S’ha acabat el curs i les/els estudiants de quart de l’ESO i 2n de Batxillerat ja estan prenent, o bé ja han pres, una decisió vital per a la seva supervivència en l’àmbit estudiantil. En el cas dels estudiants racialitzats un pas en fals els catapultaria a una vida dissenyada pels seus pares.
Dit això, em sembla vergonyós que en els temps que corren, a causa de la falta d’interès i desmotivació d’una part del professorat a l’hora d’impartir classe, molts alumnes, especialment de secundària i batxillerat, es vegin obligats a recórrer a pàgines d’ensenyament virtuals o acudir a classes particulars, gastant-se uns diners que la família no té.
El pitjor d’aquestes situacions ‒cada vegada més recurrents‒ és que quan vas a les reunions de tutoria es mostren descontents amb els teus fill(e)s o german(e)s i reticents a buscar solucions per a millorar la situació de l’estudiant. Moltes vegades, donen a entendre d’una manera subtil que aquest alumnat no té les suficients competències educatives per seguir o per passar de curs. Entenc i comprenc que estan aguantant dins d’un sistema educatiu nefast, però això no els hi dona el dret de criminalitzar, estigmatitzar i/o assenyalar als i les alumnes racialitzades.
Des de la tutoria tampoc s’hauria d’aconsellar a qui no treuen bones notes que faci un cicle o FP només pel fet de ser de família d’immigrants; ni tampoc desaconsellar-los a cursar batxillerat i, menys, somiar a anar a la universitat. Em sembla d’hipòcrites, perquè després van animant alguns estudiants dient-los “tot és possible si treballes de valent i hi creus”. Ah, que per a l’alumnat no racialitzat aquesta frase motivadora serveix, però per a la resta no?!
Des del meu punt de vista com a estudiant considero que aquest tipus de persones no haurien de dedicar-se a l’ensenyament, ja que l’únic que aconsegueixen és produir una gran desmotivació, produint així, no sols a la desatenció d’una determinada assignatura, sinó també al fracàs escolar i l’abandonament dels estudis a una edat prematura. Això és el que volen, però no ho aconseguiran! Si no han pogut amb les nostres mares i pares, menys podran amb nosaltres.
Dit això, aquí us presento a sis estudiants que són una representació real de milers d’estudiants racialitzats i racialitzades que pateixen discriminacions en el context escolar.
A Bathie li encanta la física, però, no és el seu gran fort. Després de temps allunyat del model d’estudi espanyol, ara ha de fer el triple de deures que els seus companys de classe. Tanmateix, això no li fa desistir i fins que no acaba els deures de física no es posa a fer una altra cosa.
Dieyla, la persona més dolça que pugueu trobar a Terrassa, està en una constant lluita amb el català i el castellà. Va néixer aquí, però per coses de la vida se’n va anar de “vacances” al Senegal i fa relativament poc que ha tornat. Ara està a 3r d’ESO i està decidida a pressionar el seu institut (concertat) perquè li creïn un l’aula d’acollida per a alumnes com ella.
Baye Moudou és un gran defensor dels drets humans i per això s’ha presentat a les eleccions del seu institut. Amb una campanya impecable i amb objectius clars i concisos per a la millora del centre, va obtenir 35 vots. Es va disgustar molt al saber que la noia influencer havia guanyat per majoria absoluta. No obstant això, va treure una lliçó: tots els vots que ell havia rebut eren, cito textualment, dels seus “camarades d’Àfrica”.
A Mame Diarra no li agrada estudiar i menys fer els deures. Quan ve a reforç el primer que fa és posar-se a jugar al futbolí que tenim en el local. Tanmateix, li encanta ajudar als més petits a fer els deures i passar-s’ho bé abans que s’acabi la classe.
A Mohamed no li agrada que la gent faci faltes ortogràfiques i per això corregeix ‒i aprofita per burlar-se’n‒ els seus companys d’estudi. Quan no té deures ensenya al seu millor amic a millorar la cal·ligrafia i l’ortografia, i està millorant molt.
Adama, a punt de començar batxillerat, està decidida a fer la branca científica per després cursar la carrera de Medicina. El seu únic problema: docents que posen límits als seus somnis. La solució que ha trobat: seguir somiant fins a aconseguir-ho.
Diarra Bousso Fall Sene és membre del Col·lectiu de Dones Senegaleses de Terrassa
Deixa un comentari