrà tornar a acollir activitats i espectacles de petit format em produeix certa nostàlgia i, alhora, molta alegria. He assistit, com qualsevol terrassenc, a l’inexplicable deteriorament, durant anys, d’un espai que se situa en un dels llocs que més ens representa: el parc de Sant Jordi i la Masia Freixa. Guardo molts bons records d’un espai que relaciono tant amb la infantesa com amb la Festa Major.
No deixa de ser curiós, però, que el Diari de Terrassa anunciés el 31 d’agost del 2022 que l’Ajuntament de Terrassa havia aprovat, el 8 d’agost del mateix any, la memòria de la reforma de l’amfiteatre; que es trobava en exposició pública, obrint-se un termini de trenta dies per presentar al·legacions i que, si no es presentaven aquestes, la memòria quedaria aprovada definitivament a finals de setembre del 2022, moment en què es podria licitar la redacció del projecte. Avisava, però, el Diari de Terrassa, que “en aquest moment no hi ha un calendari per a l’execució de les obres, tot i que la voluntat municipal és clara en el moment d’aprovar la memòria del projecte”. No deixa de ser curiós, reitero, que sigui ara, precisament, que l’Ajuntament iniciï el procés de licitació de les obres, a un mes vista de les eleccions.
També ho és, de curiós vull dir, que ara es modifiqui el POUM del 2003 per requalificar un polígon d’activitat econòmica en residencial, en el qual es preveu construir uns 2.000 pisos dels quals, diuen, està previst que el 50% siguin protegits. Parlo del futurible barri de Can Bosch. Futurible perquè, tot i el “bombo i platillo” el regidor d’urbanisme explicava al Diari de Terrassa de 21 de març, que l’execució de les obres sumarà 4 anys més al calendari: “una cursa de fons. Probablement, no veurem entrar màquines abans de l’any 2026″, deia en Carles Caballero.
Suposo que allò de la revolució verda d’en Ballart es justifica amb l’ampliació d’un 20% del parc de Vallparadís que també, es diu, que farà l’actual govern municipal acompanyant el projecte. I, suposo també, que això de pensar en un canvi en les polítiques d’habitatge en favor de la rehabilitació del més que suficient parc actual de vivendes i no tant per apostar en la construcció de noves promocions, és més un miratge que una realitat.
Personalment, em preocupa més que la imatge virtual superi la política municipal real. Fa dues setmanes que intento concertar cita amb Habitatge Terrassa que s’entesta a oferir-me el mateix missatge, un únic horitzó de cita prèvia de dos dies sempre “ocupat”, tot intentant trobar solució a la vulneració dels drets fonamental d’una persona gran que es veu afectada per una problemàtica i un clar factor de discriminació, com és el de viure en un habitatge sense ascensor.
Llegeixo en el programa de Tot per Terrassa del 2019 (no he trobat enlloc el seu programa electoral 2023) de compromisos amb la gent gran: “construir un nou complex de pisos adaptats per a la gent gran com el dels Telers o la creació d’habitatges tutelats de lloguer social per a persones grans amb serveis adaptats a les seves necessitats i amb el pagament d’un cànon adaptat segons els ingressos”. Sobre el paper queda molt bé, però no sé si la promesa es podrà complir en algun moment. La meva mare diu que no pensa anar a votar perquè: “no dicen más que mentiras”. Ho diu des del seu quart pis sense ascensor a La Maurina, als seus 77 anys i no li puc treure la raó.
Mentrestant, “Panem et circenses” o pa i circ que és el que es feia als antics amfiteatres romans i que és la locució llatina que descriu la pràctica d’un govern que, per a mantenir tranquil·la a la població, proveeix a les masses d’aliment i d’entreteniment o… de realitat virtual.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari