Ciutat sobirana i lliure, sobirania de ciutadans lliures i amb tots els drets garantitzats; mots que ens porten a preguntes del tot persistents per continuar pensant en els dilemes del segle XXI i més concretament de cara a les eleccions municipals del 2023.
Ens movem en un context de degradació social i des democratització global, on la sobirania dels estats, dels mercats, de les institucions públiques, de la Democràcia formal “instal·lada”, poc o res tenen ja a veure amb la dignitat de les persones. I menys encara, en absència i buit de qualsevol dispositiu de governança global o “glocal” que no sigui l’acceleració neoliberal en detriment dels valors progressistes que ens haurien de portar a una ciutat més justa i amb igualtat d’oportunitats i equitat, per a tothom.
Es continuen retallant drets socials i civils, segrestant la capacitat de decidir, precisament, sobre com protegir i eixamplar drets, llibertats i garanties, o decidir quin model de ciutat i de convivència volem els ciutadans i ciutadanes de Terrassa.
Terrassa ha de dir prou a 44 anys de “plutocràcia” dels poders fàctics de la ciutat, amb uns governs locals successius, exercint de “vassalls” dels seus interessos i manipulant el discurs cap a la ciutadania, perquè ens creiem que això, es bo i es l’únic possible.
Tenim un Ajuntament amb quasi 3.000 treballadors i treballadores, una gran majoria excepcionals professionals que ho donen tot a les “trinxeres” dels serveis públics. Però a la vegada, amb col·lectius com les Treballadores Familiars del Sad (més de 300) explotades laboralment i abandonades, així com altres col·lectius que no estan prou reconeguts o cuidats. Al costat d’això , tenim una “crosta” de càrrecs directius, amb molts anys de servei que, sovint, impossibiliten el “progrés” i l’eficiència i eficàcia democràtica de la maquinària de l’Administració.
Hem de canviar un sistema que està més pensat per autoreproduir-se que per ser transformat, fins i tot des de dins. Hi ha un segon element advers: l’acceleració mercantilista —quan el capital ha entès que en les ciutats pivota el negoci global— pren velocitat sideral de creuer, les alternatives van a vela i sense motor (aquí tenim a tall d’exemple, les empreses multinacionals de l’IBEX -35 que porten el Servei d’Atenció Domiciliària (Ingesan, Sacyr i Accent Social…).
Sense oblidar, a més, que en tot sistema de poder elitista i classista hi ha una realitat translúcida i paral·lela: que hi ha qui mana molt més i cada dia, fora de les institucions locals i sense passar per les urnes, sense retre comptes de res (a Terrassa tenim moltes persones, empreses i institucions que estan per sobre de l’Ajuntament i de la Democràcia) i crec que se m’entén (les he citades moltes vegades).
En perspectiva, qui mana a Terrassa? I qui mou els fils? Qui l’acaba configurant de debò, qui la desiguala i qui la desequilibra? Algú mana més que el poder del diner?
Quin preu en paga, en segregació i exclusió socials, per jugar a la lliga de la globalitat? Quina factura —quins desplaçaments, quantes precarietats, quines substitucions— abonen els seus ciutadans i les seves ciutadanes?
Per què van destruir el moviment veïnal i social, fa molts anys, un partit que es diu “socialista”? En nom dels seus interessos particulars?
Hem avançat o hem retrocedit? Evidentment que hi ha molts canvis urbanístics i d’altres que són importants i positius, però i “humanament»?
Som una ciutat inclusiva? Participativa? Cohesionada? Amb una força social, real?
Quant i com de sobirans som realment els terrassencs i terrassenques? Hem ajudat a configurar-la, a planificar-la, hem decidit, nosaltres, tot?
Som conscients que se’ns ha imposat i com si es tractés de la droga “metadona”, la ficció del discurs de la modernitat, el miratge del creixement il·limitat i el mite del progrés lineal, contra cada nova resistència? Per què vam deixar que es construís desaforadament a principis de segle? I Terrassa fos la ciutat capdavantera de l’“Espekulació”? Hem valorat prou el preu que estem pagant de tot això? O els hi hem de preguntar als centenar de famílies que desnonen cada mes de casa seva, a Terrassa? O els que viuen en la “precarietat invisible”?
En el tauler, crònica anunciada d’una despossessió política —si per política entenem l’art civilitzat d’evitar el canibalisme—, sura la contradicció més evident i dolorosa quan avui, més que ahir, menys que demà, i sense haver après res de la devastació del darrer tsunami immobiliari, no hi ha major transferència de renda de baix a dalt que la que es perpetra cada hora a través del vulnerat dret a l’habitatge. Difícil esquivar i mirar a una altra banda respecte del poc poder democràtic existent per revertir, aturar o desinflar l’antiga i desesperant bombolla especulativa. Mana més el diner que la gent. Quants habitatge públics han estat capaços d’impulsar aquest i els anteriors governs de la ciutat?
Potser la primera reflexió necessària seria abandonar el decorat que convida a creure que vivim sota un model democràtic de poder polític i civil representatiu i socialment redistribuït, com ens volen fer creure cada dia i com gairebé cada dia queda desmentit. Mana qui més té, ens deixen triar quina fracció de les elits ens disciplina la vida i votem només cada quatre anys, quan democràcia —en plenitud i plenament declinada— vol dir alguna cosa més —i algun esforç addicional major— que dipositar una papereta cada mil cinc-cents dies.
Si amb esforç i mobilització ciutadana, o sigui, des de baix es va aconseguir la municipalització d’un bé comú i essencial, l’aigua, contra tot i contra els poders factics de la ciutat, allò va ser un miratge? No hi ha més valentia dels poders polítics per seguir en aquesta línia? Ja veig que no!
Com ens recorda el gran savi Santiago Alba Rico, des de la cada cop més necessària apologia dels límits: “El capitalisme és absolutament incapaç de posar-se límits a si mateix, i és per aquest motiu pel qual el capitalisme és incompatible amb el dret; amb aquesta combinació de democràcia i de dret que anomenem estat de dret; la llei de la natura, la llei de la guerra, la llei de la fam, la llei dels processos permanentment destituents, és incompatible amb l’establiment d’allò que els xais reclamen als lleons, d’allò que els febles exigeixen als forts.”
Qui pot construir ciutats habitables, sostenibles, suportables i sostingudes per a qui les habita? El mercat desbocat o la democràcia local? Una democràcia de veritat, directa i participativa, no de fireta.
Què volem seguir gestionant, la por, o construir una nova esperança?
Però, sigui com sigui, un procés de canvi real, a Terrassa, requerirà una triple contradicció: ser alhora revolucionari, reformista i conservador. Revolucionari en l’econòmic, reformista en l’institucional i conservador en l’antropològic. Revolucionari en l’econòmic, perquè, com diria Walter Benjamin, cal posar el fre d’emergència davant la voracitat del capital global —i en això també consisteixen les revolucions, a dir que ja n’hi ha prou. Reformista en l’institucional perquè ens calen més que mai institucions comunes que ens permetin auto governar-nos i perquè en tota comunitat humana, com diria Jorge Riechmann, hi ha dos tipus de llestos: els tirans, que ho volen manar tot, i els lladres, que s’ho volen quedar tot; i contra això només tenim dos fràgils estris, democràcia política, directa, i ètica de la decència. I conservador, antropològicament ,per preservar les opcions d’una vida digna per a totes i tots.
La corrosió de la democràcia avança i corca les poques coses bones que cal preservar. Fet i desfet, han anat tan lluny que ja no es tracta d’anar a un lloc millor, sinó, i sobretot, sortir del lloc pitjor on ens volen mal ficar. I Terrassa, una ciutat de 230.000 habitants, amb un historial social i econòmic, tan potent i essencial, amb una riquesa social que cal treballar i escoltar, hauria de ser el dic de contenció que, sobiranament, ho permeti.
Afrontar, aquest repte de desmuntar aquest “Estat” de poder local, i capgirar la regressió antidemocràtica, el retrocés antisocial i la involució autoritària, requerirà múltiples esforços, lluites compartides i sobiranies recuperades.
Val la pena, aquest esforç per una Terrassa amb ciutadans i ciutadanes d’una sola “categoria”, no de diverses. I per una Terrassa inclusiva, oberta, vitalment segura, i humana.
Joan Tamayo Sala, advocat, activista pels DDH, membre Junta Institut Drets Humans de Catalunya
Deixa un comentari