La cooperativa Crespinell és referència nacional per la seva tasca en el camp de l’educació especial, innovadora en pedagogia i pràctica d’inclusió, amb alumnat entre els 3 i els 21 anys, especialment la fase d’integració a la vida laboral. Amb la manca d’inversió i pressupostos, però, a Terrassa i tot el país, les persones que surten d’escola s’aboquen a un futur mancat d’oportunitats de treball i amb problemes creixents per garantir l’assistència.
A l’escola Crespinell, cooperativa de treball associat, atenen alumnat entre els 3 i els 21 anys. Un recorregut que inclou formació laboral, la dita Etapa de Transició Vida Laboral, normalment a partir dels 16 anys. La sortida, pot ser als 18 anys si n’hi hagués oferta de treball.
Els alumnes fan pràctiques i tallers de jardineria. Foto: Crespinell
Aquesta és una etapa que té per objectiu “ajudar a les persones a transitar cap a l’adultesa”, explica l’Anna, psicòloga i pedagoga, per a “dotar-los d’eines per madurar i per millorar sobretot la seva autonomia”.
En apropar-se el moment en què deixaran l’escola, on han passat molts anys i estan molt familiaritzats, cal donar-los molta informació d’allò es poden trobar, “els hi costa molt anticipar què passarà, per dificultats personals i cognitives”, afegeix, “llavors, el que fem és oferir models i experiències que simulin la vida en els tallers, i es puguin fer una idea del que viuran a la sortida”.
Cal ajudar també a les famílies, adverteix aquesta professora que forma part de la Comissió d’Autisme, per a que visualitzin aquesta nova etapa d’una manera positiva, “amb il·lusió, com un pas a una etapa madurativa, treure pors i donar energies per a entomar el canvi”.
La marca de Crespinell, emfasitza l’Anna, “és la inclusió, ho hem treballat sempre; des de les primeres etapes educatives. Hem celebrat aquest any el 25 aniversari del projecte de col·laboració amb l’escola Lanaspa, una experiència molt innovadora en el seu temps”.
L’alumnat fa experiència educativa amb altres nens i nenes. En l’última etapa fent pràctiques i sortint molt fora de l’escola. “La metodologia que fem servir, en diem d’entorns laborals: proposem situacions d’aprenentatge on han de sortir i moure’s en situacions laborals que es poden trobar”.
Fan pràctiques al Decathlon, algun dia per setmana, organitzant material a les prestatgeries. S’ha fet també en algun supermercat. Fan jardineria i neteja d’espais a l’IES Montserrat Roig, a l’Internacional House, a l’escola Lanaspa i el Teatre Alegria. També als Telers, un complex residencial per a gent gran, i a Fupar. Amb cada entitat es fa un contracte de col·laboració en pràctiques.
Un altre aspecte de l’experiència, afegeix la Iolanda, amb 24 anys d’experiència a l’escola, “en un nivell ja de relacions socials, és que guanyen autonomia personal en anar pel carrer, agafar l’autobús, amb el tarannà del que pot ser una persona qualsevol”.
El treball o pràctiques de les alumnes en aquests llocs serveix també per a que totes les persones, amb qualsevol idea sobre el significat de la discapacitat, puguin compartir amb ells com a companys de feines, clients o persones desconegudes que demanen o fan una ajuda.
“De vegades”, diu la Iolanda, “aquest món fa com por, perquè no saps com tractar-los. Així, el fet de cada cop ampliar la visió, de sortir fora, que tinguin contacte amb la gent, que vagin a l’autobús, que sàpiguen aixecar-se del seient per deixar-lo a una persona gran, dóna una imatge que treu aquestes pors”.
En aquest sentit, subratlla l’Anna, “l’experiència dels Telers és molt bona, perquè ajuden molt les persones que hi viuen, trencant la imatge de que són sempre els discapacitats els que necessiten ajuda. Portem les brosses als contenidors, fem el reciclatge i anem a recollir comandes de compres que els avis fan a les botigues de les rodalies, i els hi portem”.
L’experiència dels entorns laborals s’acompanya amb formació sobre aspectes com la comunicació i el llenguatge, lectura i escriptura, habilitats matemàtiques, “tot molt funcional i sempre molt aplicades a la vida i a les activitats que es poden trobar i hauran d’anar resolent”, matisa la Iolanda.
Dintre de l’escola, sobretot a l’inici de la formació laboral s’intenta que els alumnes tinguin una preparació, amb un servei de cafeteria dintre de l’escola, “que entenem que és un entorn més sensible a les possibles dificultats que els nanos puguin tenir abans de portar-los fora”, diu la Iolanda, afegint que l’experiència inclou cafeteria, cuinar coques i fer compost, això últim, a més, s’utilitza als tallers de jardineria.
El nombre d’alumnes en aquesta etapa és de 13. Cada un té un horari i feines diferents. És, per tant, una atenció molt particularitzada, res de patrons. “A més”, adverteix Anna, “amb agilitat per reorganitzar i canviar d’acord amb allò que pugui anar apareixent. Si una cosa aprenem els mestres que estem a l’educació especial és això, que cal adaptar-se, no hi ha cap recepta que serveixi perpètuament i per a tothom”.
Després de l’escola, institucions col·lapsades i manca de residències
Acabar l’escola i marxar és sempre difícil. Per l’alumnat i per les famílies. Han estat quasi tota la vida a la Crespinell, la majoria entren amb 3 anys i marxen amb 21. “Sortir d’aquí”, relata l’Anna, “és una mica com tirar-se del trampolí o sortir a la jungla. A més, han crescut, i ja no és aquella relació més còmode amb els petits”.
Amb diferències, però tothom necessita ajuda. De fet, hi ha associacions, com ara CAPAÇ, de pares i mares de diferents entitats, que ajuda en aquests moments. “Ajuda també el fet que al ser petita l’escola”, recorda la Iolanda, “les famílies fan vincle entre elles”.
A la sortida hi ha un acord amb l’Ajuntament de Terrassa i amb la Taula de Discapacitat per facilitar i garantir treball i assistència. A la Taula hi és l’associació Capaç, les escoles i tallers ocupacionals i especials, i tots els serveis relacionats.
La realitat, però, és que hi ha problemes. L’escola hauria d’acabar als 18 anys, però sense opcions fora s’allarga fins als 21, ara ja és quasi norma. Perquè els tallers tenen un problema de capacitat. Hi ha, mentrestant, una mena d’acord tàcit.
“La Taula assegura que no hi ha ningú que es quedi a casa”, diu l’Anna. Però, tot i que la Taula ho asseguri, manca espai. “La veritat”, afegeix, “és que les institucions estan molt col·lapsades”. Hi ha persones amb 70 anys als centres de treball que no es jubilen. “Haurien d’anar a residències”, reclama, “però com que no hi ha residències… Clar així es va fent com un embut… en fi, hi ha dificultats”.
Aquesta situació trenca una trajectòria a Terrassa, que ha estat una ciutat amb serveis per a les persones amb discapacitat i amb experiències pioneres i innovadores. “S’ha fet fins i tot una cultura de que s’hagin desenvolupat aquests serveis”, afirma amb orgull l’Anna. Ara, però, tot és incertesa. Paradoxalment, en moments en els quals hi ha més mitjans i recursos tècnics i humans a l’abast que mai abans.
Deixa un comentari