En el moment d’escriure aquestes línies, 18 de març, després de 23 dies de la invasió d’Ucraïna, no sabem quin serà el desenllaç final i sobre tot, quan serà, dos temes de gran importància, als que podríem afegir també el «com» es produirà. Més enllà de la molt previsible victòria militar russa, podem fer algunes reflexions al voltant de les seves causes i conseqüències.
Vladímir Putin, un ex-agent de l’antiga KGB i President de Rússia, va argumentar la seva invasió en base al seu temor de l’ingrés d’Ucraïna en l’ OTAN. La proximitat amb les seves fronteres, els conflictes existents entre població pro-russa i pro-occidental, l’annexió de Crimea en 2014… i la constant adhesió de països de l’antic Pacte de Varsòvia a l’OTAN , li van permetre un relat basat en « garantir la seva seguretat» en el moment de la invasió, després de dies de negociacions en què la negava; un relat que li permetia saltar-se tots els principis del Dret Internacional. En realitat sembla que les veritables raons tenen poc a veure amb l’amenaça que podria significar l’entrada o no d’Ucraïna a l’OTAN i més amb interessos geopolítics i amb la pèrdua d’influència de Rússia en els països propers.
La seva estratègia militar basada en la seva superioritat i el seu potencial atòmic, preveia una ocupació ràpida i sense oposició; un èxit militar per acontentar els sectors més nacionalistes russos i un cop de puny per reivindicar-se entre les potències mundials. El desplegament de mitjans, amb caravanes de fins una setantena de quilòmetres de tancs i material ofensiu, i la col·laboració de Bielorússia, així ho apuntaven. La realitat ha estat diferent.
El suport amb material militar del món occidental i l’actuació dels ucraïnesos liderats pel seu President , V. Zelenski, han aconseguit una ralentització de la conquesta i, en la meva opinió, una victòria mediàtica en l’opinió pública mundial. No sabem en quin moment es produirà la caiguda de Kiev, la capital, i quin tipus de mesures pensa imposar Putin, però tot apunta a que la conquesta és inevitable, però el control del país, com ja va passar en Afganistan, serà molt difícil i molt costós. També és possible un pacte en l’últim moment, hi ha molts interessos en joc, que permeti una sortida «honorable» per a l’invasor i eviti la destrucció de la ciutat i l’increment encara més del drama humanitari, i sobre tot, que allunyi l’amenaça d’una extensió del conflicte i els risc d’utilització d’armes nuclears, amb tot el que això podria comportar.
Les primeres conseqüències d’aquest conflicte no s’han fet esperar. A més dels morts i la destrucció pròpia d’un conflicte bèl·lic, el drama humanitari amb la sortida de milions d’ucraïnesos cap els països occidentals, que no s’havia conegut des de la Segona Guerra Mundial. Les mesures d’embargament, confiscació econòmica contra Rússia i sortida d’empreses occidentals estan tenint un gran impacte en les condicions de vida del poble rus, aliè a les decisions del seu President, però també en els propis països que les imposen. Les pujades del preu de l’energia i la inflació són els més visibles. Si no s’aconsegueix una aturada ràpida del conflicte, la crisis afectarà de manera molt profunda en Europa i difícilment es podrà consolidar una recuperació després de la pandèmia, que permeti a més, el canvi de model econòmic i social previst per la Unió Europea en la línia dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, impulsats per l’ONU.
Les repercussions d’aquest conflicte en el millor dels casos seran especialment negatives per als països de l’Europa occidental com el nostre. L’economia està molt interconnectada, Rússia és un gran proveïdor de matèries primes i d’energia de la UE , i no és fàcil trobar alternatives viables. L’encariment de preus i la pujada de la inflació que ja notem, corre el ris de traslladar-se als tipus d’interès del diner, i finalment a hipoteques i crèdits que tothom tenim. Amb aquest panorama negatiu per a tothom i especialment per als més directament afectats, russos i ucraïnesos, es pot pensar que el conflicte acabarà aviat, però la història demostra que els grans conflictes sempre depenen més d’interessos de les elits que dels pobles. El paper de Xina i EE.UU, les altres grans potències militars en la geopolítica mundial serà determinant en la sortida del conflicte.
Finalment, caldria una reflexió profunda a nivell global, especialment en aquest món tan interdependent del segle XXI que ens toca viure. Els organismes existents, com el Consell de Seguretat de l’ONU, no tenen capacitat per imposar el Dret Internacional, quan aquest afecta els més poderosos. Em nego a pensar que aquella vella dita romana «Si vis pacem para bellum» (si vols pau prepara’t per a la guerra), tan utilitzada a través de la història i durant els anys de la Guerra Freda, sigui la solució. Les polítiques de dissuasió armamentística amb l’enorme cost econòmic que suposen, no evitaran els conflictes ni seran garantia de pau, al temps que frenaran. Exigir més i millors nivells de democràcia als diferents països en el Dret Internacional pot ser més lent però més efectiu. La llei dels més forts no pot ser el principi sobre el que se sustenti la convivència pacífica dels pobles.
Alfredo Vega
Regidor de l’Ajuntament i Primer Secretari del socialistes de Terrassa
Deixa un comentari