Deia Margaret Thatcher, allà pels anys 70 del segle XX, que no existia això que denominem societat, “sinó només famílies i individus”.
Atenent aquest mantra o fetitxe – d’ideologia liberal -, que no per casualitat enllaça amb molta força amb el pensament i doctrina de moltes religions monoteistes, ja que és una manera de mantenir els poders tradicionals i l’autocontrol de l’individu com a ésser i subjecte polític, que pot sense cap mena de dubte si vol, canviar la situació actual, amb la capacitat d’organitzar-se de forma col·lectiva més enllà de les tenalles dels valors de la família tradicional i nuclear.
Doncs bé, com deia: aquest fetitxe d’estímul a la superació personal de caire liberal, ha acabat per imposar-se en les nostres decisions, amb la seva única mirada, de forma que estem instal·lats en un marc mental sobre el paper, per altra banda molt suggestiu!, que no ens permet proposar solucions comunes als nostres problemes particulars i personals. Els quals potser tenen respostes socials i col·lectives com a comunitat, més enllà del portal de casa nostra i del cercle relacional més estret o proper.
Conscients o inconscients, tots plegats som corresponsables d’allò, que moltes vegades diem que no ens agrada!
Aquesta reflexió, només és per preguntar-me i preguntar:
¿On queda la societat entesa com un tot “la tribu/el comú”?
¿Què estem fent com a societat?, com a col·lectiu?, més enllà del nucli familiar, i el cercle d’amics habituals, per canviar aquesta tendència d’individus aïllats?
¿Què fem amb els drets humans bàsics i universals reconeguts?
¿Com els protegim i garantim per a tothom?
La reflexió que faig, la faig conscientment des del meu ideari llibertari. Però sense confondre llibertats individuals amb allò que inevitablement passa per les millores i el reconeixement de conquestes socials àmplies que només poden ser aconseguides de forma col·lectiva, no de forma egocèntrica, individual i piramidal, o sigui no des d’una estructura orgànica de dalt a baix, sino de forma horitzontal i transversal. Això vol dir autogestió, emancipació, participació ciutadana, consensos amplis i renúncies, com pot ser renunciar a protagonismes i a lideratges mal gestionats, i potser també a les nostres comoditats materials. Tot plegat per perseguir i aconseguir un món millor ple d’oportunitats per a tothom sense exclusions.
L’Estat, allò que és públic, i allò que és comú, tres conceptes a prova davant la crisi sanitària
La importància del sistema sanitari ens interroga sobre els serveis públics fonamentals per a l’existència social: sense l’Estat no existeix allò que diem públic, però allò públic no es pot reduir només a l’Estat. Hi ha espai per això que definim com el Comú? Ens referim a l’autonomia o a l’autogestió dels béns!, la funció social dels quals genera i crea comunitat.
Aquesta anàlisi i pregunta-reflexió que ens fa el filòsof francès Étienne Balibar, de forma encertada i potser òbvia, ens ha de permetre repensar i veure com una finestra d’oportunitat la mobilització com a eina indispensable i potser l’única manera possible que com a subjectes polítics i ciutadania responsable organitzada tenim a les nostres mans, per revertir i poder recuperar tot allò que ens és comú, i així poder garantir per a tothom, allò que ens és necessari per tenir una vida digna.
L’actual situació del control per part de grups privats de molts serveis essencials i bàsics, que com a drets que són, haurien de ser de titularitat pública, com ara subministraments bàsics (aigua, electricitat, gas), i d’altres drets com són: educació, sanitat, habitatge, pensions dignes, i accés a la cultura, tots aquests drets entesos com a necessaris per una garantia de vida, que sigui digna de ser viscuda, -sembla que uns de forma més accelerada i altres no tant-, si no posem remei les externalitzacions aniran a més.
Aquesta situació genera precarietat i vulnerabilitat a molts ciutadans, això afecta la seva qualitat de vida bàsica i diària, i per tant afecta la seva salut, i en conseqüència fa aflorar trastorns i patologies diverses.
Emili Diaz
Deixa un comentari