Resulta descoratjador veure com el progrés porta moltes situacions dolentes i què van a pitjor, malauradament. Picar pedra és feixuc i més quan surt el masclisme d’un país que normalitza (i permet) fets com manifestacions d’extrema dreta contra col·lectius i persones que no consideren que tinguin drets, ni tan sols a viure. Tampoc sumen els discursos polítics rancis d’una Espanya molt antiga i que no volem (almenys així ho crec) que torni, majoritàriament. La repressió de drets personals per part d’aquells que no volen viure i deixar viure el proïsme.
Les dones continuen sent agredides, les agredeixen les seves parelles, les seves exparelles… agressions i agressions cada any. I morts, morts cada mes, cada any. I continuem manifestant-nos les mateixes i els pocs mateixos (on és la marea masculina?). I em pregunto: això no és terrorisme?
Però avui un altre tema està agafant embranzida, malauradament: el cyberbullying o ciberassetjament. Agressions en grup, pallisses de menors que són gravades amb el mòbil i pujades a la xarxa. Agressions verbals, exclusió i marginació social i agressions físiques.
El ciberassetjament ha pujat vuit punts en tres anys. Algunes dades demostren aquest desbordament; segons dades de l’Associació NACZ (Asociación No al acoso escolar), un de cada 5 nens escolaritzats a Espanya el pateix i només el 15% de les víctimes s’atreveixen a explicar-ho a familiars o professors.
Segons la UNESCO, en un estudi realitzat a 144 països, 1 de cada 5 estudiants de tot el món el pateix i 8 de cada 10 joves han presenciat alguna situació d’assetjament. 1 de cada 5 d’ells es van mantenir al marge.
El ciberassetjament porta a qui ho pateix a anys i anys de teràpia, quedant en molts casos seqüeles. Malauradament i incomprensible, també trobem pares que no li donen la importància que té aquest tema, i n’he estat testimoni.
El paper dels pares és bàsic, ja sigui en la prevenció i la detecció de si la seva filla o fill està patint-lo o si és l’assetjador. Promoure els valors de tolerància i respecte a la diversitat és bàsic per frenar aquestes actituds, treballar en família en un ambient comprensiu i dialogant i no girar la cara sense donar-li importància.
Si volem canviar les arrels masclistes d’aquest país i no deixar créixer els extrems fòbics que volen rememorar alguns, no callem i denunciem, conscienciem-nos la societat que el futur dels joves d’avui no pot ser violent i buit de valors, que quan els fills fan mal, se’ls ha de corregir i parlar amb ells, perquè la diversió ràpida de maltractar el més dèbil no diverteix, ni a les xarxes ni enlloc. I clar, cada acte té una responsabilitat. Potser als pares permissius se’ls hi hauria de recordar, també, perquè alguna cosa estan fent malament…
Dolores Lledó, presidenta de la FAVT
Deixa un comentari