[Emili Díaz] Les finances com a remei i malaltia

No Comment

Tot plegat em fa pensar que, enmig de l’actual crisi sanitària del Covid-19, l’actual model d’economia capitalista vol aprofitar el moment per reactualitzar-se i reparar o restaurar el marc del seu model; tot plegat, provocant un gir per canviar la tendència de la minsa plusvàlua o ajustats marges que d’un temps ençà estan suportant els grans tenidors de capital financer a escala planetària.

Permeteu-me que m’expliqui! L’economia real o productiva, cada cop està més empobrida i desregulada. Cal dir que en termes d’inversió (de nou fortament endeutada), sembla que no va servir de res la gran davallada que va significar l’esclat de la bombolla del 2008. Han passat dotze anys des d’aleshores i, en gran part, el conjunt de la ciutadania ha perdut el nivell de renda que tenia anteriorment a la crisi, o sigui ha reduït la seva capacitat de poder adquisitiu. Paral·lelament, hem patit una allau de retallades en drets socials que ha trencat i quasi esfondrat el model d’estat de benestar social.

“El que perdurarà en el temps és un ajust estructural, sistèmic del model capitalista, que fa i farà que un percentatge ampli de la ciutadania vagi reduint el seu estalvi històric patrimonial”

Per tant, jo diria que no estem passant una crisi conjuntural, més o menys llarga, el que tenim i perdurarà en el temps és un ajust estructural, sistèmic del model capitalista, que fa i farà que un percentatge ampli de la ciutadania, vagi reduint el seu estalvi històric patrimonial, fruit de l’esforç de les generacions que ens precedeixen. Dit de forma que se m’entengui, polítiques capitalistes de rapinya o d’expropiació/saqueig, sota la lògica dels mercats i les legislacions.

Al davant estan els grans tenidors de capital financer, que segueixen aplicant criteris de política monetarista (Fons d’Inversió, Bancs Centrals, Banc Mundial, FMI, operadors financers i altres), o sigui el capitalisme financer en el seu conjunt, oferint i donant préstecs a baixos tipus d’interès, amb la finalitat de mantenir la demanda de béns i serveis, és a dir, mantenir la producció amb una força de treball amb salaris baixos i cada cop amb menys drets laborals. Com a conseqüència, els proveïdors financers esmentats tenen uns marges d’intermediació cada cop menys o gens atractius per ells.

Aquesta situació, sense o amb poques mesures reguladores que posin límits a les seves ambicions i pràctiques antisocials, fa que en aquest escenari actual de pandèmia global, qualsevol alteració pot ser el motiu i pretext d’empobrir encara més a la ciutadania, ja que aquest virus sembla que pot posar de cap per avall tot el sistema capitalista-productiu a escala mundial.

Si aquest suposat escenari que dibuixo fos així, no està en el nostre abast saber-ho, ni quin impacte tindrà en termes econòmics, socials i polítics.

Emili Díaz

Related Articles

Deixa un comentari