[Cesc Cónsola] El projecte AEG i la transformació de Terrassa a cop de POUM 2003

Terrenys de l’AEG al barri d’Ègara

Cesc Cónsola i Álvarez
Antropòleg i filòsof

Sembla ser que tot és a punt per aconseguir l’antic anhel de la “GRAN Terrassa”. No la GRAN Terrassa, tant desitjada per molts, per la seva comprensió dels criteris de sostenibilitat mediambiental (energia verda, sanejament, mobilitat, zones verdes), socials (treballar contra les desigualtats dels barris sotmesos a diferències de rendes per càpita i culturals… tenint molt en compte que l’únic raser que ens iguala és la dignitat) i econòmics (no deixar-ho tot en mans del sector privat i aprofitar ajuts europeus). No, no em refereixo a això, sinó a la “gran Terrassa”, a aquella ciutat que ha de créixer sigui com sigui per arribar a les 250.000 persones i ara en tenim 224.000. Algú dirà que podem treballar, les dues coses, però els projectes que avui ho volen portar a terme: AEG, Can Colomer, Segle XX i Rambleta semblen desmentir aquesta qüestió. No anem cap a la gran Terrassa i sí cap a la “gran Terrassa”.

L’obsessió pel creixement, sigui econòmic, de poder…, té a veure amb l’ego i la supervivència, sobretot, dels benestants i del rèdit electoralista, és a dir, una fugida cap endavant amb conseqüències negatives, sobretot, per als més dèbils i la tant desitjada lluita contra les desigualtats. Terrassa ha de créixer per tots i cadascun d’aquest motius i arribar als 250.000 habitants per així aconseguir més diners de l’Estat, per distanciar-nos de les altres ciutats amb què sempre competim, per a ser més potents econòmicament que les altres, en definitiva per ser més importants. Ja veieu, per a ser més grans que les altres. I aquest sembla ser el concepte GRAN que per desgràcia està triomfant sobre l’altre que esdevenia il·lusionant.

La realitat, doncs, supera tota possible il·lusió. Terrassa ha decidit créixer encara sota el POUM del 2003, un POUM que es fonamenta en criteris obsolets que són producte d’una mentalitat del segle XX totalment desfasada. Un POUM que va generar projectes aprovats a partir del 2005 i som al 2021!, quan els plantejaments i els criteris han canviat radicalment i ja fa temps que des d’Europa ens ho estan dient. No es tracta de créixer per créixer, sinó de créixer amb unes condicions dignes i saludables amb igualtat de condicions, d’espais verds naturalitzats, assolellament, sanejament, mobilitat, seguretat, habitatge i tots barrejats, és a dir, sense guetos, d’exclosos i excloents, que ens permetran enfortir la convivència entre totes les persones que vivim en aquesta ciutat.
Només un creixement sostingut sota aquests criteris ens permetria dir que estem construint una cosa gran, una gran ciutat on ens i es podran emmirallar altres ciutats i ser un model per a tothom. En definitiva, Terrassa esdevindrà una ciutat gran quan la mentalitat dels responsables polítics, dels prohoms, del món empresarial i de la ciutadania canviï. Però, sobretot, els primers que han de canviar són aquells que disposen del poder per a poder-ho fer, de canviar estic parlant, i no de voler re-emprendre projectes fonamentats en un POUM 2003 ja desfasat.

I com exemple el Gran Projecte de l’AEG, projecte aprovat el 2005 i que ara, 16 anys després, volen portar a terme amb algunes modificacions segons el que s’observa en la presentació publicada a la premsa oficial del desembre passat. Moltes són les bestieses que allà es faran, la primera és la construcció de més de 550 habitatges en 27.000m2, que donaran cabuda, pel capbaix, a 1.700 noves persones en un barri que en deu tenir la meitat, el barri d’Ègara. Per poder realitzar tot això, cal amuntegar les persones en 2 blocs de pisos de 16 plantes i uns quants blocs de pisos més. La resta de la propietat, els altres 33.000 m2, és zona pública i inclou una escola ja construïda (la Nova Electra), els tres edificis que s’han de rehabilitar de l’antiga AEG, els carrers, els aparcaments i la zona verda. Aquesta zona verda es centrarà en una placeta d’uns 3.000 m2 on la pavimentació serà en gran part no d’herba sinó de material porós per a la pluja com permet la llei, i la resta fins arribar al 12% seran petites zones verdes a les cantonades i al llarg de les voreres. Tot legal, evidentment, una llei sota criteris obsolets com ja hem dit. Tot això esdevé més greu si tenim en compte que aquesta zona té un dèficit immens de zona verda. Una bestiesa en si mateixa.

Una altra de grossa fa referència al sanejament. Continuem llençant les aigües pluvials al clavegueram general, que quan plou molt, aboquen l’aigua a través dels seus sobreeixidors a la riera de les Arenes, quan tothom sap que és perillós augmentar el cabal d’aquesta, degut als seu degradat estat i a les construccions d’habitatges que encara hi ha en zones inundables, segons la mateixa Agència Catalana de l’Aigua (ACA).

Però, aquestes, tot hi sent molt grosses, no són la més grossa. La més grossa, per a mi, i estudiant l’esbós del projecte que s’ha publicat a la premsa el desembre del 2020, és que ens trobem amb una escola pública, ja inclosa en el projecte original del 2005, la qual, després que es realitzi tot el que està previst, quedarà ensotada amb només 2h30’ de sol els mesos de novembre, desembre i gener (quan més falta fa el sol!) i, el que és més greu, pel que sembla, no incompleix cap llei. Una llei més obsoleta esdevé ja impossible d’imaginar.

“Moltes són les bestieses que allà es faran, la primera és la construcció de més de 550 habitatges en 27.000m2, que donaran cabuda, pel capbaix, a 1.700 noves persones en un barri que en deu tenir la meitat”

Com hem dit, criteris obsolets que no tenen res a veure amb la qualitat de vida, de salut mental, física ni de dignitat. Hem de tenir en compte que ara estem parlant de jovenalla d’infantil i primària d’un grup social determinat i evidentment de tot el professorat. Hauran de fer les classes, tots plegats, amb llum elèctrica i calefacció, hauran de sortir a un pati contínuament ombrívol i gelat… I no són només qüestions físiques, que faran augmentar les despeses energètiques (que pagarem tots amb els nostres impostos), sinó que les qüestions més importants són les psicològiques i els seus efectes en un context que per definició hauria de ser profundament saludable.

La gran pregunta és, qui es fa responsable de tot aquest desgavell d’injustícia contínua? Qui ha posat els criteris per a què això es pugui fer? Per què els responsables de tot això s’omplen la boca de paraules boniques i construeixen una realitat que va per un altre costat? A quina escola portaran els fills d’una classe social i els de les altres? Té comparació aquest projecte amb el de la Rambleta pel que fa a la zona verda, per exemple? On és la tant anhelada igualtat en la dignitat?