[Valeria Santiago] On és el dret a la vida, en aquesta pandèmia?

A través d’aquest escrit, vull fer públic el que he viscut aquests darrers dies, relacionat amb la mort del meu pare i l’actuació de la Mútua de Terrassa. Us demano si us plau, que en feu difusió i que ho compartiu a través de tots els mitjans possibles per tal que no es repeteixi aquesta situació.

Tot va començar el passat dijous dia 26 de març. Vaig trucar al 112 perquè el meu pare des del dilluns anterior que es queixava d’un fort dolor a l’esquena i també tenia febre. Gairebé no menjava ni bevia aigua pel fet que no es podia incorporar. Des del 112, em van passar al 061. Vaig explicar a una infermera que em va atendre els símptomes que presentava el meu pare i em va demanar que havia d’incorporar-lo. Jo vaig respondre que no podíem de cap de les maneres, ja que la meva mare estava en una cadira de rodes, el meu fill amb crosses per una operació recent, i que jo tenia una mà fracturada. Ella em va respondre, de forma incomprensible: “aquest no és el meu problema”. Fent esforços, vam aconseguir asseure’l al llit per poder donar-li un paracetamol. L’endemà, no tenia febre, però els dolors eren molt més forts. Vaig trucar al Cap Sud, que és el seu Cap de referència, i vaig parlar amb una doctora que molt amablement em va dir que havien de fer una valoració més a fons i que avisarien una ambulància per traslladar-lo a la Mútua de Terrassa. Al cap de dues hores d’arribar a la Mútua, ens truca el meu pare per dir-nos que li havien fet una radiografia i la prova de la Covid19.

A partir del divendres, vam intentar tenir informació sobre l’estat del meu pare sense èxit. Fins que el dilluns dia 30 ens truquen i ens diuen que ha donat positiu en la prova i que té una pneumònia bilateral, que li han administrat un sedant i que el traslladaran a la Residència de Vallparadís. Aquella tarda, van deixar entrar a la meva mare a veure’l, però no ens donen cap més informació. La pregunta que ens fèiem era: Si té el Covid19, no l’haurien d’haver traslladat a l’UCI i administrar-li un respirador. Per què no ho van fer? Quins criteris van seguir? Per què no ens van informar, als familiars? Aquestes són les preguntes que jo vaig fer i encara em faig, i els vaig advertir que si al meu pare no li havien ofert totes les cures i atencions necessàries jo lluitaria per denunciar l’empresa Mútua fins a aconseguir que paguin, si és necessari amb presó, per totes les negligències que han comès amb la meva família, i també amb d’altres d’afectades que han rebut el mateix tractament.

Vull deixar clar, que no culpo expressament al personal sanitari de Mútua (metges, infermeres, etc.). Sé molt bé que estan seguint el protocol indicat des de la direcció de Mútua de Terrassa, o bé des de CatSalut. Segurament, no ho poso en dubte, també són persones amb sentiments, i s’han vist abocades a complir unes ordres. Però, el que vull remarcar és que tenim drets, tant els pacients com els familiars, a saber què ha passat i quina ha estat l’atenció dispensada en cada moment als nostres familiars ingressats. Si vull posar en coneixement públic aquest succés, és perquè Mútua de Terrassa ha comès moltes negligències mèdiques que hem viscut en primera persona a la meva família des de fa anys. Una d’aquestes va ser amb la meva mare, la qual ja ha estat denunciada. Per això, no en permetré ni una més.

Em vaig prometre que això que ens ha passat a la meva família no quedaria així. Tinc la sensació que han matat al meu pare. I seguiré escrivint i explicant cada pas que faré per destapar les barbaritats que estan cometent. Ho haig de fer, encara que no tingui forces. Sé que ho haig de fer per ell i per la meva família.

Poc després d’avisar-nos de la seva mort, el dia 31 de març, ens van trucar perquè anéssim a recollir els seus efectes personals. La roba entenc perfectament que la destruïssin, però ell, a part del mòbil, portava una cadena d’or amb una creu i, per a la nostra sorpresa, només tenien el mòbil. Ningú sabia res de la cadena. És incomprensible que una persona que arriba a urgències es pugui treure una cadena per fer-se una radiografia, tal com ens van donar a entendre. Vam demanar l’informe i les proves que li havien fet. Ens responen que encara trigarien uns dies. Després d’insistir, advertint que les necessitàvem per entregar-lo a la nostra advocada, ens diuen que estaria llest l’endemà. Per a la nostra sorpresa, l’informe és molt curt. Ni tan sols posa la medicació que li van administrar. Només parla de la sedació. Tampoc consten les analítiques, ni la prova del Covid19. Les vam demanar i ens van dir que aquesta altra informació l’havíem de demanar per correu electrònic i que encara trigarien uns dies. El mateix dia, els pregunto on havia d’adreçar-me per demanar que se li fes l’autòpsia al meu pare. La seva cara de sorpresa va ser molt gran. Ens diuen que aquesta informació ens la donaria una treballadora social. Al cap d’uns minuts, la tornem a demanar i des del despatx de la Gerència (segons el rètol de la porta) veiem com un senyor fa trucades a algú mentre nosaltres esperem resposta. El meu estat de pànic i ansietat era tan gran que em va haver d’atendre per telèfon una doctora del Cap.

Entrem al despatx, la persona en qüestió ens pregunta què volem? I tornem a demanar que volem saber a on ens hem d’adreçar per demanar l’autòpsia del meu pare. El senyor es queda parat, i ens respon que si la mort ha estat per Covid19, ho havíem de fer per via judicial. La persona que teníem al davant ens mirava com si no hi fóssim, amb total indiferència. Vaig fer-li saber que no preteníem jutjar al personal sanitari, però que volíem saber per què no havien administrat un respirador al meu pare. Que em digués quins criteris havien seguit si el meu pare no tenia cap malaltia greu, ni cap patologia prèvia. No ens va contestar. Li vaig dir: el meu pare tenia 76 anys. I ara tinc un oncle que en té 82 i que també està ingressat aquí: el matareu també? Com heu matat al meu pare? Va alçar les espatlles i no em va donar cap resposta.

Vaig preparar l’escrit per al Jutjat de Guàrdia. Primer, no sabia com fer-ho, però per Internet vaig trobar aquesta pàgina www.negligenciasmedicas.com. A través de la qual, també vaig poder contactar amb una advocada. Vaig anar al Jutjat de Guàrdia amb l’escrit on explico tota la història i sol·licito l’autòpsia, ja que per a nosaltres tot ha estat molt confós. Volem saber quina medicació li van administrar per combatre la pneumònia i també volem saber com tenia els pulmons. Ens han acceptat l’escrit. Però, el jutge ens ha negat l’autòpsia, ja que sembla que Mútua va presentar unes proves on, segons ells, tenia moltes patologies prèvies. Jo he demanat, via mail, tant al jutjat com a Mútua que em facin arribar aquestes proves. També he demanat a la Dra. de capçalera del meu pare que em faci arribar les darreres proves que li havia fet.

El dissabte, 4 d’abril, el van incinerar. No el vam poder veure. Ni tan sols per darrera vegada.

És molt dur, és inhumà no poder acomiadar-te d’un ésser estimat.

El dilluns vam anar a buscar les cendres. Va ser el moment clau per adonar-me que tot el que havíem viscut era real. Que ell ja és segur que no hi és. Que ara me l’han convertit en pols.

No sé si podré amb tot el que em ve a sobre. Em sento dèbil. Però sé que no puc defallir. Serà una lluita llarga i molt dura. També sé que compto amb el suport de moltes persones que no sabia que les tindria. I els vull donar les gràcies, de tot cor per donar-me força i valentia per seguir amb aquesta lluita. Però, ara mateix, només sento culpa i ràbia, i no puc parar de plorar.

Però, d’una cosa sí que estic convençuda: Som éssers humans. Tenim dret a la vida. Ningú pot decidir si vivim o morim, només nosaltres mateixos. I en cas extrem, la família. I després de tot això, em pregunto: on són els drets humans? On ha anat a parar el dret a la vida amb aquesta pandèmia?

Lamentablement, la vida m’ha ensenyat a lluitar pels nostres drets. Uns drets humans que han de poder tenir tothom, però que a vegades ignorem. Les famílies afectades han de ser valentes i empoderar-se. Tenen i tenim tot el dret. La nostra gent gran ens ha ensenyat. Han viscut èpoques molt dures i han sobreviscut. Ens pertanyen. Per això, avui no podem permetre que els tractin com si fossin escòria. Com si els sobressin perquè ja no són indispensables, com han fet amb el meu pare i amb moltes altres persones grans a través d’aquesta pandèmia.

M’agradaria que les persones que treballen o tenen alguna responsabilitat amb Mútua de Terrassa fossin conscients del que estem patint, i ho posessin en coneixement públic o privat a través de la PDSPT (Plataforma Defensa Sanitat Pública de Terrassa). I també les famílies que estan vivint o han viscut una situació similar. No hem de tenir por. Cal denunciar-ho. Jo ja ho estic fent i agraeixo a la Plataforma tot el seu suport.

I per acabar, gràcies per escoltar-me!

Valeria Santiago