Enfront dels qui opinen que davant les incerteses dels nous escenaris educatius per la pandèmia del coronavirus el que ara toca és preservar l’statu quo, sóc del parer que és un moment propici per repensar la funció social de l’educació i el rol de l’escola com a agent socialitzador, així com el rol del docent en la seva doble funció d’ensenyant i de tutor o tutora. Cada temps històric té la seva demanda pedagògica i en el moment actual cal ser tan crítics amb allò que no funciona en l’educació i en l’escola com apreciatius amb allò que sí que funciona i també propositius per a millorar-ho.
En aquest article, el primer d’una sèrie dedicada a un fet excepcional com és educar en el context de l’actual emergència sanitària per la Covid-19, reflexiono sobre les ombres de les dues respostes institucionals que des de l’administració s’han donat fins ara: la primera, el tancament dels centres educatius i l’educació per via telemàtica, i la segona, tornar al model presencial amb una disminució de les ràtios i fer una hibridació entre l’educació presencial o semipresencial i l’educació en línia.
L’educació presencial entre parèntesis
Quan s’ha tractat de definir les pedagogies modernes enfront de la pedagogia tradicional, s’ha posat l’atenció en les innovacions metodològiques i didàctiques, així com en la concepció del procés d’ensenyament-aprenentatge i de l’avaluació des de la centralitat i el protagonisme de l’alumne. Però molt sovint s’ha passat per alt el fet més obvi: la presència dels alumnes i dels educadors en un espai físic diferent de l’entorn familiar o laboral dels pares i les mares i durant un temps proporcional a una jornada laboral. La temporització d’aquesta sincronia i la disposició dels docents i discents, així com dels edificis, les instal·lacions i els recursos existents, per a dur a terme l’educació, és el que ha configurat l’entorn escolar de portes endins, fins al punt que les successives renovacions pedagògiques fins a l’era digital les podem entendre com a transformacions en la conceptualització de l’entorn d’aprenentatge presencial.
La presència dels docents i els discents amb unes determinades normes és el que dota d’estabilitat a la relació d’ensenyament-aprenentatge, una estabilitat que s’estén a tot l’espai educatiu, i el canvi educatiu es pot explicar quan es produeix la ruptura d’aquelles normes. Aquest model institucional de l’educació presencial el trobem tant a l’escola tradicional com a l’anomenada activa, nova o viva. Fins i tot les pedagogies més alternatives reprodueixen això, sigui educant a casa o a una cabana al bosc.
De fet, quan es diu que l’escola és una institució que canvia lentament no s’ha parat prou atenció al fet que la funció de reproducció ideològica i d’integració social que la caracteritza es retroalimenta en la dialèctica de la relació presencial dels docents i els discents, una relació que s’emmarca en les relacions de poder i d’autoritat existents en el sistema social. En aquest sentit, no em sembla gens exagerat dir que la major part de les teories pedagògiques s’han construït sobre un pensament topogràfic no prou explicitat, fent de l’espai educatiu, del lloc on s’educa, una mena de fonament “mític” que ha portat a reivindicar l’escola com a centre de comprensió de l’activitat educativa i com a condició de possibilitat de les finalitats ètiques i polítiques de l’educació. Aquesta concepció unidimensional de l’educació, així com el domini de l’eix espacial sobre el temporal en la conceptualització de la pedagogia, ha tingut com a principals efectes negatius l’omissió del marc ideològic que informa el disseny institucional de l’escola i la delimitació restrictiva de les interaccions de l’escola amb altres institucions socialitzadores i altres espais socials de gran potencialitat educativa.
Però ara, amb la pandèmia del coronavirus, aquest model s’ha parat de cop. L’educació presencial ha quedat suspesa per al conjunt de la població escolar. I no tenim cap certesa que la resposta institucional que avui es doni es pugui mantenir l’endemà. Des de la comunitat educativa s’afirma que, ara per ara, no hi ha alternativa plausible a la institució escolar i a l’educació presencial. Però encara que es tornin a obrir les escoles no sabem quan podrem tornar a la normalitat anterior ni en quines condicions ho farem. Es preveuen a curt termini noves onades de contagi, les proves diagnòstiques ràpides encara són poc fiables i la seva distribució no és probable que sigui universal ni reiterada, la immunitat de grup no arribarà fins a l’estiu del 2022, segons un estudi de la Universitat de Harvard, i les estimacions més optimistes per trobar una vacuna parlen de finals d’enguany o de principis del 2021, si bé la vacunació de tota la població trigarà molt més.
Per garantir el dret a l’educació i mantenir la certificació acadèmica en una inèdita escolarització fora de les escoles, una primera resposta institucional ha estat, després del tancament dels centres, no interrompre les classes seguint fent les hores lectives per via telemàtica. Això ha comportat alguns canvis importants en l’organització escolar, en particular en les coordinacions pedagògiques, així com en la gestió dels grups classe per la necessària reestructuració del currículum, una reprogramació de les tasques avaluatives i un reforç de les competències transversals, en particular les digitals i el fet d’aprendre a aprendre. Cal advertir que amb això s’han trencat alguns dels tabús que frenaven la transformació educativa de les escoles, i ha canviat la mirada pedagògica d’uns quants docents sobre els alumnes, més enllà del domini de les disciplines acadèmiques.
“L’educació en línia requereix una permanent dotació pressupostària que garanteixi un pla integral de formació dels docents en TICs i TACs d’alt valor didàctic.”
Per als mestres i professors aquests canvis representen – és just subratllar-ho – un gran esforç en haver de fer en línia, a través de diverses plataformes i xarxes, la seva pràctica docent, quan tot allò que tenien programat i el seu ensenyament estava concebut majoritàriament amb metodologies i materials didàctics per a una classe presencial.
Convé no oblidar que el treball telemàtic consisteix bàsicament a enviar i rebre dades força estructurades i que les reunions o formacions en línia només es poden realitzar amb èxit sota determinats acords previs dels participants i un coneixement ja assolit dels dispositius tecnològics i dels programes d’aplicació, unes condicions que no pot complir tota la població escolar avui dia, sobretot a l’etapa d’Infantil i de Primària. Tanmateix, les classes presencials són força més complexes amb variables no previsibles, un clima emocional no evitable i un entorn físic d’aprenentatge força contingent.
Ara bé. L’educació en línia requereix una permanent dotació pressupostària que garanteixi un pla integral de formació dels docents en TICs i TACs d’alt valor didàctic, així com la disposició per part de tota la població escolar, i també per part de tots els docents, d’utilitzar nous dispositius tecnològics i una connexió a internet de qualitat, i encara no hi ha prou pressió social ni voluntat política o disponibilitat pressupostària per a fer-ho; una conseqüència d’això és l’accentuada bretxa digital que hi ha entre els centres i entre els alumnes d’un mateix centre, tal com ha evidenciat el tancament dels centres, que de no corregir-se farà augmentar les desigualtats en el sistema educatiu.
“Les mesures higièniques i de distanciament físic que cal protocol·litzar per garantir la salut dels alumnes i dels docents faran molt difícil recuperar la vida escolar anterior, on les interaccions socials i els contactes físics i afectius són cabdals.”
A més a més, aquesta primera resposta no és sostenible en el temps per diverses raons: 1) no pot atendre de manera prou efectiva i curosa els alumnes en situacions socioeconòmiques desfavorides o amb necessitats educatives especials o específiques, la qual cosa pot deixar en paper mullat principis rectors del nostre sistema educatiu com la inclusivitat i la comprensivitat; 2) s’afebleix el rol d’agent de socialització secundària que venia fent l’escola per la preeminència dels entorns virtuals de relació i d’aprenentatge i per les mesures de distanciament social i atomització dels grups d’alumnes, la qual cosa comporta ineludiblement la pèrdua de legitimitat social de la institució escolar, i 3) exigeix un canvi de mentalitat en el món empresarial pel que fa a les jornades laborals – una cosa poc probable al nostre país, cal dir, que en aquest punt som l’excepció a Europa – per tal que les famílies puguin optar per jornades amb horaris flexibles i teletreball que les permetin quedar-se a casa per acompanyar els seus fills; una situació, no obstant això, que pot generar diverses tensions i conflictes si no hi ha una reducció remunerada de l’actual jornada laboral per les dificultats de treballar al mateix temps que es té cura dels fills, sobretot dels menors de 12 anys.
D’aquí que la següent resposta institucional hagi estat la de tornar al model presencial al més aviat possible i abans que implosioni l’educació en línia. Però les mesures higièniques i de distanciament físic que cal protocol·litzar per garantir la salut dels alumnes i dels docents faran molt difícil recuperar la vida escolar anterior, on les interaccions socials i els contactes físics i afectius són cabdals, tot i reduir les ràtios d’alumnes per aula. A més a més, encara que l’administració i els titulars dels centres privats i d’alguns concertats vulguin implementar amb caràcter urgent aquesta segona resposta, cal advertir, deixant de banda ara les comprensibles raons sociolaborals, econòmiques i financeres, que ja s’ha produït un trencament epistèmic que no s’hauria d’ignorar. El fet que tota la població escolar hagi estat tres mesos sense anar a escola, amb un intensiu foment de l’autoaprenentatge, l’autonomia i la responsabilitat personal, amb la relaxació de les relacions d’autoritat i amb unes intenses interaccions socioeducatives amb les seves famílies, és prou temps per haver-se consolidat en bona part de l’alumnat nous hàbits d’estudi i per generar un canvi de percepció sobre el valor de la formació acadèmica a la classe presencial que farà que res torni a ser el mateix. I si això passa amb uns mesos, que no passarà amb un o dos cursos, amb possibles discontinuïtats de l’educació presencial, fins a superar del tot la pandèmia del coronavirus.
Aquesta ruptura de la normalitat escolar és tan excepcional que pot marcar l’inici d’una nova era per a l’educació de la qual encara no som prou conscients, i aquelles escoles que pretenguin integrar de nou el seu alumnat en les relacions de poder i d’autoritat inherents a la presencialitat que avui dia ostenten, així com a aquella organització escolar i pràctica docent de les disciplines acadèmiques que no empodera els alumnes com a constructors del mateix pla d’aprenentatge i d’avaluació, una cosa ben diferent de la retòrica pedagògica de la centralitat i el protagonisme dels alumnes, aniran a contracorrent de l’educació del futur que ara s’albira.
Fèlix Pardo
Docent
Nota: El segon article de la sèrie, de publicació setmanal, portarà com a títol “Una brúixola pedagògica per a la socialització”
Deixa un comentari