Entrevista Núria Soto (Riders per Drets): “Empreses noves, però l’explotació de sempre”. Al debat El Futur que Volem

No Comment
Núria Soto, de Riders per Drets i sòcia de la cooperativa Mensakas. Foto: PV

Pep Valenzuela

La relació entre les repartidores amb bicicleta (riders) i les plataformes digitals és una relació laboral treballadores-empresa, sentencià recentment el Tribunal Suprem espanyol. O sigui que són persones treballadores, ni autònoms ni col·laboradors, com pretenia l’empresa Glovo. La relació laboral sense responsabilitat empresarial, un problema que ve de lluny i troba amb les plataformes un espai d’expansió. Ja cantava l’any 1974 l’Ovidi Montllor en un altre context, que mostra però una clara línia de continuïtat:

«Tot aquest món
ja és ben divertit.
Ja no hi ha amos
ni criats.
Ara tots som
col·laboradors
de tal empresa
o empreseta.»

‘Món divertit’, ironitzava el d’Alcoi. Forçant encara aquesta mena de «novalingua» orwelliana de les empreses del segle XXI, Deliveroo, que no vol dir-se empresa (seria només una «plataforma digital»), enviava a les seves treballadores una mena de glossari on els informava la denominació del que feien: que no serien «jornades laborals» en les quals es distribueixen «encàrrecs», sinó que es dediquen a fer les «missions del dia». Les riders, per tant, fan «missions», un «hobby» decidit «lliurement» per guanyar algun extra. En l’extrem, cada rider seria una emprenedora o autoempresària, o fins i tot «una missionera!!».

La Núria Soto, extreballadora de Deliveroo, impulsora de l’associació Riders per Drets i membre de la cooperativa Mensakas, ha explicat la seva experiència en una entrevista amb Malarrassa abans d’intervenir el dijous 19 de novembre a la xerrada debat «Esclaus del segle XXI», dintre del cicle El Futur que Volem/2, organitzat per Ajut a Estudiants del Tercer Món, Vida i Pau, i aquest mateix mitjà i cooperativa Malarrassa.

Arribes a Deliveroo després de treballar en diferents empreses i sectors…

Com molta gent a la meva edat (26 anys), he estudiat treballant al mateix temps: buscadora de socis per ONG, cambrera, bibliotecària, becària de periodisme… algunes feines al temps, cada dia. Fins que vaig topar amb una persona entusiasta de la bici i les empreses de distribució, Deliveroo concretament, amb el discurs de la flexibilitat i altres avantatges.

Després vas descobrint que la realitat no correspon amb el discurs. D’entrada t’has de fer autònom. Em va semblar una simple gestió, però crec que és un dels grans problemes. La majoria de la gent, sense experiència prèvia, no sap bé què el demanen ni les figures jurídiques que impliquen´.

Com és el treball en aquestes empreses?

Això… et diuen que tu mateixa decideixes quant i quan vols treballar. Però comproves de seguida que si no treballes el cap de setmana, no et passen feina els altres dies; si no acceptes una comanda en l’últim minut per anar a un lloc llunyà i que ja no et va bé, et penalitzen altra vegada. O sigui, que allò de la flexibilitat i llibertat per organitzar-te tu mateixa com millor et convingui la vida, directament és mentida. La realitat és que amb la forma de relació laboral que s’estableix, no tens els avantatges de l’assalariat ni de l’autònom, i sí els desavantatges de les dues figures.

Això com és, concretament?

Les repartidores tenen una aplicació en el mòbil, per rebre i gestionar les comandes, connectada a la plataforma-oficina central. És l’eina principal, i és de l’empresa. L’estructura bàsica de l’empresa és l’oficina o equip que gestiona la web (plataforma) que connecta les parts: restaurants, clients, riders… T’arriben les comandes i les has d’acceptar, amb les adreces i tal… Quan signes el contracte et donen el nom d’usuari de l’aplicació i la contrasenya, la motxilla i una bateria externa, previ pagament d’una fiança. La bicicleta la poses tu. El contracte és mercantil i el signes en qualitat d’autònom, tu ets el «teu propi empresari», et diuen o venen.

Difícil conèixer les companyes de treball…

A Deliveroo hi havia una cosa bona, els centres de zona, per barris, que es podia considerar centre de treball, de fet van durar poc. Però allà ens vam conèixer una part de la gent que després vam organitzar-nos com Riders per Drets i com sindicat a la Intersindical de Catalunya (IAC). Quan acabàvem la comanda havíem de tornar al centre. Van crear-se grups per barris que estaven en contacte. Després, ens trobàvem també en acabar el torn per fer unes cerveses. Compartíem l’experiència i els problemes, com en el seu moment el canvi de contracte que acabà amb el mínim de 8 euros bruts garantits per hora, per passar a cobrar només per comanda, una manera de carregar sobre les teves espatlles la fluctuació del mercat.

I vau organitzar les mobilitzacions a partir d’aquí?

Va ser entre el 2017 i el 18. Vam fer diverses mobilitzacions i vagues, bàsicament en diumenge, a les hores de més demandes. Apagàvem l’aplicació totes alhora. L’empresa va començar a no donar-nos hores a les quals estàvem organitzant les accions. El mes d’agost del 2018 ens van acomiadar, als caps de la mobilització, la mateixa gent que després vam crear la cooperativa Mensakas. Ens van enviar un correu dient-nos que s’acabava la «col·laboració» i que ens «desconnectaven». O sigui, en lloc d’acomiadar-te el que fan és desconnectar-te.

Núria Soto durant l’entrevista amb Malarrassa. Foto PV

Un llenguatge per disfressar la realitat?

Diria que sí. Al principi del treball amb Deliveroo ens van enviar un correu que informava les paraules que no podies utilitzar: no es podia dir jornada laboral, per exemple, s’havia de dir les missions que feies cada dia… una sèrie d’eufemismes per encobrir la realitat laboral. Ara resulta que jo era una missionera!!

Ara, però, hi ha un cert nivell d’organització en el sector, sindical o altres?

Amb la IAC, aquí a Barcelona, vam crear la plataforma Riders per Drets, i es va establir coordinació amb altres ciutats de l’Estat espanyol, primer València i Madrid, que es va estendre ràpidament en pocs mesos, a Bilbao, Vigo, Astúries, entre altres. Nosaltres recomanem sindicar-se, però sense indicar cap organització concreta. A València, per exemple, estan a la CNT i la Intersincal Valenciana, a Andalusia al SAT i CGT; a Madrid a la UGT.

I quin és el paper de Riders per Drets?

RxD és com una associació de treballadores del sector, es defineix com moviment d’àmbit estatal, a banda l’opció sindical en cada cas. Compartim, estudiem i reflexionem sobre els problemes i situació del sector; i fem assessorament legal, que aquí ens ho porta el col·lectiu Ronda. Realment, sense la IAC i el col·lectiu Ronda no haurien arribat tan lluny.

Com és el perfil de les persones que treballen per les plataformes?

Al principi, era gent jove que encaixava més en el model «el teu hobby» o «decideixes tu el que vols fer» que li va tan bé a l’empresa. Però aquest perfil ha canviat completament. Un canvi empès per l’augment exponencial del mercat i, amb ell, del nombre de treballadores, que ho fan cobrant per comanda, sense tenir garantit un mínim l’hora. Ara, bàsicament, és gent amb pocs recursos, moltes migrants, que no troba feina i s’enganxa aquí perquè és relativament més fàcil i ràpid,

Aquesta situació l’aprofita alguna gent que acumula «comptes de distribuïdor» en diferents plataformes per després llogar-les a gent que, per exemple, no té papers. Això ha esdevingut un gran problema. Cada vegada són més comptes llogats, generalment a migrants sense papers o persones que no es poden o no volen treure’s l’autònom, a les quals els cobren fins a un 30% de cada comanda feta. O sigui, el frau sobre el frau, la pobresa sobre la pobresa, és descomunal.

En aquest context, la sentència del Suprem pot ajudar?

La sentència contra els «falsos autònoms» de Glovo obliga a contractar. Però cal denunciar les situacions de frau. I realment permet posar-ne moltes, que a més es podrien guanyar automàticament. Amb això es podria forçar el canvi de model de relació laboral. Hi ha també una altra sentència que parla del conveni de Logística, on s’estableix un salari de 1.500 euros.

Però aquestes denúncies són poques encara. A més, algunes empreses, com per exemple Just Eat, que van d’alternatives, salten els convenis tot contractant mitjançant ETT, pagant una autèntica merda.

El sector, per tant, s’assenta sobre una base de precarietat i salaris molt baixos. Podria ser d’una altra manera?

Si les empreses fossin obligades a complir el conveni, cosa que encara és difícil que passi, això comportaria l’augment dels preus del mercat, lògicament, establint preus més dignes i frenant la competència deslleial. Per això és tan important la sentència del Suprem, la primera en aquest sentit, perquè obre portes a la possibilitat de començar a dignificar el treball. El problema, però, és que la gent té por. Les empreses juguen amb la por, i amenacen de deixar sense feina. Res de nou…

Els sindicats estan fent prou?

Depèn… a tots n’hi ha gent increïble, com a moltes ONG i entitats. Però una cosa és això i l’altra és l’estructura, jerarquia i la mida de l’organització, que és perillosa de vegades. Ens hem trobat una mica de tot. Jo espero molt de la gent, a banda les organitzacions més institucionalitzades.

Parlant de sindicats… us considereu classe obrera?

Jo, amb els meus 26 anys, ja he pringat molt i he fet moltes feines, i sí que em considero classe obrera. A més, perquè he après d’altres moviments i em sento part de les lluites socials. Compartim lluites amb altres moviments, com la Marea Pensionista, els estibadors, taxistes, kellys, sindicat de llogateres… Hem après moltíssim de la classe treballadora i ens en sentim part.

No és aquest un discurs massa estès avui…

Els canvis tecnològics i socials han canviat la consciència de pertànyer a la classe treballadora, amb el discurs del neoliberalisme, simplificant una mica. És veritat que nosaltres, al sindicat, som les més joves, i també ho som quan anem a les accions amb les marees i altres moviments.

És clar que hi ha problemes, en aquest sentit. Però no només d’edat. Crec que la gent no s’organitza prou. I aquí vull recuperar un argument que he dit abans: la por. Però també hi ha un problema pel que fa a la interpretació de la nostra pròpia situació al món. O sigui, potser abans la gent era més conscient de l’explotació i el problema era la repressió; ara no cal reprimir, perquè no hi ha consciència que estàs explotada. La gent s’ho creu això de ser el seu propi jefe i fer missions cada dia, i no que això sigui produir riquesa que se l’apropia el capitalista.

Però, per si algú s’escapa, hi ha la repressió sempre…

Sí, la repressió i la por, sempre. La falta de drets et deixa sense defenses. Saps que en qualsevol moment et poden «desconnectar», i la por fa que no t’organitzis, amb o sense el discurs neoliberal. Però, malgrat tot, hi ha un moviment que contesta això, com ja he indicat.

A banda el treball, aquest model de consum és sostenible?

És veritat que han canviat els models de consum. També hi ha alternatives dignes de distribució ecològica i respectuosa, com la nostra cooperativa Mensakas a Barcelona, la Pájara a Madrid i altres pel món. El model pot funcionar. Però no és sostenible, per exemple, que et portin una aigua a casa en mitja hora. Cal posar, entre altres condicions, un llindar de preu a les comandes. Això pot funcionar si es respecta la legislació i els drets. No com ara, clar. En definitiva, no parlem només del sector o problemes laborals, sinó del model econòmic i social. Parlem del model de consum, dels serveis de qualitat. Per això ens vam decidir a crear la cooperativa, passant de la reivindicació a la proposta i l’alternativa. Nosaltres fem servir la nostra pròpia aplicació de codi obert i garantim drets laborals. I molt important, ho fem tot nosaltres, amb les nostres mans i compartint… això és molt gran!

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75