Ple total de les sales de l’IES Montserrat Roig el matí del 9N (Foto: PV)
No és hora de relatar ara allò que tothom sap, perquè ho ha vist i ho ha viscut. Exactament, molt i molt més i diferent que una costellada. Però tot plegat, amb l’agitació i alegria que correspondrien a una celebració d’aquesta mena, una costellada o barbacoa per exemple, i no pas allò que hom associa al fet d’estar desobeint o passant-se per l’arc de Barà el Govern de Madrid i el seu president clamant al cel o tot una institució, on les hagi, com ara el Tribunal Constitucional del Reino de España.
A Terrassa, com al conjunt del país, cap normalitat. Un diumenge totalment diferent, “ni en dies normals passa tanta gent pel bar”, comentava sorprès i prou content i satisfet el cambrer darrera la barra d’un establiment a prop de l’estació del Nord, proper a l’IES Montserrat Roig, on votaren quasi 10.000 persones.
Votar. Exactament. Desobeir votant, exercint allò que tothom associa més directament i clarament a la democràcia, votar. Per tant, desobeir exercint la democràcia. Pas malament. I de l’altra cantó, vinga a cridar i amenaçar.
Doncs bé, com si tot fos normal, la sortida en bici o el passeig per la muntanya de cada cap de setmana, més d’un terç del cens electoral egarenc (58.190) es va decidir aquest 9N per encistellar directament i decididament en el contenidor de color blau aquest llibre que en diuen Constitució del 78, vigència o validesa del qual tant es parla darrerament i que amb aquesta jornada sembla que quedaria o podria quedar ja definitivament fora de lloc i de joc.
Això ara es pot dir així, fins i tot ironitzant o fent broma, perquè sabem que és veritat. Ja és història d’aquest poble; aquí, no en aquells llocs que surten per la TV o en els diaris i on tant sovint passen tantes coses i tan sorprenents. No. Ha passat aquí, a Catalunya, a casa. I ha estat aquesta gent qui ho ha fet, les persones que viuen i treballen aquí. Tu i aquella altra, els veïns i veïnes de l’escala, del centre i de La Maurina, de Viladecavalls i de Badalona, Alcanar i Banyoles.
Fins i tot alguns dels diaris més reticents a acceptar determinades realitats havien de reconèixer i publicar titulars com, ara, que “la Barcelona perifèrica es rendeix al 9N”, o també que hi va haver “cues per votar en els barris amb més immigració de la capital catalana”.
En aquest punt, però, lluny de certituds o fites assolides, la pregunta és: i ara? Anar i votar i que no quedés dubte de per on va el sentiment majoritari de les ciutadanes d’aquest país, això ja hi és, ja s’ha fet. Però, i el país nou per quan? I com? Amb qui? Ara mateix, amb tot allò que s’ha fet, treball gegantí, resulta que les preguntes que vénen pel davant són més difícils de respondre que les de la papereta d’aquest 9N. Res de nou per altra banda.
L’experiència viscuda, però, pot indicar alguns camins pels qual pot o hauria de transitar la recerca i la construcció de respostes a aquestes preguntes i a d’altres que vindran.
D’entrada, els objectius estratègics i de més llarg abast: la sobirania, la democràcia plena en tots els àmbits i a tots els nivells de la vida, el respecte i promoció de les llibertats i els drets, per citar només alguns, són irrenunciables en qualsevol projecte que es plantegi construir un Estat nou per aquesta nació que vol ser lliure.
No sembla massa plaussible que ningú es fiqui en aquestes farres per mantenir un país com el que tenim ara mateix, on les 100 persones més riques són propietàries d’una riquesa equivalent al 15% del PIB estatal; com tampoc ningú deu voler ni pretendre que siguem un país d’atur estructural del 18%, tal i com anuncia el BBVA que serà el nostre futur; si no és que, com ara, la ciutadanes i ciutadans agafen tots aquets assumptes i molts més amb les pròpies mans.
Segurament, no se’n viuen molts de moments com l’actual, oportunitats històriques en les quals la coincidència d’un conjunt suficient de factors d’esgotament del règim, de crisis en àmbits diversos i alhora fonamentals per a la vida humana, com per fer necessari, més necessari que mai i possible un gran canvi.
Obviament, no seran les responsables d’haver arribat en aquest punt qui ens tregui del tràngol. Ni aquestes ni ningú. No hi ha salvadors. Com més d’algú ha dit en diversos moments i llocs, només el poble se salva a sí mateix, només ell mateix pot ser responsable del propi alliberament. Hom podria pensar que a Catalunya s’obren portes i apareixen oportunitats. I s’obren, segur, però cal tenir molta cura i fermesa. Els pescadors en aigues remogudes i tota classe de venedors de fum tenen els estris preparats i els discursos ben afinats, dintre i fora, parlen totes les llengües.
Deixa un comentari