Un dels factors més importants en la vida d’una persona és l’habitatge. Casa nostra és on ens sentim segurs i a gust, és on tenim les nostres coses i on compartim la vida amb les persones que estimem. Els anglesos acostumen a dir: my home is my castle, casa meva és el meu castell.
Aquest factor és especialment important en la vida de les persones grans. La majoria de les persones grans a Espanya viuen a casa seva o bé soles o amb la seva parella, tot i els inconvenients que per a persones de certa edat pot suposar aquest fet: solitud, falta de suport en les tasques quotidianes, barreres arquitectòniques, etc. Però, tot i això, ho prefereixen a una residència. És casa seva…
La residència d’avis tradicional és vista com una alternativa per les persones grans en situació greu de dependència i suposa canviar d’entorn, perdre les referències i deixar de banda el propi projecte vital quan les forces ja no acompanyen, tot en benefici del suport que donen aquests centres per tal de portar a terme les activitats del dia a dia: menjar, higiene, atenció mèdica, etc.
En els últims anys han aparegut noves alternatives per tal de cobrir les necessitats d’habitatge de les persones grans i donar resposta al problema de viure sol: habitatges tutelats, habitatges compartits, cohabitatge…
El cohabitatge o cohousing és un model aparegut a Dinamarca als anys seixanta del segle passat i consisteix en un grup d’habitatges, sense barreres arquitectòniques, sostenibles energèticament, amb uns espais comunitaris. Aquests espais poden ser molt variats: sales polivalents per fer activitats, tallers, jardí i hort, gimnàs, biblioteca i fins i tot menjador, cuina comunitària o bugaderia.
Els projectes de cohabitatge són impulsats i gestionats pels mateixos residents i proporcionen un habitatge privat als residents (privacitat), però també es busca la relació amb els veïns a través dels espais comunitaris i de les activitats que s’hi fan. Són projectes intencionals, ja que es promou la interactivitat amb les persones de l’entorn sense renunciar a la privacitat i la intimitat. La comunitat es regula per estatuts i reglaments d’ordre interior que eviten l’especulació i vetllen per la conservació de l’esperit fundacional.
Els arquitectes Kathryn McCamant i Charles Durrett, introductors del cohabitatge als Estats Units, exposen els trets diferencials del cohabitatge:
1.- Procés participatiu: totes les persones que formen part d’una comunitat de cohabitatge han participat en la planificació i disseny del projecte, de tal forma que aquesta comunitat respon a les seves necessitats.
2.- Disseny dels habitatges i zones comuns: aquest disseny afavoreix el sentit de comunitat i al mateix temps, l’opció de la intimitat.
3.- Habitatges privats amb espais comuns: els espais comuns estan pensats per ser part molt important de la comunitat. Les tasques és fan en grup i les decisions es prenen en assemblea.
4.- Estructura no jeràrquica i presa de decisions en assemblea: en un cohabitatge hi ha tasques directives, però no hi ha líders ni directors, almenys formalment.
5.- No hi ha economia en comú: un cohabitatge no és una comuna. Evidentment hi ha despeses que afecten els residents, però cadascú hi fa front d’acord amb els pactes que s’hagin establert. L’economia individual dels residents no és objecte d’intervenció per part de la comunitat.
En el cas de les persones grans es parla de cohabitatge sènior, però és un model aplicable a qualsevol col·lectiu de persones: joves, famílies, etc. No estem parlant d’una residència o conjunt residencial com normalment el coneixem; no és una empresa que construeix i gestiona els habitatges, sinó que són els mateixos interessats els que projecten, dissenyen i gestionen els seus habitatges i zones comunitàries, adaptats a les seves necessitats i desitjos. Això implica un estalvi important: el projecte no genera cap benefici econòmic pel promotor. Els mateixos residents són els promotors.
“Els projectes de cohabitatge són impulsats i gestionats pels mateixos residents i proporcionen un habitatge privat als residents (privacitat), però també es busca la relació amb els veïns a través dels espais comunitaris i de les activitats que s’hi fan”
Cadascú té el seu habitatge i participa de les activitats que es proposen. Es busca revitalitzar la idea del veïnatge, tan usual fa uns anys als pobles i barris urbans del nostre país: la gent abans es coneixia, sabia qui eren els seus veïns, tenien, com a mínim, coneixement de la seva situació, si estaven malalts, o sols, si tenien fills que els anaven a veure, compartien trobades al carrer, etc.
Els impulsors d’aquests projectes de cohabitatge sènior acostumen a ser persones en edat de jubilar-se, que de cap manera se senten vells i que tenen la voluntat i la capacitat de tirar endavant un projecte que els ha de donar qualitat de vida i autonomia personal, en un entorn dissenyat per ells mateixos.
D’aquesta forma es pot promoure un envelliment actiu, evitant en gran mesura els problemes de viure sols a casa, sense possibilitat de companyia, o de viure en una residència, sense possibilitat de prosseguir el projecte vital de cada persona.
Per a les persones grans el cohabitatge suposa mantenir la seva autonomia al llarg del procés d’envelliment i prendre les seves pròpies decisions. No volen ser una càrrega ni pels fills ni per ningú i saben que en comunitat són forts i es troben acompanyats.
Els projectes de cohabitatge acostumen a prendre la forma d’una cooperativa d’habitatge amb cessió d’ús. Els residents són socis de la cooperativa i és aquesta cooperativa, propietària dels habitatges, la que cedeix l’ús vitalici dels habitatges als socis. Aquest dret es pot transmetre als hereus o a persones interessades a incorporar-se al projecte. La cooperativa també és la responsable del manteniment i conservació de tot el conjunt, incloent-hi els espais comuns.
El model de la cooperativa amb cessió d’ús sorgeix als països escandinaus i és el que actualment apliquen amb molt d’èxit. Una de cada tres persones a Copenhaguen viu en un habitatge així i en tot el país hi ha uns 125.000 habitatges en règim de cessió d’ús. És un model de tinença d’habitatge que està molt acceptat i molt ben valorat en aquests països; de fet hi ha llistes d’espera per tal d’accedir a un habitatge en cessió d’ús. També hi ha habitatges així a Alemanya, Holanda, Canadà i els Estats Units.
A Espanya hi ha diverses comunitats de cohabitatge, com Trabensol, a Madrid, o La Muralleta, a Tarragona. Al nostre país el cohabitatge és encara una forma d’accés a l’habitatge poc coneguda, però podria ser una alternativa prou vàlida al mercat de compra i lloguer.
Valors i acció. Setembre 2016
Deixa un comentari