Trobem a faltar veus de pau, que cridin «Prou!», «Atureu la bogeria!». Ja n’hi ha, però en calen moltes més, fins a empènyer els nostres governs, temorencs i febles, a exercir influències i pressions serioses, no per animar a la guerra, sinó per desescalar el conflicte i cercar camins de pau.
El passat dia 7 d’octubre vam presenciar, horroritzats, a Israel-Palestina, unes escenes terribles d’una gran crueltat. L’odi que vèiem en els rostres dels executors d’aquella barbàrie havia arrelat i crescut en unes situacions inhumanes i sense horitzons d’esperança, fruit també d’anteriors crueltats i odis. De seguida vam saber que, al seu torn, aquells actes desencadenarien noves i més greus crueltats i odis, en una espiral malèfica de mort, de destrucció i de sofriment absurd i inútil, que ens allunyarà cada vegada més d’una possible solució.
Efectivament, passades poc més de dues setmanes d’aquell dia fatídic, ja s’ha més que triplicat el nombre de víctimes mortals, moltes d’elles infants; hem vist fugir de casa seva milions de persones, enmig de bombes, sense lloc on anar, amb subministraments tallats; centenars o milers de cases destruïdes, hospitals derruïts… I estem esperant una catàstrofe encara molt superior, amb la concentració de centenars de milers de soldats a la frontera de Gaza, preparats per a una invasió de conseqüències devastadores.
Mentrestant, l’anomenada «comunitat internacional» s’ho mira amb una fredor esfereïdora, acceptant, com una fatalitat inevitable, una cosa que depèn exclusivament de la voluntat i l’actuació humana. Veiem governs i dirigents fent-se els indignats, posicionant-se a favor dels uns o dels altres, donant suport i cobertura a les accions i reaccions, és clar, en funció dels seus interessos estratègics. Cap proposta seriosa de pau, cap projecte de futur. Només una cursa boja de sang i fetge, de venjança i contravenjança que, això sí, serà un esplèndid negoci per a les empreses armamentístiques -que ja han vist disparar-se el valor de les seves accions- i potser un nou avantatge estratègic per a alguns, en el tauler del món. Una macabra partida on les persones són simples peons que no compten per a res. Això sense pensar en la no improbable regionalització del conflicte. Però, això sí, grans paraules: drets humans, justícia, dret a la defensa, democràcia… Una manera de tapar-se les vergonyes i passar-se pel folre el dret internacional i el dret humanitari.
Mentre esperem el gran incendi, anem sentint explicacions històriques erudites, anàlisis i contraanàlisis, opinions de tota mena, totes molt necessàries i gairebé totes molt pessimistes en les prediccions. Trobem a faltar veus de pau, que cridin «Prou!», «Atureu la bogeria!». Ja n’hi ha, però en calen moltes més, fins a empènyer els nostres governs, temorencs i febles, a exercir influències i pressions serioses, no per animar a la guerra, sinó per desescalar el conflicte i cercar camins de pau. És possible aturar aquest disbarat! Només cal no fer-lo!
Quan la situació és tan complexa i difícil, ens cal aixecar la mirada per damunt de la foscor, de la passió i de la polèmica. Quan un camí es fa perdedor, cal alçar el cap i mirar cap a l’horitzó, cap al punt d’arribada, per orientar-se. En aquest, com en d’altres casos, tenim tres grans pecats originals, que enfosqueixen tot el raonament, bloquegen qualsevol horitzó i que cal resoldre, si volem avançar:
- Una situació explosiva insuportable de violència estructural, sense cap horitzó de sortida per a uns i sense cap propòsit de corregir-la ens els altres. Si no es resolen aquestes situacions, els conflictes no tenen sortida, ni tan sols sortida militar.
- L’instrument escollit i preparat per afrontar el conflicte és la destrucció de l’adversari. Fiar-ho tot a la força i a la capacitat de destrucció porta segur a la destrucció i, com a molt, a una victòria, però mai a la solució. Les victòries són sempre efímeres, perquè el derrotat no s’hi conforma i el conflicte es repeteix i repeteix. Mètode criminal, estúpid i inútil.
- Un sistema de valors i conviccions que admet, legitima i promou les dues anteriors. Una cultura de la violència ben arrelada, que accepta de forma implícita o explícita el domini dels uns (els meus) sobre els altres (mai a l’inrevés!), el dret a fer mal als altres si és necessari per aconseguir els meus objectius (mai a l’inrevés!).
Sense revertir aquests tres grans pecats originals, és inútil tota anàlisi. Tard o d’hora, no quedarà més sortida que la destrucció mútua.
Per això trobem a faltar moltes més veus de pau. Veus que cridin ben fort el principi essencial de la humanització de la humanitat: tots els éssers humans són radicalment iguals en drets i en dignitat; veus que cridin ben fort «No mataràs», mai, per cap motiu; veus valentes que proclamin que ningú té dret a fer mal a ningú per assolir els seus objectius, ni per cap altre motiu; veus que ens recordin que el dret a la defensa no té res a veure amb la venjança i que podem defensar-nos d’altres maneres; veus que ens parlin de No violència i de Cultura de Pau; veus que no callin davant de tants abusos, de tanta desigualtat i de tant silenci còmplice (que després s’escandalitza quan esclata la violència); veus que denunciïn la guerra com un crim massiu, professionalitzat, preparat en fred, decidit i executat per unes persones contra d’altres.
Ja sabem que davant d’aquests crits sortiran altres veus que els qualificaran de «bonistes», «lliristes», «ingenus». Com si ser «bo» fos pitjor que ser «dolent»; com si portar la metralladora a la mà fos més humà que portar-hi un lliri; com si no fos molt més ingenu suposar que repetint els mateixos errors arribarem a llocs diferents i ens deslliurarem de la misèria, de la indignitat i finalment de la destrucció.
Per això, humilment, però amb tota la força seguirem cridant: Prou! Atureu les guerres! Pau!
Antoni Soler Ricart. Expresident i actual membre del patronat de FundiPau. Ha estat professor, ara jubilat, i activista per la pau i la no-violència. Des dels anys 70 que ha militat en diversos grups pacifistes, no-violents i objectors de consciència. Ha participat en nombroses conferències i cursos sobre pau, conflictes i educació per la pau, i és autor de diversos articles i llibres.
Publicat a https://catalunyaplural.cat/ca/prou/
Deixa un comentari