Pep Valenzuela
El 10% de les persones més riques de l’Estat espanyol acumulaven el 44% de la riquesa en l’any 2008, però el 53% en el 2014. O sigui, la riquesa del país es concentra més en poques mans, la desigualtat creix i s’instal·la. És una conclusió de l’informe publicat el 28 de maig pel Banc d’Espanya, amb el títol La desigualdad de la renta, el consumo y la riqueza en España.
Res de nou en aquesta alçada del campionat. Ni tan sols que sigui el propi Banc d’Espanya. Tot plegat, els informes i estudis de l’FMI, l’OCDE i la pròpia UE van tots en el mateix sentit. I fins i tot els permeten impulsar més i pitjors d’aquelles dites «reformes estructurals». Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, el sou anual més freqüent que cobrava una persona a l’Estat espanyol el 2016 era de 16.497,4 euros bruts, i aquesta és una dada prou a tenir en compte. Perquè el salari mitjà anual és 23.156,34 euros, però en aquest cas és aquell vell engany: si jo em menjo un pollastre sencer i tu cap estadísticament ens hem menjat mig pollastre cadascú.
El propi INE explica que hi ha poques persones treballant amb salaris molt alts, però que influeixen molt en el salari mitjà. Un salari brut anual de 16.497,4 és molt poc, queda fins i tot lluny d’aquell «mileurisme» que havia estat considerat miserable i ja fa temps que ha esdevingut un horitzó que la majoria voldria. Per acabar d’arreglar-ho, l’informe reflecteix que els sous que més baixen són els dels joves, mentre que la bretxa salarial entre homes i dones persisteix.
S’ha dit prou, potser encara no suficient, que les reformes laborals dels governs PSOE i, després, PP han estat una eina fantàstica per aconseguir aquesta cada vegada més injusta redistribució de la riquesa produïda. Fins al punt que l’Estat espanyol és avui líder europeu en temporalitat, segons les darreres dades publicades en aquest maig per l’oficina estadística Eurostat, amb un 26,8%, superant Polònia, que era la guanyadora des del 2016. Això, quan la mitjana de temporalitat de la UE és del 14,%, i la de la zona euro del 16%, lluny, molt lluny…
Fins i tot el governador del Banc d’Espanya, Luis Maria Linde, un dels organismes que més ha defensat la precarietat com a mecanisme pel creixement, ara fa una setmana cridava a combatre «l’elevat grau de segmentació del mercat de treball».
Amb aquest nivell de salaris i condicions de treball, òbviament, pensar en no ja comprar sinó senzillament llogar o mantenir un pis, esdevé un objectiu impossible. Ja ens hem cansat d’escoltar les notícies sobre la nova bombolla immobiliària, la de compra però ara més encara la de lloguer.
Aquest país ha sigut una orgia especulativa, i continua. L’habitatge social no ha passat del 2% del parc en els últims anys, segons dades de la Direcció General d’Habitatge de la Generalitat. De les dades es desprèn que ni la irrupció d’una bombolla immobiliària, ni la crisi posterior, ni la dita recuperació que va seguir no han servit perquè les polítiques públiques intervinguessin en favor de la majoria de la població posant fre als preus del mercat. «Les úniques polítiques que s’han fet en aquests 10 anys són les de posar pegats, solucionar els problemes d’urgència de qui perdia un habitatge”, s’afirma des de la Direcció, tot afegint que «han desaparegut a escala estatal» les polítiques públiques.
En aquest context cal afegir que la despesa pública en Educació caurà fins al mínim històric des de l’any 1995, d’acord amb les dades del Pla Pressupostari que el govern de Madrid va presentar a principis de mes a la Unió Europea per al període 2018-2021. La despesa respecte al Producte Interior Brut cau fins a un 3,7% el 2021.
De fet, l’Estat espanyol és el cinquè país europeu que menys inverteix en Educació, com afirmen les dades de l’Eurostat. Segons aquest institut, la despesa en educació per habitant a Espanya, de 973 euros segons les darreres dades disponibles, està clarament clarament per sota de la mitjana de la UE, que és de 1.405 euros.
Doncs sí, tant l’OCDE com la mateixa Comissió Europea ja alertaven l’Estat espanyol de l’escassetat i la ineficàcia de les polítiques per protegir les persones més vulnerables, quan el 28% de la població del país està en risc de pobresa, una taxa només superada a la UE per 6 països: Bulgària, Romania, Grècia, Lituània, Croàcia i Letònia.
El pitjor del cas és que totes les reformes fetes en els darrers anys han estat encaminades a assentar aquest estat de coses, i que les polítiques que s’anuncien, i que demanen la UE, l’FMI, el Banc Central Europeu i altres institucions, tot i reconèixer moltes vegades el fracàs des del punt de vista social van en la direcció de consolidar i enfortir aquesta línia.
L’actual creixement econòmic s’està produint gràcies a les cada vegades majors facilitats per explotar la mà d’obra, sense contrapartides de cap mena, i a sobre haver de pagar la festa amb menys possibilitats. Però es presentat moltes vegades amb la forma del ja citat cas del pollastre estadístic que només es menja un.
Deixa un comentari