Thomas de Quincey, Els últims dies de la vida d’Immanuel Kant, (L’Avenç, 2013).
Menéndez Salmón afirma a Medusa que «la biografía es tanto una rama de la literatura forense como de la literatura fantástica». Certament, la biografia en estat pur és un gènere impossible, de fet, com qualsevol dels altres gèneres literaris, perquè sempre es contaminarà de trets o aspectes propis de la narració de ficció, la poesia o l’assaig. A més, i tornant a Medusa, «desentrañar la verdad de una vida es una batalla perdida desde el inicio».
La literatura permet connexions impossibles, com Thomas de Quincey amb Menéndez Salmón, però —fent un exercici de crítica ficció forçat, si es vol— és com si el filòsof anglès tingués present les paraules de l’autor espanyol. Lluny de voler abastar l’impossible biografia de Kant i procurant —amb èxit— no caure en un relat hagiogràfic que posés el seu col·lega alemany en un pedestal excessiu, escriu unes pàgines breus rodones sobre la vellesa i els dies anteriors a la mort del seu amic. Ho fa sense dramatisme i amb sentit de l’humor, cosa que contribueix a humanitzar Kant, per fer-lo més proper del que tradicionalment havia semblat.
Al darrera d’aquestes pàgines hi ha la reflexió sobre la condició de l’individu que excel·leix per una facultat, l’intel·lecte, que amb la vellesa i la decrepitud pròpies de l’ésser humà minva progressivament fins a situar-se a les antípodes del que havia estat; fins al punt que es dóna la paradoxa que «a mesura que creix la seva imbecil·litat, esdevé cada dia més susceptible a enganys mentals».
Oriol González Tura
Deixa un comentari