El darrer cap de setmana, Terrassa ha estat un peculiar festival d’esdeveniments que, com acostuma a passar, anunciava el Sr. Batlle en les seves xarxes a cop de fotografia. La meva avia diria que aquest home “se mueve más que los precios” que, permeteu-me la broma i l’auto ensabonada, no direu que no és una ocurrència encertada en els temps que ens toca viure amb una inflació tan disparada.
Però bé, seguint amb el tema dels esdeveniments i de l’atapeïda agenda de l’alcalde, el que més em sorprèn de tota aquesta voràgine desenfrenada d’activitats i actes, es que el Sr. Alcalde tingui temps per assistir-hi a tots. Enteneu-me, no seré jo qui el critiqui per estar a prop de la gent, ni tampoc seré jo qui critiqui a aquell qui tingui la necessitat de tenir-lo a prop o bé robar-li una fotografia amb la mà sobre la seva espatlla, somrient.
El que em preocupa és si no serà que al final resultarà que la política municipal d’una ciutat de 230.000 habitants, es decideix per la capacitat de mimetitzar-se d’un alcalde. Mimetitzar-se, sí, dic bé; perquè parlo d’aquesta capacitat d’intentar assemblar-se a un altre amb el qual no es guarda relació obtenint així algun avantatge d’adaptació a l’entorn.
Doncs sí, mira tu, resulta que tant el tens a una romeria, com estrenant un estadi, com en una rua de carnestoltes, com donant uns premis, com… De vegades em dona per imaginar que volta una furgoneta per Terrassa que va deixant dobles de l’alcalde a diferents llocs. I de vegades em dona per pensar si darrera de tota aquesta “presència” hi haurà també eficiència i eficàcia o com diu el meu admirat Joan Tamayo en el seu darrer article, parlant de la nostra ciutat: “potser la primera reflexió necessària seria abandonar el decorat que convida a creure que vivim sota un model democràtic de poder polític i civil representatiu i socialment redistribuït, com ens volen fer creure cada dia i com gairebé cada dia queda desmentit”.
Un decorat, una estructura pintada que intenta suggerir un lloc determinat. Em pregunto quin lloc determinat és la nostra Terrassa. Si la del decorat i la martingala d’una agenda col·lapsada d’actes o la de la voluntat, real, de construir una ciutat que veritablement compti amb la participació de les estructures ciutadanes que segueixen treballant, mobilitzant, assumint que, potser, no sortiran a la fotografia ni que una papereta cada quatre anys no és l’únic compromís al que estem cridats.
I ara qualsevol m’acusarà de demagògia barata i em dirà que fiscalitzar les hores de feina per la presència a les xarxes és capciós i que, de ben segur, hi ha moltes altres dins d’un despatx i que si patatim i que si patatam… Però no deixo de pensar en el que fa poc llegia sobre el populisme i els lideratges unipersonals, i de com l’afalagament de l’electorat i el seu sentit comú, s’han convertit en les noves fites polítiques.
Deia Max Weber que el carisma -la gràcia, en definitiva- consisteix en la capacitació i habilitació d’un subjecte per part de qui el considera extraordinari i que, per aquest motiu, el designa com a líder. Potser és hora de preguntar-nos si amb el carisma en tenim prou o si aquesta gràcia és suficient per a justificar les mancances envers les nostres necessitats, drets o capacitats de decidir. I, més enllà encara, si comptem amb les estructures locals necessàries per garantir una democràcia directa i participativa.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari