Alstom, CatalunyaCaixa/BBVA, Vodafone, Indra, CaixaBank, Valeo o Schlegel Taliana, no s’acaba la llista d’empreses de sectors d’avantguarda i en expansió, amb tot de perspectives de gran creixement, que ho són també avantguarda en la precarització de les condicions de treball, eliminació de drets i congelació i reducció de salaris. Una paradoxa aparent que parla de la necessitat de control i planificació democràtica de l’economia. Dos casos, Alstom i BBVA, líders en infraestructures per a la generació i transmissió d’energia elèctrica i el transport ferroviari, una, i banca, l’altra, permeten veure molt clarament aquestes contradiccions, i palesen algunes de les farses i mascarades de l’economia i la política, o millor, de l’economia política actual.
Pep Valenzuela
El passat setembre acabà un conflicte laboral de quatre anys, important a la comarca i el país, el de l’empresa transnacional Alstom, que té una planta de producció a Santa Perpètua, on havien treballat a prop de 1.000 persones, avui menys de 500, la majoria residents a ciutats de la comarca i Barcelona. Dir del conflicte que és laboral és només una manera d’especificar l’àmbit en el qual es produeix, però és la vida de centenars de famílies.
Gabriel Moreno, president del comitè d’empresa d’Alstom Santa Perpètua. Foto: PV
L’empresa de capital francès, s’ajuntà a General Electric Company, i s’instal·là a l’Estat espanyol l’any 1989, fent-se amb les històriques La Maquinista, Ateinsa i Macosa. Contracta fins avui un total de 3.500 treballadores al conjunt de l’Estat espanyol. La planta de Santa Perpètua és l’única que es dedica a la construcció de trens.
Tot i tenir una història de creixement i èxit constant (o precisament per això), el 2011 plantejà un primer expedient de regulació d’ocupació, a Santa Perpètua. “Vam passar de ser empresa en expansió a tot el contrari en dies, com qui diu”, recorda Gabi Moreno, terrassenc, president del comitè d’empresa i membre de CCOO. Primer van ser plans de renda i acomiadaments voluntaris. Dos anys després plantejaren un nou expedient de reducció de plantilla. També pactat.
El conflicte aparegué quan l’empresa decidí aplicar la Reforma Laboral (RL), afectant totes les treballadores. Amb un any de temps per negociar un acord o, en cas contrari, liquidar el conveni d’empresa vigent durant dècades, per passar tothom al conveni provincial, amb menys drets, garanties i salari.
L’estratègia negociadora de l’empresa consistí, d’una banda, en crear expectatives amb la possibilitat d’una gran comanda important (el metro de Riad, Arabia Saudita), que “ve a ser això que estan molt acostumats a l’automòbil, cada vegada que fan un model van a les fàbriques de la multinacional a demanar qui ho fa més barat”. De l’altra, implícitament, plantejar una renovació del conveni a la baixa, amb un any límit per l’acord, o res.
A l’estiu de 2013 l’empresa, argüint que fa 10 anys que les comandes del mercat espanyol van malament, proposà un pacte per abaixar un 30% el salari, augmentar la jornada mantenint salari, flexibilitat de jornada a la carta i, així, la liquidació quasi total del conveni vigent. Però, atenció, tot això sense garantir el futur. L’únic a que es comprometia era a considerar la possibilitat de que Santa Perpètua pogués ser qui fes la comanda de Riad.
“Sembla de riure, no?”, diu indignat en Gabi, “doncs no, aquesta era la proposta”. Amb la represa de les negociacions després de les vacances, i comptant amb la mediació d’Inspecció de Treball, el to de l’empres havia abaixat i signaren un principi d’acord només sobre flexibilitat. En aquest punt, sabent que el metro de Riad ja no es faria. L’acord va ser ratificat en assemblea de treballadors, però la direcció de París el rebutjà, desautoritzant la direcció de Santa Perpètua.
Entre octubre i novembre, l’empresa féu un ultimàtum, replantejant la proposta més dura. Davant la impossibilitat d’un acord amb el comitè, la unitat del qual s’havia trencar, i decidida a tancar l’expedient, proposà un referèndum al conjunt de les treballadores.
Mentre CCOO convocà a votar No a la proposta, UGT optà pel Sí. La votació, realitzada el 22 de novembre, donà una victòria nítida al No: 400 contra 214 i 8 blancs, amb una participació del 78%.
L’empresa plantejà llavors un Expedient de Regulació de Jornada (ERTO), de compliment obligatori d’acord amb la RL. A les treballadores queda només poden la demanda judicial i esperar sentència. I mobilitzacions, clar, com de fet havia vingut succeint durant tot aquest temps.
Al febrer de 2014, la Justícia donà la raó als sindicats, declarant l’ERTO nul. La jutgessa considerà que l’empresa sí tenia feina, però que no la distribuïa bé entre les plantes. A partir d’aquest mes, però, en no haver-hi acord sobre el conveni, l’empresa, aplicant la RL, anul·là l’anterior, aplicant-hi el provincial; que volia dir, entre altres coses, baixada salarial de més del 30%. I decidí també fer un ERO, per acomiadar 193 treballadores. Amb només 30 dies per intentar algun altre acord.
Va ser el moment més difícil, assegura en Gabi, un ritme intens de vagues setmanals, manifestacions, reunions amb la Generalitat, grups parlamentaris… “Com a representació de les treballadores, sotmeses a moltes pressions, davant l’amenaça de tancament o una pèrdua greu de salari i drets, l’empresa dient que no vindria feina, que no hi ha mercat local, que la direcció de París…”
Van demanar mediació de la Generalitat, que designà un àrbitre, “al menys algú que tutelés les reunions, que aquestes no fossin una mera formalitat”, i continuaren les mobilitzacions, un campament davant l’empresa i una vaga indefinida convocada, “perquè crèiem que si l’empresa acomiadava les 193 persones, això seria com tancar”; però just abans vacances s’aconseguí un acord, restablint el conveni. En base, però, a una flexibilitat controlada i regulada i un augment de jornada anual, “això no ho vam poder parar”, confessa el president del comitè.
A l’acord, també l’obertura d’un procés, fins setembre, de rescissió de 130 contractes, via baixa voluntària incentivada. Un desacord en la comptabilitat del nombre de baixes portà a nova negociació amb tutela de la Generalitat. El comitè denuncia també que no s’estava complint el conveni, ni aplicant les indemnitzacions de manera correcta.
La resposta va ser, a 20 de desembre, amb autorització d’Inspecció de Treball, acomiadar 10 companyes per tancar les seves comptes. Els sindicats convocaren immediatament una campanya contra els acomiadaments, via judicial, amb demanda inclosa contra Inspecció de Treball per autoritzar els acomiadaments de forma injustificada; amb vaga contra la flexibilitat i noves mobilitzacions.
Finalment (al menys de moment), al febrer de 2015 en el CEMAC (Centre de Mediació i Arbitratge) l’empresa acabà readmetent els 10 treballadors. S’inicià a partir d’aquí la redacció del 8è conveni i el 1r de setembre passat van reintegra-se les persones acomiadades.
“Es podria dir que ara, després de tot aquest temps tan mogut”, mig sospira en Gabi, “que entrem en un procés de normalitat en les relacions entre empresa i treballadores”. La perspectiva és que a partir del 2016 augmenti la feina, car ja hi ha comandes contractades.
“El futur”, considera, “és més esperançador, tot i que el problema de fons és que la política industrial del país és nefasta”. D’altra banda, com que la jugada en bona mida es decideix a molts kilòmetres de distància, tampoc hi ha mai prou garanties.
“En tot cas, el missatge après durant aquest anys és que només l’organització i la lluita han servit per garantir drets o, al menys, en la mida del possible pal·liar la barbaritat que ha significat la RL”, conclou.
BBVA, plataformes tecnològiques i destrucció d’ocupació
A finals de juliol, fou convocada una jornada de vaga pel conjunt de sindicats amb representació de Catalunya Caixa, amb un seguiment de més del 80% de la plantilla a oficines i serveis centrals, un èxit. Com també la manifestació que va col·lapsar el centre de Barcelona durant hores, amb la participació de més de 3.000 treballadores. Tot i la força d’aquesta mobilització, el debat sembla moure’s bàsicament entorn al nombre d’acomiadaments.
El BBVA, actual propietari de l’entitat, comprada a preu de saldo, gràcies a la dita reestructuració de les caixes, no surt de l’immobilisme. Aquest nou ERO arriba després d’anys de retallades i concentració del negoci i les entitats financeres espanyoles, que hom ha pretès justificar barroerament amb la crisi, resultat de l’esclat de la bombolla immobiliària de la qual els propis bancs, sota supervisió dels governs de torn, en són en bona part responsables.
A més, Catalunya Caixa ha estat una de les entitats més afectades per aquesta reestructuració del sector. La plantilla era de quasi 10.000 persones encara a l’any 2010, i es va quedar en les actuals 4.600 després de les fusions de caixes catalanes i l’entrada del Frob. I el BBVA vol reduir novament la plantilla, deixant-la en 3.000 treballadores, de moment.
Perquè tot això passa mentre el BBVA incrementa beneficis (2.759 milions en el primer semestre de 2015) i es prepara per gastar 2.000 milions d’euros en la compra d’un 15% més d’accions del més important banc turc, Garanti, passant d’aquesta manera a ser el major accionista i controlador del mateix. Es prou clar quines són les prioritats i quina la sensibilitat que mou totes aquestes operacions.
A la negociació, el banc accepta reduir el nombre d’acomiadaments a 1.900, al temps que l’augment de prejubilacions de 520 a 629, amb els empleats de més de 55 anys. Però pretén, al mateix temps igualar les condicions laborals de les empleades de Catalunya Caixa a les del BBVA, les quals són inferiors, el que comportaria de facto la congelació salarial per un grapat d’anys.
Més enllà d’aquest ERO, el futur a mig i llarg termini que vol el president del banc, Francisco Gonzàlez, i que és el camí que estan fent, va totalment en contra de mantenir oficines i llocs de treball. Al 2007 van crear les primeres plataformes tecnològiques i, avui ja, més del 20% dels seus clients operen per internet, la meitat amb telèfon mòbil.
Fa pocs mesos, el seu president assegurava que el BBVA està «liderant la banca mundial pel que fa a la transformació del model de negoci dels bancs, en la disrupció del model bancari, i això consisteix en baixar molt les despeses». La tendència, afirmen en aquesta empresa “és que una vegada entres en el món digital, ja no tornes enrere”. L’any 2014 ja donava dades molt eloqüents: un estalvi de 340 milions gràcies a les noves tecnologies, en les quals invertien 2.100 milions, 700 destinats a modernitzar-les.
Deixa un comentari