La crisi de la covid-19 és la primera gran crisi del segle XXI tan per l’abast territorial com per la seva afectació a múltiples sectors de la nostra societat.
El coronavirus ens ha mostrat de manera virulenta la fragilitat i la vulnerabilitat d’un sistema que cada dia mostra més signes i alertes dels seus riscos per al planeta i per als seus habitants sense que cap poder econòmic ni polític canviï les seves estratègies i ofereixi alternatives més justes sostenibles i viables a l‘actual model social i de convivència.
Davant de la passivitat d’un sistema que sembla s’hagi posat una bena als ulls i continua avançat cap al precipici amb determinació, la crisi de la Covid-19 demostra com el model actual s’ha vist àmpliament superat. Les administracions nacionals i locals desbordades per la virulència i l’abast de la crisi no compten amb capacitat ni eines adequades per protegir i garantir a la població, especialment a la més vulnerable, ni tan sols la seva supervivència, per no entrar en altres drets fonamentals com la vivenda digna o el dret a l’educació.
Aquesta crisi posa en relleu no només les mancances del sistema sinó també les fortaleses del mateix: les xarxes col·lectives, la família, els amics, el suport mutu i la solidaritat que han actuat de manera ràpida i autogestionada cobrint els dèficits i mancances de les estructures rígides que suposadament vetllen per les nostres vides i benestar.
El gran nombre de persones que a títol individual s’han activat en tasques conjuntes de voluntariat indica clarament que la població, la ciutadania rebutja el patiment i s’implica generosament per ajudar a pal·liar el dolor de les persones de la seva comunitat.
Visualitzem alhora dos tipus d’accions: les caritatives que tot i la seva bona voluntat a curt termini deixa el problema en la mateixa situació que abans de rebre l’ajuda, i les solidàries que sorgeixen del concepte de justícia social i pretenen transformar i revertir les causes que han provocat aquella problemàtica per tal que no es torni a produir. Aquestes iniciatives acompanyen els col·lectius que pateixen, els recolzen i ajuden a la transformació del conflicte amb solucions i millores a llarg termini.
La crisi de la Covid deixa en evidència que les polítiques neoliberals no donen respostes d’atenció i cura a les persones quan aquestes ho necessiten. Les administracions excessivament burocratitzades i posades al servei dels poders i fins i tot dels mateixos interessos partidistes han demostrat una lentitud preocupant alhora que una dubtosa capacitat de gestió en situacions d’emergència. Al mateix temps la ciutadania ha respost amb una capacitat d’auto organització, de gestió i de producció solidària de recursos amb un gran nivell d’excel·lència. Un cop constatada aquesta fotografia, crec és important no consentir que les xarxes de solidaritat i de recolzament mutu substitueixin al sistema de protecció social públic, i molt menys que les administracions públiques s’aprofitin d’aquest esforç personal i col·lectiu com si fos un mèrit propi quan realment neix i es crea com un senyal del fracàs de les polítiques neoliberals i de les institucions que les practiquen.
Ara, les xarxes de solidaritat un cop aturada l’emergència primera han de convertir-se en elements de transformació i dignificació de les necessitats evidenciades i cobertes durant l’emergència. Han de ser rescabalades econòmicament i socialment pel seu esforç i treball i han de donar pas a una altra fase de col·laboració però amb treball remunerat i reconegut. La pandèmia ha deixat al descobert que el talent propi i la producció local són béns de què ja mai més podem prescindir. Aquesta és la veritable transformació i lliçó que hauríem d’aprendre. La producció local ha de convertir-se en un element central de les noves regles del joc. Les xarxes de treball local i cooperatiu han demostrat són viables, efectives i sostenibles. En han demostrat que fins i tot en situacions límit hi ha altres maneres de cobrir les necessitats de les persones i de les ciutats, més properes, més sostenibles, més transformadores i més garants per assolir un veritable estat de benestar de les persones i dels col·lectius.
Eugènia López, SG Podem Terrassa
Deixa un comentari