Llúcia Oliva (El Diari del Treball)
“Aquests refugiats arribaven a Catalunya des d’altres llocs d’Espanya ja compromesos políticament”. Foto: Gobierno España
La creença general és que milers de persones d’arreu d’Espanya van emigrar a Catalunya per tenir una vida millor, però la veritat és que també hi va haver una immigració política. Eren persones compromeses i, per exemple, van ser claus en la creació de Comissions Obreres
Fernando Miranda treballava en un cortijo de la província de Còrdova quan va saber que arribava la Guàrdia Civil a fer-hi un registre. Es va escapolir com va poder, va passar per casa, va agafar la bicicleta i li va dir a la mare que se n’anava cap a Màlaga. Però el que va fer va ser pujar a un tren que el va dur a Barcelona. Tot i això, no se sentia gaire segur perquè era en plena dictadura i Fernando era membre del Partit Comunista, un dels pocs partits que resistia la persecució del general Franco.“Llavors als comunistes ens perseguien a tot arreu que anessis”, recorda ara Fernando, que té 92 anys i continua amb el seu compromís polític. Com Fernando, molts andalusos i extremenys sobretot van haver de deixar la seva terra durant la dictadura franquista i van refugiar-se a Catalunya, en un exili a l’interior d’Espanya del que no se n’ha parlat gens.
Fernando Miranda en els anys en els què treballava a la construcció, un cop arribat a Catalunya.
La creença general és que milers de persones d’arreu d’Espanya van emigrar a Catalunya per tenir una vida millor, però la veritat és que també hi va haver una immigració política, de gent a qui el règim franquista perseguia en els seus pobles i ciutats d’origen. Si volien sobreviure, havien de marxar de la seva terra i “això de no poder viure on has nascut perquè el règim no et deixa, no s’oblida mai”, m’havia explicat l’antic líder de Comissions Obreres Luis Romero poc abans de morir, el passat 9 de març.
Molts dels exiliats a Catalunya venien de famílies republicanes
En acabar la guerra del 1936-39, Luis Romero es dedicava a la venda ambulant de formatges al voltant de la vila cordovesa de Palma del Río. El seu pare era comunista i havia lluitat a l’exèrcit republicà. Acabada la guerra va ser empresonat. “No el podien acusar de res, només d’haver estat fidel a la República”, deia Romero. Ell i els seus germans van prendre el testimoni del pare i es van enrolar al partit “per denunciar les injustícies que hi havia a Andalusia i per lluitar contra la dictadura”.
Luis Romero, el quart de la dreta, amb altres companys de la construcció en una obra a Catalunya.
Després de dues detencions, Romero era seguit tan de prop per la Guàrdia Civil que no es podia moure del poble. Privat del seu negoci ambulant, li era impossible alimentar la dona i dos fills. L’única solució era fugir. Un dia es va escapolir dels seus perseguidors i va agafar el tren cap a Catalunya on va viure tota la seva vida.
Francisco Téllez va néixer a Montemolín, Badajoz, des d’on el seu pare va marxar per lluitar amb l’exèrcit republicà i va defensar Madrid fins al final. Quan les tropes franquistes van conquerir Extremadura, van afusellar la seva àvia, juntament amb altres republicans. “Van arribar en cinc camions, va emportar-se les persones i les van assassinar. Imagino que encara són en alguna cuneta perquè no n’hem sabut mai més res,” explica en Téllez. Ell era un nadó quan la família, de sempre molt compromesa políticament, va marxar primer a Andalusia i després a Catalunya.
Aquests refugiats arribaven a Catalunya des d’altres llocs d’Espanya ja compromesos políticament. El seu crim, com el de molts altres, era pertànyer a famílies que havien estat en el bàndol republicà durant la guerra o que militaven en partits comunistes i socialistes. La majoria eren membres del Partit Comunista d’Espanya i el PCE els va indicar que s’havien d’integrar al partit dels comunistes catalans. Per això es van fer del PSUC.
La construcció, un refugi pels perseguits polítics
El primer problema pels emigrants que arribaven a Barcelona a finals dels 50 i principis dels 60 era trobar un habitatge. Quasi tots van haver de canviar la caseta sota els cels serens i els inabastables camps per una barraca a les nombroses i apilonades barriades barcelonines.
L’altre inconvenient per aquests immigrants era aconseguir feina. Venien molt marcats políticament i la policia els seguia les passes pel que semblava difícil que els contractessin. Malgrat tot, van descobrir un sector que no mirava prim perquè necessitava molta mà d’obra: el ram de la construcció. En aquell moment, el desenvolupament de Barcelona i de tot Catalunya era impressionant.
Un grup d’obrers que treballaven a la construcció de l’Hospital de Bellvitge, Barcelona.
“La construcció es va convertir en un refugi de la gent represaliada, la gent de les llistes negres, assenyalada als seus pobles i ciutats…” recorda un d’ells, el sindicalista Juan Ignacio Valdivieso. “Hi havia menys mecanismes de control i el treball era tan precari que et podien acomiadar en qualsevol moment”.
Aquesta va ser la causa de què la majoria d’aquests exiliats polítics anessin a parar a la construcció, on la feina era duríssima i no hi havia cap mesura de seguretat. Per això, aviat aquests homes compromesos políticament van començar a lluitar per la millora de les condicions de treball. Van participar en la creació d’un sindicat clandestí que es va dir Comissions Obreres i les seves reivindicacions i vagues van ser històriques. Per exemple, la vaga de la Construcció de 1976 en la que hi va participar quasi tot el sector i va marcar una fita històrica. La lluita sindical i política va prosperar a tots els sectors i a tota Espanya.
“Totes aquestes vagues van configurar un moviment de protesta laboral, però amb un contingut d’exigència de llibertat que va contribuir de manera molt poderosa a què el règim no pogués continuar un cop mort Franco”, recorda el navarrès Joaquín Nieto. Llavors era treballador de la construcció a Barcelona i membre de la Lliga Comunista Revolucionària i de Comissions Obreres.
Portada de la revista Meridiano que mostra la importància del moviment obrer a la transició.
La immigració es va sumar a la lluita pels drets de Catalunya
Aquests immigrants, refugiats polítics a Catalunya, es van ajuntar a la lluita que hi havia aquí per la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia. Tot i que pocs parlaven català en aquell moment van entendre que Catalunya tenia uns drets històrics que calia recuperar.
“Volíem el restabliment de la democràcia, amnistia general, reconeixement de tot el que teníem abans de la sublevació feixista de 1936. […] I per Catalunya volíem la recuperació de l’Estatut”, recorda un altre activista andalús Antonio Rodríguez Avellaneda. “Nosaltres vam lluitar de valent per aquell estatut”, assegura amb orgull Francisco Téllez.
“Veiem que eren uns drets que havíem de defensar, que ja estàvem aquí, que Catalunya era nostra i l’havíem de defensar. Lluitàvem per la llengua catalana, per l’estatut, per coses que Franco havia prohibit. Aquesta era la consigna del partit”, ens explica Carmen Velasco que quan va arribar a terres catalanes ja era membre del Partit Comunista i s’integrà al partit dels comunistes catalans, el PSUC.
Aquestes dones que van acompanyar a l’exili als seus companys també van lluitar de valent un cop a Catalunya. Es van integrar a les associacions de veïns que llavors es van crear als barris de moltes ciutats per aconseguir habitatges dignes, escoles i serveis de salut. Des d’aquestes associacions també van participar activament a la batalla per la justícia, la democràcia i la llibertat que incloïa la defensa de la cultura catalana.
Quan finalment van arribar les primeres eleccions democràtiques, alguns d’aquests antics exiliats polítics a Catalunya es van presentar a les diferents candidatures d’esquerres i van sortir escollits. La majoria van ser regidors als ajuntaments dels seus pobles, però n’hi va haver que van arribar a diputats del Parlament de Catalunya.
El sindicalista Justiniano Martínez encara s’emociona al recordar la sensació que va tenir quan pràcticament va passar de la clandestinitat a ocupar un escó al Parlament català. Una de les coses de les quals està més orgullós és d’haver participat en l’aprovació del primer Estatut d’Autonomia de Catalunya, l’Estatut de Sau, el 1979. Diu que mai no ho oblidarà.
Trobareu més informació sobre el tema al documental I la lluita continua.
Llúcia Oliva va ser corresponsal a Moscou. Va ser reportera del programa de TVE En Portada. Ha estat corresponsal de TV3 als Estats Units i de TVE a l’antiga Unió Soviètica i a Rússia.
Deixa un comentari