Fa uns dies, dos alumnes de tercer curs de 3r de Comunicació i Indústries Culturals (l’Àlex Osuna i la Carla Gorina), ens van fer arribar unes preguntes a mode d’entrevista a la nostra redacció de Malarrassa. Donat l’interès de les qüestions plantejades, transcrivim a continuació les preguntes que ens varen fer i les nostres respostes, ja que pensem que ajuden a entendre millor la nostra proposta de projecte de comunicació local.
En un moment en què el periodisme convencional està vivint una crisi davant el periodisme digital, què us impulsa a llançar un diari en paper?
Pensàvem des de fa temps que era fonamental que hi hagués a la ciutat un mitjà de comunicació a l’abast del moviment associatiu, i que expliqués les coses que estan passant a Terrassa des d’un punt de vista més social.
D’acord amb la majoria i més rigorosos anàlisis sobre els mitjans en aquests temps de revolució tecnològica, les tecnologies han obert un espai i moltes possibilitats i eines noves per a la comunicació i el periodisme. Òbviament, això havia de trasbalsar tot un món que semblava ja establert.
En aquests moments, però, sembla molt clar que els auguris sobre la fi de la premsa publicada en paper eren exagerats, tot i que la pèrdua d’espai i públic ha estat gran. El que s’estaria produint és un repartiment d’espais i funcions, dintre del qual el paper continuarà sent molt important.
A nivell local, amb la curta experiència que tenim, treballant amb tots els instruments i mitjans a l’abast, confirmaríem aquesta visió. El paper continua molt valorat i apreciat, en general. I per a molta gent, és encara l’única manera, a banda ràdio i TV, d’accedir a continguts informatius, debats i opinions.
Amb l’adveniment de l’era tecnològica s’està desmuntant l’estructura clàssica on els pilars de finançament dels mitjans eren els lectors i la publicitat. Vosaltres no teniu publicitat i feu una difusió gratuïta del diari, quines són les vostres fonts d’ingressos?
Creiem que les persones lectores haurien de ser les qui sostinguin un projecte periodístic, al menys del que nosaltres pensem i estem intentant construir, en tant precisament que lectores i ciutadanes actives. Persones a títol individual, però també molt important persones organitzades a entitats, associacions, organitzacions i grups. Altra cosa seria fer un mitjà fora del món o d’elits i per elits. Si encara no tenim publicitat és perquè fa poc que hem començat i no hem tingut temps de fer més . Tot i que la principal via per tal de finançar el periòdic és a través de l’Associació Cultural Malarrassa que vindria a ser el medi pel qual la gent estaria donant suport a aquest periòdic.
Heu considerat models de negoci com el de l’ARA, que cobra pel articles d’opinió o el model de negoci de Vilaweb on el contingut és obert però el lector és lliure de subscriure’s per tal de participar en el seu finançament?
Ara mateix no ens plantegem aquesta via de finançament, en el nostre cas. Preferim establir enllaços i lligams amb persones i organitzacions. Ens agradaria crear una xarxa de comunicació, cooperació i col·laboració per construir el projecte, aquest mitjà d’informació local independent. I que d’aquesta xarxa en sortissin els mitjans i eines per fer la cosa, finançar-la també, clar.
Mirem més altres experiències que estan reeixint amb èxit i que prenen com a base aquest model, com pot ser La Directa, Diagonal, Sentit Crític, etc.
Creieu que s’ha de pagar per tenir accés a la informació de qualitat?
El dret a la informació hauria de ser il·limitat, universal. El dret de les persones treballadores de la informació a rebre el seu sou i tenir totes les garanties i condicions laborals mínimes suficients igualment. El problema és que en un món en el qual la comunicació i la informació en general són grans negocis privats i eines per a altres coses, difícilment es pugui garantir ni el primer ni el segon. Com en el cas del dret a l’habitatge, per citar un de molt proper en aquests temps, si ens retallen el dret a l’accés a la informació de qualitat, haurem d’aconseguir-la per l’acció directa i “okupant”.
Avui dia, amb la irrupció de les xarxes socials tothom pot ser periodista. Fins a quin punt és bo que qualsevol persona, qualificada o no, pugui ser capaç de manipular i publicar informació? És a dir, major varietat de mitjans és sinònim de major veracitat?
Una cosa és tenir a l’abast mitjans per fer córrer tot allò que se t’acudeixi escriure, pintar, fotografiar o gravar i una altra és ser periodista. Calen sempre garanties de rigor, veracitat, contrastació de les dades, fonts fidedignes i així pel davant. I això és necessari que hi hagi formes de verificació, que no retallin el dret de ningú a fer feina i que garanteixin el dret de tothom, com deies abans, a tenir una informació de qualitat. Això serveix si és per a un mitjà com si és per a 1.000.
Com considereu que afecta aquest fet als mitjans de comunicació convencionals?
Si aquest mitjans fan la seva feina, no veiem per què haurien de sortir-ne malparats.
Xavi Casinos, periodista de El Periódico de Catalunya, afirma que la clau de supervivència dels diaris en paper és el fet d’informar a un nivell local; moriran abans aquells diaris que no tenen aquesta capacitat. Aquesta pot ser la clau del vostre èxit?
Pot ser, nosaltres confiem en què tindrem èxit i creiem que un dels motius és aquest. Te n’adones que en general la gent pot estar bastant informada dels fets que succeeixen a nivell nacional i internacional, però hi ha una mancança de coneixements i d’eines per informar-se del que està passant al nostre entorn més directe, el local, que és al cap i a la fi on vivim, ens relacionem, treballem, etc. Però quan diem local no entenem només una dimensió estrictament geogràfica i física, sinó bàsicament social, en el sentit que dèiem abans.
A partir dels acomiadaments del Diari Terrassa i la situació a la que s’enfronta el propietari del diari, considereu que significarà un canvi de paradigma de la premsa local? S’està instaurant un nou model on s’abandona el monopoli del Diari Terrassa per deixar pas a mitjans més petits?
Els canvis de paradigma de premsa, com els socials en general, estan en marxa fa temps. Els nous models, perquè segur que no hi haurà un sol model o mitjà, també ja els podem veure, més o menys embrionaris, molt embrionaris potser encara, però ja es veuen. En tot cas, com a part d’aquest fenomen, esperem contribuir, ja estem posant de la nostra part i volem fer molt més.
Un mitjà com el DdT respon a aquest model caduc (premsa diària de pagament, sense cap presència a internet) i és lògic que ho estigui pagant. El que sobta és que encara pugui sobreviure tal com funciona. En part és degut a què durant anys havia esdevingut el diari per excel·lència. No havien sorgit darrerament a la ciutat altres mitjans que plantegessin un altre model d’informació i comunicació que pugui equilibrar aquesta hegemonia que havia tingut. I com en el nostre cas amb Malarrassa, que no sigui un model empresarial, sinó una eina vinculada al món social, en el qual col·laborin les persones i l’ampli i divers món associatiu, cooperatiu i cultural que tenim a Terrassa.
Membres del Consell de Redacció de Malarrassa:
Pep Valenzuela, Miquel Gordillo i Eli RodGüell
Deixa un comentari