[Cesc Cónsola] El Passeig de Ponent i la transformació de Terrassa a cop de POUM 2003

Cesc Cónsola i Álvarez
Antropóleg i filòsof

Després de la rierada del 62, que va comportar quasi un miler de morts (les dades encara pertanyen al secret sumarial!), la major part a la riera de Les Arenes, es decideix desviar la llera natural de la Riera de Palau, que era la Rambla, i treure-la del centre de Terrassa. No es podia mantenir el perill i la insalubritat que suposava tenir una riera pel centre de la ciutat i així es va considerar i decidir. Com va afectar aquesta decisió a les barriades limítrofes, allunyades del Centre? Vegem-ho.

De les barriades afectades a la zona de la Riera de Les Arenes en parlarem en un altre article. Ara em centraré en el transvasament de la Riera de Palau.

Les aigües de la Riera de Palau (La Rambla) es van desviar mitjançant una gran rasa a cel obert, des de la confluència de l’Abad Marcet amb Josep Tarradellas cap a trobar el torrent de la Maurina i després fins a trobar de nou la llera original de la Riera de Palau al sud de la Rambleta, aproximadament on s’ubiquen els actuals Jutjats. Això és l’anomenat transvasament de Palau (Ronda de Ponent).

Aquesta decisió va comportar la divisió dels barris per on passava el transvasament. El barri de la Maurina es va dividir, de la nit al dia, en el barri de la Maurina nord i el sud, sense cap comunicació entre ells (el primer pont que va permetre la comunicació es va fer a finals dels anys 70!). El barri de can Boada també es va dividir en dos sectors, la segregació administrativa definitiva es va produir el 1984, a banda i banda del transvasament; el sector sud, la part antiga, prendrà el nom de Nucli Antic, mentre que el sector nord s’anomenarà des d’aleshores Can Boada del Pi, igual que el Mas que va donar nom inicialment al barri. Anys més tard es va construir el pont sobre el transvasament, fent possible, de nou, la comunicació entre les dues parts de Can Boada.

Així, per a que el Centre estigués fora de perill de les rierades i de la insalubritat de les rates, es traspassà la problemàtica als barris perifèrics. Tanmateix, hi havia una alternativa: la de fer el transvasament per la riera del Gaia, cosa que hagués evitat tota la problemàtica social i hagués solucionat per sempre el problema. No es va considerar però, havia de ser menys econòmica aleshores, però, a la llarga, hagués resultat ser molt més barata. Fantàstica decisió!, totalment legal, la plantejada per aquells consistoris de la vella Tarrasa, però totalment mancada de sensibilitat vers la dignitat de les més afeblides, considerats ciutadans de segona.

La riera del Palau, a l’alçada de Can Boada del Pi.

Eren consistoris franquistes, diran molts, on l’especulació, la corrupció i el menyspreu a les persones nouvingudes eren la tònica dominant. Cal dir que aquest nouvingut era reclamat, aleshores, per la burgesia catalana i també la de la nostra ciutat, que s’havia convertit al franquisme, per fer-los servir com a carn de canó de les fàbriques tèxtils. La immigració va comportar un augment de mà d’obra disponible de manera que els sous dels obrers van baixar i els guanys dels empresaris van créixer exponencialment. Aquest nouvingut, majoritàriament, farà el seva habitatge en aquest sòl perifèric més assequible econòmicament i atès que el Centre ja estava ocupat per la població autòctona.

L’empenta veïnal dels 70, en plena dictadura, i 80, ja en democràcia, porta a lluitar per una dignitat que en aquells moments era de sentit comú. Demanar el que altres ja tenien, carrers asfaltats, enllumenat, escoles, sanejament i salubritat…, era la gran força reivindicativa, i el transvasament també es va a arranjar mínimament pavimentant-lo, allà on no ho estava. Tot això es va anar fent fins a la primera dècada dels 2000!

En aquest sentit, la tasca dels consistoris democràtics ha estat important, però s’han quedat un pas enrere. No han sabut fer front als reptes que els nous temps ens estan manifestant i que la Unió Europea està reclamant. Els consistoris franquistes van fer guetos i penso que els consistoris democràtics no han redreçat aquesta segregació. Ens trobem amb la paradoxa que han millorat els barris però no han sabut, no han pogut, i avui m’atreviria a dir que no han volgut integrar-los a la ciutat. Cadascú al seu lloc, cada classe social, cada cultura…
Aquesta, LA SOSTENIBILITAT SOCIAL, és només una part del gran repte que tenim com a ciutat, alhora que cal incorporar la SOSTENIBILITAT MEDIAMBIENTAL (ecologia, mobilitat, sanejament-hidràulica…) que evidentment afectarà la qüestió social.

Per assolir ambdues sostenibilitats i projectar-nos cap a la ciutat que volem, cal començar per actualitzar l’urbanisme que regeix la ciutat. L’estructura urbanística i la norma que la regeix (POUM) és alhora ESTRUCTURADORA DE MENTALITATS i per tant RECONEIXEDORA I MODELADORA de la igualtat en la dignitat, o no.

Com tot a la vida, primer cal reconèixer que tenim un problema, després ho hem de convertir en un repte i, tot seguit, tindrem una gran oportunitat per a canviar. I és aquí on el POUM 2003, per obsolet, no ens dona els instruments necessaris per a fer-ho possible, més aviat és un obstacle que el perpetuarà, enquistant-lo. Recordem que tota decisió equivocada en l’àmbit urbanístic o no es pot canviar o costa molts diners per a fer-ho, i els diners, recordem-ho, són els impostos de la ciutadania.

Posaré un exemple: anem a parlar de la mobilitat (SOSTENIBILITAT MEDIAMBIENTAL) i com aquesta es posa al servei de LES PERSONES en la qüestió de la dignitat (SOSTENIBILITAT SOCIAL).

El POUM OBSOLET DEL 2003 contempla el cobriment del transvasament (Ronda de Ponent) i això suposarà un guany en el sanejament de la zona, es trauran les rates, però alhora, portarà problemes nous. Un d’aquests problemes serà la realització d’un cinturó de circulació per les barriades perifèriques amb categoria d’EIX ESTRUCTURAL VIARI, i la Ronda de Ponent en forma part. És a dir, una autopista dins la ciutat: RONDA DE PONENT – AV. BEJAR – AV. VALLÉS (riera de Les Arenes) – AV. SANTA EULÀLIA.

Aquest nou eix (encara no funciona en la seva totalitat) ha estat ideat per a recollir tota la circulació de la C-58, la que arriba de Sabadell i Martorell, que ja no podrà accedir al centre directament, descongestionant-lo i traient el trànsit de la Rambleta, Arquímedes, Galileu,…

Totes haurem de fer el recorregut perifèric de l’eix estructural viari. Ara congestionarem la perifèria amb la contaminació acústica, pol·lució i psicològica d’estrès, i sobretot, gràcies al POUM 2003, haurem perdut l’oportunitat de revertir la segregació de la ciutat que durant dècades ha significat el transvasament de Palau i la Riera de Les Arenes, consolidant-se ara, amb la barrera d’un eix viari enlloc d’una llera.

Potser, voldran arregalr-ho, transformant la Ronda de Ponent en Passeig, omplint-ho d’arbres, un darrere l’altre, amb un carril central per a bicis i patinets, uns altres dos en un sentit i en un altre per a cotxes i camions, si tenim sort (ara l’Av. Béjar en té en alguns trams 3 en cada sentit i la del Vallès 4 a cada costat de la riera i aquesta de 50 m), i les aceres amb arbres també… Però, EVIDENTMENT, AQUESTA NO ÉS LA SOLUCIÓ ja que les barreres que segreguen i tota l’altra problemàtica no es destrueixen d’aquesta manera (només afegint un carril d’arbres).
Cal donar respostes vàlides a les problemàtiques de la ciutat: On és la integració dels barris al nucli central de la ciutat? Volem fer dels barris segregats gàbies d’or o ni tant sols això? Aquesta és la proposta del POUM 2003?
Cal una aposta decidida i diferent de tot plegat per a fer front els nous reptes del canvi climàtic i a una ciutat per a les persones (totes!) que ha de tenir en compte la sostenibilitat social, mediambiental i econòmica de la qual parla la Unió Europea i aprofitar els seus fons (subvencions a projectes) en aquest sentit.

Fins ara, i mentrestant, les polítiques dels consistoris democràtics, amb aquest POUM’S obsolets, en tants sentits, continuen treballant per a ciutadans de primera i de segona.