[Pep Valenzuela] Nissan i virus de la globalització, economia del futur i democràcia

No Comment

La coincidència en aquest temps de la crisi sanitària de l’experimentació en massa del teletreball i l’anunci del tancament de Nissan, podria donar peu a parlar sobre l’inici i la fi de sengles models de treball. Del gran salt endavant, sinó la culminació, en el camí de la robotització del treball manual humà, d’una banda, i de l’avenç concret i fins ara no vist en la massificació del treball digitalitzat i la seva total deslocalització, per l’altra.

Això, però, ens podria portar per senders que, encara que segurament no són molt llunyans, ens distraurien del problema que es planteja ara, de forma immediata, i que, sense deixar d’implicar la teoria, ens parla del lloc de treball i el futur de milers de treballadores i famílies. Aquí, s’ajusta més una altra perspectiva, la de la crítica de la globalització com a crítica del imperialisme i de la nova fase del capitalisme. O, per contra, la de la seva acceptació, com fins ara constatem (amb tot de moments i conseqüències ‘normals’ com ara aquesta?).

Des de la perspectiva més pessimista (que no s’identifica forçosament amb la de la crítica), es podria afirmar que no hi ha res a fer. Que les dues grans empreses han decidit ja. Ho haurien fet després de càlculs prou assenyats i favorables als interessos propis; havent-hi considerat també, de ben segur, l’eventual disposició dels governs regionals a oferir tot el que sigui i més per a aconseguir que es quedin.

Els més optimistes, poden creure que en estudiar el cas, als especialistes se’ls hauria oblidat considerar alguns aspectes (la cultura i les platges catalanes i espanyoles?, la seva posició geoestratègica?) i que, així les coses, posant-se molt bé i buscant bons arguments encara hi hauria temps per fer que reconsideressin la decisió i tornessin a situar les plantes en els punts clau del mapa que tenien abans.

Menys optimista (no forçosament acrítica), però amb una bona dose de realisme, hom podria considerar que oferint condicions econòmiques molt millors, o sigui més possibilitat de beneficis reduint costos salarials i fixos, en general, així com a partir de millores en la fiscalitat i altres, potser el podria mantenir la suposada «competitivitat» de la «nostra indústria nacional i estratègica». Això, si fos possible, tampoc garantiria un futur molt llarg i, immediatament, implicaria més precarització i pèrdua de garanties socials i econòmiques, a canvi de no desmantellar.

Sigui com sigui, això ha estat una sorpresa gegant. O, potser, no tant. Potser no es volia veure la realitat i considerar les dades i anàlisis a disposició. Quasi sorprèn més que, amb tant de temps que feia que funcionava el anomenat Pacte Nacional per la Industrialització, que donava continuïtat a altres espais, pactes i acords per la industrialització i pel desenvolupament econòmic, ningú hagués vist com es movien les peces del joc i cap a on s’encaminaven els capitals.

Dels avenços i perspectives de futur de la robotització i la digitalització; dels canvis radicals en el món de l’automòbil i la mobilitat, i dels canvis en el mapa-mundi econòmic, per citar algun dels aspectes que més tenen a veure amb el cas, ja fa temps que hi havia notícia.

Per tant, el que es pot veure, més aviat, és que s’havia apostat tot a guanyar-se un paper o lloc en la divisió internacional del treball, aquest joc/guerra del capital i les finances. Per convicció, qui de fet en forma part d’aquests grups internacionals i hi aposta fort; i per no perdre passada, els que van darrere i es creuen o juguen, amb més o menys convicció, al dit realisme, la responsabilitat social, la visió d’estat i altres grans discursos. Això, en un context més ampli d’hegemonia ideològica i cultural del productivisme, l’aposta pel creixement del PIB i de la suposada riquesa que s’expressaria en el consumisme hedonista, sense més objecte que ell mateix, que han estat l’horitzó de la major part de forces polítiques, sindicals i socials, i de la major part de la societat.

Es podia fer diferent? Segur que sí. Però, les forces que haurien d’haver apostat per fer altrament miraven cap a un altra lloc. Clar que el cop és molt fort, el de Nissan i el dels efectes de la crisi sanitària alhora, i ara tothom (arreu del món) defensa la importància i el paper principal que el públic ha de jugar en les nostres societats. Això, però, no obliga a molt; recordem sinó algunes de les proclames quan la desfeta produïda per l’esclat de la bombolla financera/immobiliària del 2008, quan un president francès com Sarkozy, més enllà de neoliberal, va cridar a «refundar el capitalisme».

En tot cas, és molt cert que s’obre espai per replantejar la necessitat d’una planificació oberta i democràtica de l’economia, amb les persones com a objecte i subjecte de la mateixa, tot tenint en compte, també i molt, el context general de crisi climàtica i la necessària transició ecològica. N’hi ha moltes, de propostes i d’experiències arreu. També al nostre país. Experiències d’autoorganització, d’economia social i solidària, xarxes tradicionals d’economia de proximitat, que han resistit malgrat tot i altres de noves que s’han anat creant i que, avui, apareixen com a referents i, en alguns casos, són realitats amb capacitat d’alternativa.

Pep Valenzuela

Related Articles

Deixa un comentari

Cicle de debats ‘El futur que volem/2’. Del 22 d’octubre al 26 de novembre