El Consell de Ministres ha portat a aprovació la reforma de la llei de salut sexual i reproductiva que veurà la llum el 2023, quan hagi fet tot el recorregut de tràmit parlamentari. La nova llei inclou mesures innovadores que situen Espanya al capdavant en el reconeixement dels drets de les dones. És el cas de les dones que pateixen una menstruació incapacitant, que amb autorització mèdica, podran optar per una baixa laboral temporal que assumirà l’estat des del primer dia.
En relació amb aquesta mesura i al debat suscitat les darreres setmanes des de l’anunci de l’avantprojecte de llei, és on em voldria aturar. Des dels mitjans de comunicació s’ha amplificat, com és habitual, la polèmica, però he tingut la sort d’escoltar moltes veus que agraïen que la salut menstrual i la menstruació entrés a l’agenda política i pública. Des del meu humil lloc, llegiu un sincer agraïment al Ministeri i al Govern que ho ha fet possible.
Perquè el debat realment ha travessat pantalles, aquest cop, i caminant pel carrer, al tren, o en altres espais públics, he pogut sentir com se’n parla. I se n’ha de parlar. Encara més. En primer lloc per deixar de tenir aquest tema com a tabú, i en segon, perquè és necessari i urgent implementar millores que facilitaran la vida de la meitat de la població: les dones.
Que l’aplicació d’aquesta mesura, com s’ha dit, estigmatitzarà les dones, em causa estupor. M’explicaré. He conegut dones que ja quan eren adolescents es desmaiaven a l’institut quan tenien la regla, i que ho han seguit fent de grans en el seu lloc de treball. Forts dolors, migranyes, estats d’ànim molt alterats, sensibilitat extrema, veure dones doblegades pel mal d’ovaris. Davant diagnòstics com l’endometriosi, o els miomes, he vist i patit el que suposa que no siguin causa de baixa laboral mèdica (una regla forta m’han arribat a dir!).
La regla és vista encara com un problema, que ens avergonyeix, ens separa, ens obstaculitza a seguir amb un ritme de vida normal, ens planteja dificultats per a parlar-ne a les empreses, a exposar-ho en molts llocs de treball, a patir el que implica no donar el 100% d’una mateixa durant uns dies.
A les dones que ho patim o ho hem patit, però sobretot a les que ho patiran, no ens estigmatitza, al contrari, que es normalitzi aquesta incapacitació, ens allibera, ens tranquil·litza i ens alegra infinitament. Perquè fins ara semblava que exageraves, que et volies quedar a casa per descansar un dia o dos. Unes pastilles i tira. És demencial que et sentis o et facin sentir una fluixa, perquè moltes dones tenen la regla i segueixen fent vida normal. Doncs n’hi ha moltes que no. I ja n’hi ha prou.
En el meu cas, i conec unes quantes dones que han patit miomes i que els ha passat el mateix, vaig viure gairebé dos anys molt difícils. El meu mioma, era d’un tipus vascular, és a dir, una mena d’àlien, una mena de monstre. Quan jo menstruava, creixia, i quan creixia menstruava amb uns sagnats hemorràgics.
Em van dir, en llenguatge comprensible, que la bèstia s’alimentava de la meva regla, i vinga a créixer centímetres. Durant mesos tacava les cadires del despatx, els seients dels cotxes, havia d’anar a comprar pantalons i roba interior amb urgència. Patia d’anèmia i m’administraven ferro perquè cada dia em llevava com si tingués una llosa damunt del cap, passaven les hores del dia i no aconseguia aixecar, per més ganes que en tingués, la meva vitalitat, no aconseguia concentrar-me, ni treballar, ni viure en condicions. Provant tractaments de reducció del mioma, consultant metges diversos per tractar d’evitar una histerectomia que era l’única solució mèdica que em donaven, en un moment de canvi de feina, que requeria d’una major actitud i proactivitat per a desenvolupar correctament les meves funcions professionals.
Mesos de tractaments, hemorràgies i d’anèmia sense un sol dia de baixa laboral. I sí, és clar que sí, que vaig acabar presentant un permís de baixa al departament de recursos humans: per ansietat. Per un bloqueig mental en veure’m absolutament incapacitada, de cop, d’un dia per un altre, sense avís previ perquè tot el que s’havia anat covant va arribar al seu límit i va vessar.
Dins de tot, sóc una afortunada. Em vaig poder pagar la teràpia psicològica que vaig necessitar per acceptar-ho. Però aquest és un altre capítol, el de la salut mental. En el tema que m’ocupa em va bé per lamentar que en la negociació de la llei hagi caigut la proposta d’Igualtat de la reducció dels preus o IVA dels productes d’higiene femenina, els tampons, les compreses i les copes menstruals.
El ministeri proposava abaixar-lo al 0% i hi ha un 22% de dones en el nostre país que no es poden pagar aquests productes. Haurem de lluitar perquè s’inclogui als propers pressupostos. Com fem les dones, que anem conquerint drets, perdent-los, reconquerint-los… perquè mai ens estan assegurats, però hi ha persones i forces polítiques que sempre optaran per restar-nos drets, en l’avortament, en la salut menstrual, en la vida en general i d’altres que tindran, massa sovint i malauradament, la temptació de contemporitzar en allò que és tan de sentit comú, per un trist grapat de vots.
Agnès Petit, Responsable Organització Catalunya en Comú
Deixa un comentari