“La renda bàsica té un format -la seva universalitat i la seva incondicionalitat, essencialment, com la de la sanitat o l’educació públiques- que ens ajuda a entreveure amb especial nitidesa les possibles formes de combatre, avui, les dinàmiques desposseïdores del capitalisme”
Aquests dies, al nostre país, s’estan dient moltes coses sobre prioritats de despesa i models de país. Arran de les negociacions dels pressupostos, s’aixequen veus de molts tipus, sovint contràries, moltes d’elles ben entenimentades, que posen de manifest que la pregunta de fons és tràgicament senzilla i, alhora, ben difícil de concretar sense violentar inèrcies: ¿com fer uns pressupostos que transcendeixin la lògica dels tacticismes de curta volada -la “insensatesa de l’hiperrealisme”, en deia Antoni Domènech- i que inequívocament ofereixin a les grans majories socials oxigen i, si pot ser, eines apropiades per posar-se a caminar i escollir una vida pròpia? Quan hi ha massa por a l’hora de dir o fer allò que realment pot dignificar les vides de la immensa majoria -perquè “pot generar conflicte”, perquè “va contra el sentit comú instal·lat entre certs sectors de votants”, perquè “hi ha altres prioritats, com ara limitar-nos a assistir els pobres de solemnitat”, etc.-, correm el perill de, fins i tot, deixar de pensar allò que realment pot dignificar les vides de la immensa majoria. I això equival a una mort cerebral de terribles conseqüències socials i polítiques.
Aquells que defensem la proposta de la renda bàsica tenim certa tendència, potser fins al punt de convertir-nos en un veritable corcó, a insistir en què la renda bàsica no és la panacea, la resposta única i unívoca a l’interrogant anterior. No construïm fetitxes ni creguem que som a Lourdes. Si us plau. Aquells que defensem la proposta de la renda bàsica no volem passar per venedors de fum, fonamentalment perquè no en som. Però la renda bàsica té un format -la seva universalitat i la seva incondicionalitat, essencialment, com la de la sanitat o l’educació públiques- que ens ajuda a entreveure amb especial nitidesa les possibles formes de combatre, avui, les dinàmiques desposseïdores del capitalisme, tan velles i alhora tan quotidianes, per, a partir d’aquí, imaginar els tipus de vida -en plural, doncs els humans som d’allò més singulars- que la garantia política del dret a l’existència podria permetre posar en circulació.
I això no és un assumpte menor, especialment en un context històric -sí, és ben curiós parlar de “contextos històrics” que fa 40 o 50 anys que duren- que obliga els espais polítics dits emancipadors o progressistes -o com se n’hagi de dir- a oferir quelcom útil perquè individus i grups puguin nodrir esperances ben fonamentades sobre la possibilitat d’aixecar una vida pròpia.
De quin context històric estem parlant? Resumim-ho en tres punts. En primer lloc, la renda bàsica, com la sanitat o l’educació públiques, ajuda a refer una seguretat socioeconòmica que ha quedat esmicolada pel pas del ribot de la lògica neoliberal. Per una banda, tenim uns mercats de treball que amb prou feines acullen -aturs estructurals impensables fa dècades-; que, quan ho fan, disten de garantir la sortida de la pobresa -bosses immenses de “treballadors i treballadores pobres”-; i, finalment, que situen aquells que s’hi endinsen en la incertesa i la transitorietat. Per altra banda, comptem amb unes polítiques públiques convertides en “peces i bocins” de programes d’alta condicionalitat que s’han de pidolar com qui implora ser exculpat d’una sentència, i ja sabem que la condicionalitat en la política pública arrossega la trampa de la pobresa, l’estigmatització social de les persones perceptores i costosos i desincentivadors mecanismes administratius -així ho estem veient amb l’Ingreso Mínimo Vital i amb la Renda Garantida de Ciutadania-. En canvi, la renda bàsica, per la seva incondicionalitat, en tant que dret de ciutadania, entra en joc d’entrada, “a l’inici” de la interacció social -als mercats de treball, a les llars, etc.- i, per aquest motiu, atorga un poder de negociació que ens permet refusar allò que ens fereix, de la mateixa manera que ens anima a atrevir-nos a tirar endavant projectes viscuts com a propis. Davant de la cultura de la por i de l’odi, que es va estenent amb la ressaca de la marea neoliberal -i, sovint, socioliberal-, convé afirmar la lògica de la seguretat i del desig, del desig no il·lusori, del desig d’afirmar que aquesta vida és nostra i que no volem deixar de viure-la. No repetim errors històrics: l’extrema dreta no es deté limitant-nos a assegurar que “no passaran” i a observar horroritzats l’espectacle -certes esquerres així ho van fer a la dècada de 1920 i 1930-; l’extrema dreta es deté garantint recursos de manera tal, que es pugui estendre la creença raonable que podem, tots i totes, re-apropiar-nos de les nostres vides.
En segon lloc, la renda bàsica, com la sanitat o l’educació públiques, ens faculta per pensar i desplegar projectes emancipadors o progressistes -o com se n’hagi de dir- la lògica dels quals vagi més enllà del creixement material sense límits ni contemplacions. Perquè avui sabem ja de sobres -de fet, es tracta d’una evidència amb què topem a tothora- que vivim en un món fet de recursos escassos i que la sensatesa -i el gaudi!- de projectes individuals i col·lectius definits amb mesura i consciència de la necessitat d’ubicar-los en entorns reproduïbles és l’única via possible per la universalització d’allò que els clàssics anomenaven una “vida bona”. Però un moment: esquivar els perills de la crisi eco-social, convertir-los, fins i tot, en una oportunitat per conquerir nivells superiors de sentit i autonomia és quelcom impossible si no som capaços de sortir de la roda de hàmster en què sovint ens trobem, si no assolim eines per travar el motor de la maquinària productivista que, com el “molí de Satanàs” de Karl Polanyi, tot ho tritura i ho engoleix: recursos, persones, capacitats creadores. La renda bàsica, precisament pel poder de negociació que confereix, obre les portes a una “dimissió” generalitzada de formes de producció i de vida que ens estan portant al col·lapse i que, dotats d’un bon conjunt de recursos incondicionals, podríem substituir per pràctiques i projectes compatibles amb la perdurabilitat d’una vida humana en condicions de dignitat al nostre planeta.
Tot plegat, en tercer lloc, en un moment on nous imaginaris sobre el sentit del treball -i de la vida, si se’m permet- emergeixen amb força; en un moment on s’ha fet palès per a la immensa majoria que només dignifica aquell treball que veritablement dignifica -em permeto aquí aquesta formidable tautologia-, que les famoses “vides dignes de ser viscudes” que es reivindiquen, per exemple, des dels eco-feminismes, només poden sostenir-se des d’una mirada crítica envers el món del treball, el qual sabem ja de sobres que pot convertir-se en un pou sense fons d’explotació, alienació i desesperació anòmica. ¿Poden dispositius com la renda bàsica -i també la sanitat o l’educació públiques, entre molts altres- permetre’ns plantar-nos i afirmar que hi ha línies vermelles que no han de ser creuades, que les decisions sobre quins treballs, en plural, volem per a les nostres vides -i com, i quan, i quant, i per què- ens haurien de correspondre a nosaltres, a tots i totes nosaltres?
Sota el meu parer, correspon als espais polítics dits emancipadors o progressistes -o com se n’hagi de dir- la tasca d’assolir, mitjançant eines com la renda bàsica, que la sort canviï de bàndol o, potser millor, que la (dis)sort i els atzars socials es dilueixin i siguin substituïts pels principis de certesa i d’esperança. I, a partir d’aquí, correspon a aquests espais polítics fer el recompte de qui hi perd i qui hi guanya. I atenció: els guanyadors i els perdedors de la introducció d’una renda bàsica no guanyen o perden només com a resultat d’un càlcul fiscal -quant et toca pagar perquè puguem finançar la renda bàsica que tu també reps?-. No: el balanç de guanys i pèrdues es troba estretament lligat a l’anàlisi, novament, dels fluxos de poder de negociació que estan en joc.
Ras i curt. Qui hi guanya? Gent treballadora que pugui negociar millors condicions en la pràctica de la seva activitat -millors remuneracions, usos del temps més raonables, etc.-; gent disposada a sortir del mercat de treball per nodrir i fer créixer el món de l’economia social i solidària, de l’autogestió, de les xarxes de suport mutu, del cooperativisme; gent que anheli tirar endavant un projecte empresarial propi, petit, mitjà o del tipus que sigui, i que, avui, es trobi quotidianament donant-se cops de cap contra una realitat que s’entesta a mostrar que l’esfera econòmica sovint s’assembla més a una reserva privada de caça que a un espai obert on hi pugui circular l’aire; gent, en definitiva, que pugui experimentar allò d’H.G. Wells de “l’alliberament d’energia humana” que arrossega una veritable “federació d’éssers humans” al voltant de la garantia de “mitjans d’existència suficients per a tothom”. En aquesta mateixa direcció -afirmava Erik Olin Wright-, interessa pensar i avaluar les possibles “justificacions dinàmiques” de la renda bàsica, que van més enllà del recompte de gent pobra i socialment exclosa que deixaria de ser-ho -cosa, per altra banda, ben poc baladí-, i que apunten al cabdal de vida social i econòmica efectivament lliure que mesures universals i incondicionals com la renda bàsica podrien desfermar.
En tots aquests sentits, els guanyadors de la introducció de la renda bàsica són, també, totes aquelles persones entestades a evitar, aquí i arreu, l’auge de l’extrema dreta, i que s’entesten a fer-ho a través de polítiques públiques valentes i decidides que es dirigeixin al nucli dels patiments que experimenten les grans majories socials -incerteses i precarietats de tota mena-, unes polítiques públiques que, en definitiva, ambicionin anar més enllà de l’acte d’assistir certs grapats de víctimes d’un naufragi que, avui, es dona per inevitable, gairebé per natural. No hi ha política més temerària, més irresponsable -pensem, novament, en les dècades de 1920 i 1930-, que la que passa per permetre que el naufragi social que vivim dia rere dia perduri en el temps.
I qui hi perd? Si la renda bàsica és una mesura conflictiva, és perquè aquells que avui tenen el poder (de negociació) per contractar sota condicions indignes, per exemple, cambreres d’hotel, repartidors a domicili, empaquetadors dels productes transportats pels repartidors i operaris de ports i aeroports i de grans cadenes de muntatge es convertirien en actors socials que veurien com aquesta força negociadora els quedaria fortament erosionada. El “capitalisme d’amiguets”, tan propens al monopoli i als monocultius assentats en la despossessió generalitzada, podria veure’s perillosament tocat.
Correspon, doncs, als espais polítics dits emancipadors o progressistes -o com se n’hagi de dir- la tasca de decidir -per exemple, quan arriba el moment d’aprovar o deixar d’aprovar uns pressupostos que puguin permetre avaluar les suposades virtuts de mesures com la renda bàsica- si volen treballar al servei dels potencials guanyadors o si ho volen fer, per acció o per omissió, en favor dels possibles perdedors, els quals, a hores d’ara, segueixen sent els pocs guanyadors de tota la vida.
David Casassas es profesor de teoría social en la Universidad de Barcelona. Es Vicepresidente de la Red Renta Básica y Presidente del Comité Científico del Proyecto Piloto para Implementar la Renta Básica Universal. Su último libro es Libertad incondicional. La renta básica en la revolución democrática (Paidós, 2018).
Deixa un comentari