Entrevista amb Elena Idoate: “El model es trencarà”. xerrada-debat El Futur que Volem. 19Nov-19h

No Comment
Elena Idoate, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Elena Idoate: «El model es trencarà. El gran moviment feminista marca l’agenda política amb qüestions que no es poden resoldre en el marc actual»

Pep Valenzuela

«Els avenços tecnològics, el capitalisme els implanta per produir més amb menys força laboral», explica l’Elena Idoate Ibáñez, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, «Si aquesta tecnologia s’introduís des del punt de vista socialista, per estalviar feina i hores de treball, tindria beneficis socials grandiosos, però el capital ho fa per estalviar costos laborals». Res de nou, assegura, «és la lluita de classes», i per poder avançar en els interessos de les classes populars, cal organitzar-se i lluitar.

Elena Idoate intervindrà el proper dijous 19 de novembre a la conferència-debat «Esclaus del segle XXI», en el cicle El Futur que Volem/2, a la qual es podrà assistir en directe al canal youtube omniumterrassa, on quedarà arxivada. Activista i militant, l’Elena analitza, en conversa amb Malarrassa, la situació del món del treball en aquest inici del segle XXI, en què tots els avenços tecnològics, lluny de portar l’alliberament del treball, apunten al manteniment, mitjançant noves formes, de la submissió i la dependència de les persones.

Primer de tot, què és Taifa?

Som un espai d’autoformació per als moviments socials i les lluites, a partir de la difusió de l’economia crítica. Perquè els paradigmes més convencionals no donen resposta a les nostres preguntes, no recullen el punt de vista ni els interessos de les classes populars, que és la gran majoria de la població.

Per exemple, sobre la precarietat, una de les característiques fonamentals de les noves formes de treball. Què ha passat?

La relació entre força de treball i propietaris dels mitjans de producció és la mateixa. Les persones que només tenen la seva força de treball continuen entrant en el món laboral per fer girar el cicle de acumulació i creació de plusvàlua i beneficis pel capital. Però, les relacions laborals basades en el lloc fix de treball i en una relació estable capital-treball, entorn de la qual s’articulen drets i salari, i que corresponien a un moment del desenvolupament del capitalisme, han canviat. Ara, la majoria de contractes nous i les noves relacions laborals són temporals o parcials.

En tot cas, no han canviat tant les coses. El capital sempre ha intentar escollir la forma més precària de relació, per no tenir compromisos, perquè les treballadores no tinguin força per negociar. Ara, un capitalisme més madur i més fort, amb la nova tecnologia ha aconseguit canviar l’organització del treball a favor seu.

Així, doncs, la tecnologia en lloc d’alliberar-no ens fa patir més?

La tecnologia no és neutra. La seva implantació no és per estalviar-nos penes ni feines. Podria servir per organitzar millor la producció i satisfer les necessitats, però com podem veure no és això el que fan. Al contrari. I és que la tecnologia i com s’implanta és una decisió dels propietaris dels mitjans de producció, les empreses grans sobretot, que tenen altres interessos.

Està en l’ADN del capitalisme estalviar llocs de feina i, al mateix temps, produir igual o més. Ho ha fet simplificant els processos i el treball, de manera, a més a més, a desposseir les treballadores de les habilitats que són una part del seu ésser i la seva força. En l’actualitat, això assoleix nivells altíssims, i el capital pot prescindir de bona part de la intervenció intel·lectual i física en moltes feines. Fins i tot de les feines considerades molt qualificades.

Això pot liquidar fins i tot tècnics i quadres mitjos o alts?

En principi, fins i tot coneixements específics i exclusius, com ara d’enginyers de diferents àrees, poden ser substituïts per programes i aplicacions digitals. O sigui, la precarització no només colpeja els nivells amb menys formació o preparació, també quadres mitjos i alts. De manera que allò que podria ser una ajuda extra per a tothom, serveix principalment per debilitar la posició de la força de treball, que perd el control del procés productiu.

Representa, d’alguna manera, una mena d’extensió de la cadena muntatge al conjunt d’activitats productives, una cadena a més quasi autosuficient. És una forma concreta de absorció (subsumpció) de la força de treball per la màquina i el capital. La persona, com mai abans, esdevé una peça més de l’engranatge, i encara completament i fàcilment substituïble.

Això, però, no està en la màquina, deies; és una decisió política?

Si fos tecnologia que introduïm des del punt de vista socialista, per estalviar feina, per facilitar el treball, tindria beneficis socials grandiosos. Però ara ho fa el capital per estalviar costos laborals.

Les plataformes (empreses) digitals representen, així, una nova fase del desenvolupament capitalista?

No tinc molt clar que les plataformes siguin una nova fase. No és igual logística que hostaleria, restauració que producció industrial, educació que sanitat…, no crec que sigui model extrapolable.

Però sí que desenvolupa noves formes de relacions laborals, canvis en el control dels mitjans de producció, control de les dades. Això sí que fa diferents les plataformes. Experimenten amb formes de treball que no són legals, sense vincle ni contracte o amb contractes mínims. Però no deixa de ser una feina per a una empresa i fins i tot amb més explotació.

Elena Idoate

La incorporació de la dona a aquest món dit del treball productiu, com afecta aquest procés?

Amb la incorporació massiva de les dones de forma permanent, es pot veure un efecte com és la reducció dels salaris. Perquè les dones entren de forma més precària, entre altres motius perquè la seva entrada en aquest món no comporta, normalment, el repartiment del treball de les cures i la família. Aquesta precarietat ha propiciat explotació més gran.

D’altra banda, les dones s’incorporen en sectors molt feminitzats, la majoria de serveis, auxiliars de la producció i sectors de cures ja mercantilitzats o socialitzades pels serveis públics o privats, com són els de l’educació i la sanitat, a més de neteja, cures de gent gran i altres.

La democràcia s’acaba a les portes de les empreses?

Hi ha empreses que van de modernes i que obren espais perquè les treballadores puguin dir la seva sobre com es treballa, fins i tot alguns models d’organització del treball més flexible, però això no redueix la taxa d’explotació del treball. Mai es toca la qüestió central: els beneficis i el seu repartiment. Al mateix temps, cal tenir en compte que, moltes vegades, una empresa sola tampoc no pot decidir tot, perquè el mercat marca i mana. Fins i tot una cooperativa ho té difícil si no té un mercat social, una estructura econòmica ben dimensionada.

Però durant molt temps, malgrat això, s’han aconseguit millores, amb negociació i lluites. No?

Sí. De fet, es van institucionalitzar canals i formes de participació, com són els convenis col·lectius i altres, negociats pels sindicats. Però jo no he vist cap acord que posi en perill l’apropiació dels beneficis per part del capital. I en des darreres dècades, la majoria van retallant drets aconseguits en situació amb un equilibri de forces més favorable.

Creus esgotada una fase del sindicalisme?

Amb les noves realitats organitzatives del treball els sindicats han quedat bastant descol·locats. La veritat és que molts processos i conflictes laboral no s’organitzen per les vies tradicionals, pels sindicats. Es fan vagues decidides directament per les treballadores, es creen nous sindicats o organitzacions, com riders o kellys que s’han fet molt visibles, o s’organitzen en sindicats més combatius. La veritat, en tot cas, és que no s’han adaptat les lluites ni renovat l’organització per intervenir i veure quines millores plantejar en el context actual.

La precarietat crea molta vulnerabilitat, incertesa i inseguretat, que és una perspectiva nefasta per a les classes treballadores. La disjuntiva és la de sempre: o els seus beneficis o els nostres salaris; és la lluita de classes, això no ha canviat gaire.

No et sembla que la dimensió dels canvis supera l’àmbit del treball o la negociació d’un conveni?

Crec que sí. El context de fons és social i polític. Per això, entre altres raons, crec que es parla de la renda universal i hi ha qui proposa accelerar els canvis tecnològics que estalvien feina, per treballar menys i distribuir la riquesa socialment produïda.

Això, sobre el paper està bé. Clar que, si els capitalistes no han volgut negociar i han investigat i introduït tots els canvis tecnològics per reduir els màxim de costos, què els faria ara distribuir beneficis? Però m’interessa aquesta visió del repartiment de la rendes perquè és més social i global, va més enllà de la lluita a la teva empresa. I crec que així tenim més possibilitats d’establir un marc legal que s’orienti al control social del mitjans de producció.

Però has dit que estem en la lluita de classes, com sempre, llavors qui força això?

Això és el que està per fer. Aquí tornem al problema de les organitzacions, els sindicats que no han servit per moltes de les situacions noves, com els precaris o el de la conciliació vida/treball. Però al mateix temps, també podem veure què el model que ens han venut, com per exemple això de disfressar la precarietat com a llibertat individual o, més concretament, la participació de la dona en el treball, no s’aguanta per enlloc. Amb la pandèmia veiem més clar encara que amb la canalla i la gent gran a casa les dones no poden sortir o van super i extra carregades de responsabilitats i feina.

El model es trencarà, cal anar a una nova concepció de les cures i una sèrie de reptes als quals el sindicalisme tradicional no ha pogut o sabut fer front, perquè s’escapa del marc de la negociació, revisió salarial, antiguitat… Tampoc els partits han estat a l’alçada de la situació. Un escenari pot animador. Però no és menys cert que hi ha moltes lluites socials, per exemple el gran moviment feminista, i també els moviments pel dret a l’habitatge, que ja marquen l’agenda política amb qüestions que no es poden resoldre en el marc actual, i demanen anar més enllà. Tot plegat, podem anar un pas més enllà contra la misèria i la precarietat.

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75