[Emili Díaz] Cal que la gent pensi i actuï

1 Comment

Perdoneu que us atabali amb les meves dèries i neguits, que de ben segur compartim molts. Veig amb por, potser exagerada, que se’ns acosten temps d’ombres i foscors.

Aquesta impressió ve propiciada tot rellegint autors i escrits de gent que ja advertien en etapes i èpoques anteriors dels fantasmes i de les amenaces que la societat té al damunt, en la nostra lluita per acabar amb la diferència de classes. Fins ara aconseguir aquesta igualtat ens ha estat del tot impossible, ans al contrari, cada vegada més, sembla que estem abocats indefectiblement a la barbàrie, en les seves diferents formes (ecològica, patriarcal, xenòfoba, homòfoba, contracultural, ideològica, negacionista, individualista, consumista, conservadora, etc.). Tot això dintre d’un marc mental imaginari de la por, que s’està estenent arreu com una pandèmia.

“Em sembla l’única definició vàlida i l’única sortida possible: no disputar-li a la dreta la gestió del ressentiment, de la por, i el desig d’ordre, sinó sortir de la posició de víctimes.”

En 1984, a una pregunta sobre què és l’esquerra, el filòsof marxista francès Gilles Deleuze responia: “l’esquerra necessita que la gent pensi”. A hores d’ara em sembla l’única definició vàlida i l’única sortida possible: no disputar-li a la dreta la gestió del ressentiment, de la por, i el desig d’ordre, sinó sortir de la posició de víctimes. Cal que la gent pensi i actuï, com per exemple es va fer durant els fets del 15M. Crec que és l’únic tallafoc per evitar la “dretanització” que ha funcionat durant anys en aquest país.

Hem de deixar de repetir que “la gent” no sap, que “la gent” no pot, que no té temps ni llums per pensar o actuar, que no pot aprendre o produir experiències noves, i que per tant només pot delegar i que l’única discussió possible –entre els “llestos”, clar!, és a dir entre els que no són “la gent”- és sobre quines formes de representació són millors que altres. Decididament hi ha molta dreta en l’esquerra.

En la meva opinió, el que cal fer és que la gent pensi: no cal convèncer o seduir a la gent, considerada com objecte de la nostra suposada capacitat pedagògica i de les nostres estratègies. Cal obrir processos i espais on plantejar juntes els nostres propis problemes, teixir aliances inesperades, crear nous sabers i coneixements. Aprendre a veure el món per nosaltres mateixos, ser els protagonistes del nostre propi procés d’aprenentatge.

Espanya és un país on la democràcia no va tenir el coratge de jutjar el feixisme, i ara el feixisme s’atreveix a jutjar i desafiar la democràcia. En aquestes actuals circumstàncies ens trobem.

“El que cal fer és que la gent pensi: no cal convèncer o seduir a la gent, considerada com objecte de la nostra suposada capacitat pedagògica i de les nostres estratègies.”

Sense situacions de lluita no hi ha pensament. Sense pensament no hi ha creació, sense creació estem atrapats en les alternatives infernals de la societat de l’espectacle. La representació ens separa de l’experiència social. Només queden els judicis morals, les generalitzacions i l’espera. El rum-rum quotidià de l’espectacle mediàtic i polític, així com també el rum-rum de les nostres xarxes socials.

És necessari que la gent pensi! Avui veiem créixer una mica per tot arreu moviments ultraconservadors. Com combatre’ls? La subjectivitat a què interpel·len tots aquests moviments és la subjectivitat “espectadora” i “victimista”: “el poble patidor”. La víctima critica, però no emprèn un intent de procés de canvi; considera a algú altre culpable de tots els mals; delega la seva capacitat i potència individual i també col·lectiva en “salvadors” a canvi de què li garanteixin seguretat, ordre i protecció.

Pensar és l’únic antídot contra-embruixament possible. Això implica anar més enllà del que se sap, començar per haver d’assumir un “no saber”, arriscar-nos a dubtar o vacil·lar. És l’art d’alliberar l’atenció del fetitxe de la societat de l’espectacle, i bolcar aquesta atenció en l’experiència pròpia. Dit d’una altra forma: “posar el cos”. Precisament és el que li falta a la posició actual del ciutadà que només actua com a espectador, com a tertulià, de comentarista de la política, de polemista en les xarxes socials. Per tant alguns pensem que ara potser el que cal és “posar el cos”, lamentablement és l’únic que ens queda. Pensem-hi.

Emili Díaz

1 Comment

  1. Joana Alonso

    Certament la gent necessita pensar i debatre més. Des de ben joves fins als més grans.
    Hem d’assumir que estem situats en una zona de confort que ens encotilla.
    Tenim molt accés a la informació i la comunicació però sovint ens falta esperit crític.
    La possibilitat de poder fer balanç d’avantmà del risc de moure’s ens situa en posicions de prudència extrema que acaben deixant les mans lliures als poderosos.
    Éssent realista i veient el modus de vida actual no crec que hi hagi molta gent disposada a posar el cos.

Deixa un comentari