[Emili Diaz] Claus per entendre el món que ens envolta

No Comment

Liberalisme: és la doctrina econòmica que reclama la mínima interferència de l’estat, a fi d’evitar entorpiments del “bon funcionament” de l’economia.

Aquesta màxima que avui i que des de fa uns 40 anys aproximadament, és la que es va imposant arreu del món, és amb la que inicio aquest article.

El famós pensador britànic del segle XVII John Locke, un dels pares del liberalisme clàssic, va reflexionar sobre la qüestió de la propietat, deixant escrit el següent:

… L’apropiació de béns es considerarà il·legítima, si amb ella, es pren o es desposseeix a altres persones el dret a gaudir, d’igual manera, dels recursos col·lectius que naturalment posseïm pel fet de néixer en aquest planeta.

Convé recordar com s’ha anat pervertint el sistema capitalista, que ja des dels seus orígens està basat en l’explotació de l’home per l’home, sota un contracte de treball que mai ha sigut entre iguals.

Aquest sistema econòmic està fundat en l’aïllament, és una “producció circular de l’aïllament”. L’aïllament és la base fonamental de la tècnica, i el suposat desenvolupament i progrés tècnic aïlla al seu torn a l’individu. De l’automòbil a les noves tecnologies de comunicació personals, passant per la televisió, tot plegat formen part d’un sistema espectacular, i per tant són també les eines necessàries per al reforçament constant de les condicions imprescindibles de l’aïllament de les “masses solitàries”, en forma de classes socials diferenciades… O no tant! L’espectacle reprodueix els seus propis supòsits en formes cada vegada més concretes.

Ja fa quasi 200 anys que el filòsof alemany, Ludwig Feuerbach, en el seu prefaci de l’essència del Cristianisme, va escriure:

“I sense dubte el nostre temps […] prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l’original, la representació a la realitat, l’aparença al ser […] el que és ‘sagrat’ per a ell, no és sinó la il·lusió, però el que és profà és la veritat. És a dir, millor encara: el sagrat augmenta els seus ulls a mesura que disminueix la veritat i creix la il·lusió, fins al punt de què el súmmum de la il·lusió és també per a ell el súmmum del sagrat.”

Sembla, doncs, que tota la vida de les societats en què dominen les condicions modernes de producció, es presenten com una immensa acumulació d’espectacles (el capital). Tot el que és viscut directament, es tradueix en una representació. Per tant, l’espectacle és el “capital”, en un grau tal d’acumulació, que es transforma en imatge.

L’espectacle en general, com a inversió concreta de la vida, és el moviment autònom d’allò no-viscut. L’espectacle no és un conjunt d’imatges, sinó una relació social entre persones mediatitzades per les imatges.

A mesura que la necessitat és somiada socialment, el somni es fa necessari. L’espectacle és el malson de les societats modernes encadenades que no expressen finalment res més que el seu desig de dormir. En aquesta situació, l’espectacle és el guardià d’aquest somni.

L’espectacle com a representació social, és la més vella especialització social del poder. Poder aquest que és el que es troba en l’arrel de l’espectacle. L’espectacle és així una activitat especialitzada que parla per totes les altres especialitzacions. És la representació diplomàtica de la societat jerarquitzada davant de si mateixa, on tota altra paraula o expressió queda exclosa. Per tant sembla que el més modern, és també el més arcaic.

Mentre que en la fase primitiva de l’acumulació capitalista, “l’economia política no veu en el proletari sinó a l’obrer”, que cal que rebi el mínim indispensable per a la conservació de la seva força de treball, sense considerar-lo mai “en el seu oci, o en la seva humanitat”, aquesta posició de les idees de la classe dominant s’inverteix tan aviat com el grau d’abundància aconseguit en la producció de mercaderies (acumulació) exigeix una col·laboració addicional de l’obrer. Aquest obrer de sobte, redimit del total menyspreu que li notifiquen clarament totes les modalitats d’organització i vigilància de la producció capitalista, fora d’aquesta, es troba cada dia tractat aparentment com una persona important, que amb sol·lícita cortesia, sota la disfressa de “consumidor”, per part del capital i de la burgesia, esdevé necessari per als fins exposats del capitalisme.

En aquest punt ens trobem, en la imatge de la unificació feliç de la societat per mitjà del consum, la divisió real està només suspesa fins al pròxim no-compliment en el fet consumible.

Un dels principals problemes del capitalisme és la sobreproducció o sobreacumulació derivada de la desigual distribució de la riquesa i com a conseqüència, de la manca de poder adquisitiu de les classes populars. Per a això, el capitalisme també ha trobat resposta i solució.

En el mateix instant en què el creixement salarial s’alenteix o es frena, com a mecanisme de resposta, l’oferta de crèdits bancaris es dispara. Aquest fet permet salvar la manca de capacitat de consum que pateix la classe treballadora i d’aquesta manera incrementar i augmentar els beneficis dels productors (empresaris) i de la classe rendista i especuladora.

Per si no n’hi hagués prou, l’any 1999, el govern de Bill Clinton va derogar la Llei GlassSteagall que, des de l’any 1933, havia anat controlant l’especulació mitjançant la separació de la banca d’inversió (Borsa de Valors) i de la banca comercial (serveis de dipòsits i préstecs), i que per tant aquesta mesura derogatòria, havia aconseguit que s’especulés en borsa amb els diners de la gent.

Aquests factors són els que varen alimentar la bombolla que esclataria l’any 2008.

Arran de l’esclat d’aquest crash de conseqüències negatives enormes per a la ciutadania i molt especialment de les classes assalariades més o menys endeutades, el que és rellevant i sagnant és que els directament responsables de les polítiques d’austeritat que es van aplicar a les hores, ens deien frases com: “Heu viscut per sobre de les vostres possibilitats”, quan realment, si ens parem a pensar, el que la majoria de la població l’únic que va fer és viure amb les possibilitats que el sistema oferia. El que no es pagava amb els salaris, es pagava mitjançant crèdits. Fou d’aquesta manera que el sistema mantenia viu el creixement necessari per a l’enriquiment capitalista, i en conseqüència, deixant al treballador assalariat en unes condicions d’esclavitud pels deutes contravinguts.

Aquesta realitat no és una altra cosa que una manera més d’acumulació per despossessió, tan crua com les sostraccions de terres als pagesos en temps antics, durant els segles XV, XVI i XVII, i part del segle XVIII.

Emili Diaz

Related Articles

Deixa un comentari