Abans de la covid-19 ens havíem acostumat a tenir els fills menors fora de les nostres llars. Entre sis i vuit hores al dia, si no més, i cinc dies a la setmana, havíem delegat a les escoles la funció de guàrdia i custòdia, una funció que la immensa majoria de mares i pares no podien fer en haver de transferir, en la majoria dels casos, el temps de convivència amb els seus fills a les jornades de treball. Aquest fet posa en evidència el que es considera important en el nostre sistema social: l’activitat productiva per damunt de la reproductiva i de cures, la qual cosa ha deixat en l’abstracció la conciliació i la igualtat de gènere. I assenyala una de les contradiccions més absurdes del nostre estil de vida: que la satisfacció de necessitats vitals com la subsistència i la protecció s’hagi de fer malaguanyant l’afecte, una necessitat la satisfacció de la qual té en la vida familiar la seva primera manifestació i que té una enorme repercussió en la vida social. No tenim cap recepta de la felicitat, però l’afecte és un potent antídot de moltes conductes antisocials que la malmet.
Amb aquest tercer article reflexiono sobre la funció de guàrdia i custòdia que s’atorga a l’escola, una funció que ha comportat una certa alienació del dret i el deure dels pares i de les mares a acompanyar com a educadors els seus fills i, a edats primerenques, del rol socialitzador primari de la família, per les circumstàncies laborals o familiars dels mateixos que els obliguen a portar els seus fills a l’escola, fins i tot al cap de pocs mesos de néixer, i per l’obligació legal d’escolaritzar els fills als 6 anys. Però per un altre costat, aquesta funció social ha permès superar en l’entorn escolar les desigualtats familiars en la mesura que es proveeixin les condicions per fer efectiva la igualtat d’oportunitats educatives i amb això garantir una educació verament inclusiva. Ara bé. Establir el dret a l’educació dels menors sobre la base de la restricció de la llibertat dels progenitors no és legítim des d’un punt de vista ètic, sobretot quan les condicions que causen aquesta pèrdua de llibertat són modificables amb els adequats canvis en el sistema social. Caldria avançar vers l’harmonització entre el dret d’uns i la llibertat dels altres mitjançant un nou consens que posés en relació les polítiques educatives i les polítiques socials.
Un nou contracte social entre la família i l’escola
La pandèmia del coronavirus ha portat a les portades dels diaris algunes notícies ben curioses, com el motí d’algunes escoles públiques, força estès en alguns municipis i algunes comarques, contra l’ordre de l’administració educativa d’obrir les escoles aquest mes de juny. Una de les declaracions que més m’han cridat l’atenció és aquesta: “Com a direccions i autoritat pública hem de preservar la seguretat dels nostres alumnes”. La funció pública dóna una llibertat d’expressió envejable que moltíssims treballadors assalariats no podem exercir si volem conservar la feina, la qual cosa ja és prou motiu per defensar aquest estatut laboral. Però em costa imaginar una declaració semblant entre les direccions dels centres sanitaris i entre les direccions dels serveis socials. De fet, això no s’ha donat, si bé des d’aquests dos sectors s’ha reclamat amb determinació un canvi en les polítiques públiques de salut i socials.
Tanmateix, a l’esmentada declaració no li falten raons, perquè havíem normalitzat una guàrdia i custòdia en els centres educatius sense que molts d’ells tinguessin els edificis adequats i les instal·lacions òptimes. Un percentatge alt de les aules, que en algunes comunitats autònomes pot arribar al 30%, no compleix les ràtios establertes (un màxim de 25 alumnes a Infantil i Primària i un màxim de 30 alumnes a Secundària), i en el cas que es faci una reducció de les ràtios serà pràcticament impossible disposar dels espais necessaris a molts centres, perquè aquests van ser construïts per a una determinada ocupació que la població escolar real ha desbordat. I òbviament, amb aquestes condicions, no es poden garantir amb prou seguretat les mesures de distanciament físic i per tant la salut dels alumnes i dels docents. No obstant això, podem estar d’acord o discrepar amb l’ordre de l’administració educativa d’obrir les escoles al juny. Però cap posicionament pot pretendre tenir cap certesa i no és gens democràtic que des d’una pretensió de veritat es doni una resposta unilateral. Quan l’evolució de la pandèmia del coronavirus va generant diferents escenaris que demanen diferents respostes institucionals, el més prudent és analitzar una realitat tan canviant com aquesta amb una mentalitat flexible que permeti donar respostes adaptatives. Si fem això, seguirem amb les mateixes incerteses, però ens farà cercar consensos i generarem més confiança en la comunitat educativa.
Deixant de banda la qüestió de la demarcació entre l’autoritat pública d’un funcionari i l’administració pública d’un govern, un problema que afecta altres cossos de funcionaris com el policial, l’esmentada declaració obvia una de les funcions socials de l’escola de gran impacte en la vida de les famílies i en el conjunt de la societat, la guàrdia i custòdia dels menors. Aquest concepte fa referència al fet que un pare o una mare pugui conviure de manera física, habitual i diària amb el seu fill o la seva filla menor d’edat. El seu exercici pot ser exclusiu o compartit en funció de determinades circumstàncies, essent dues d’aquestes la disponibilitat horària i la voluntat dels progenitors. D’aquí que els pares o les mares puguin delegar a l’escola aquest exercici amb els fills menors de 6 anys i que a partir d’aquesta edat, amb l’escolarització obligatòria, sigui l’Estat el que atorgui a l’escola aquesta funció. Cal dir que aquest concepte s’ha diferenciat en l’ordenament jurídic del de pàtria potestat, que fa referència al conjunt de drets i deures dels progenitors en relació amb els seus fills menors no emancipats, entre els quals tenim l’educació i el desenvolupament saludable i respectuós dels fills. Es tracta d’un exercici que és compartit pels progenitors i que no pot ser modificat ni extingit per la mateixa voluntat d’aquests, llevat dels casos establerts a la llei.
A més a més, convé no oblidar que la funció de guàrdia i custòdia està subsumida en l’escola i que aquesta és una resposta institucional a un seguit de fenòmens com la restricció i posterior abolició del treball infantil, la incorporació de les dones al mercat de treball, el desenvolupament de l’Estat social i dels drets culturals, la presa de consciència de la importància de l’educació i la formació en la socialització dels infants i joves (malgrat que sigui per fer de tots ells uns treballadors més productius i uns ciutadans més obedients), i més recentment el reconeixement que el menor també és subjecte de drets. I per aquesta raó, no es pot banalitzar la seva importància en el funcionament del sistema social. De fet, en els nivells educatius inferiors la funció de guàrdia i custòdia era preeminent, com prova el fet que l’actual etapa d’educació infantil i la llar d’infants o escola bressol no tenien, fins no fa gaire, assignada cap funció educativa i es considerava que eren simples guarderies o ludoteques.
Per tot plegat, és un argument fal·laç dir, tal com s’ha sentit entre aquells docents que s’oposaven a l’obertura dels centres educatius aquest mes de juny, que l’escola no és un “pàrquing” de nens i nenes, trivialitzant d’aquesta manera la guàrdia i custòdia dels menors, una funció social de l’escola sense la qual és difícil imaginar avui dia com podrien treballar la pràctica totalitat dels pares i de les mares i com s’organitzaria el mercat laboral. La defensa dels drets laborals sempre és legítima, però en una situació d’emergència sanitària i a les portes d’una crisi econòmica de conseqüències difícils de preveure, si aquesta defensa no va acompanyada de solidaritat amb la resta de treballadors, pot generar molts dubtes sobre el prestigi social del col·lectiu docent i fins i tot sobre l’escola com a institució social, sobretot si es compara aquesta mena de posicionaments amb aquells de signe contrari en altres centres que també són de titularitat pública.
Amb el tancament dels centres per la covid-19, la funció de guàrdia i custòdia s’ha capgirat vers les famílies amb un efecte bumerang no esperat, acostumades aquestes a entomar el repte de responsabilitzar-se d’aquesta funció només fora de l’horari i calendari escolar, si bé el cop rebut s’ha encaixat prou bé en moltes famílies per l’acompanyament que ha representat l’educació en línia i per la provisió de recursos educatius que els pares i les mares amb diners i coneixements han pogut proporcionar als seus fills. Però convé no oblidar que això no es pot generalitzar, ja que, durant el llarg confinament decretat des d’un perllongat estat d’alarma, entre un 15 i un 30% de les famílies, segons les fonts consultades, i la major part en situació vulnerable, han romàs al seu lliure albir, i que han estat les respectives comunitats educatives –sobretot els docents– les que han tractat de mitigar aquest nou episodi de desigualtat d’oportunitats que persisteix en el nostre sistema educatiu.
El cert és que aquest sobrevingut increment de responsabilitat en les famílies pel que fa a la guàrdia i custòdia ha posat en evidència algunes contradiccions del nostre sistema social, com la protecció dels menors més desfavorits des de l’enfocament basat en els drets humans i de la infància per evitar el risc d’exclusió social i de conductes antisocials enfront de la desprotecció dels seus progenitors en un mercat laboral que no segueix el mateix enfocament. I una altra contradicció és que l’Estat no vulgui assumir la deslegitimació política que representaria deixar sense la seva protecció als menors, segregant la guàrdia i custòdia de la pàtria potestat a través de l’escolarització, encara que aquesta no sigui obligatòria, mentre que no disposa el finançament necessari per crear una xarxa d’escoles de titularitat pública que pugui garantir aquesta escolarització. I si per raons pressupostàries o per manca de consens polític això no es pot fer, aleshores s’hauria de garantir la seva gratuïtat finançant les escoles concertades al mateix nivell que la xarxa d’escoles públiques, i per tant establir que ambdues formin part d’un mateix Servei Públic d’Educació. Per altra banda, aquesta reversibilitat de la funció de guàrdia i custòdia, segons les circumstàncies, el que també ha posat en evidència és la seva arbitrarietat, perquè es pot establir d’una manera esporàdica i voluntària o d’una manera permanent i obligatòria, ja sigui en la institució familiar ja sigui en la institució escolar. La decisió que es prengui dependrà de l’exercici del poder polític que facin els governs amb l’escolarització com a dispositiu per al control social, així com de les condicions laborals i econòmiques del treball establertes en el sistema econòmic, sobretot de l’assalariat, i que regulen els poders públics en connivència amb els poders econòmics.
Si en la conceptualització de la pàtria potestat no s’hagués exclòs la guàrdia i custòdia dels fills, com a mínim fins als 3 anys, si bé seria desitjable fins als 6 anys, i les diferents administracions de l’Estat haguessin acompanyat als pares i a les mares amb les ajudes econòmiques necessàries per al compliment d’aquesta obligació legal, amb uns ingressos mínims per a un dels dos progenitors, i amb les mesures que garanteixin l’efectiva igualtat de gènere entre els progenitors, establint les 16 setmanes de baixa tant per a la maternitat com per a la paternitat, i totes elles obligatòries per a les mares i els pares, així com l’efectiva conciliació familiar fins als 12 anys pel que fa a l’adaptació de la jornada laboral, la flexibilitat horària, el canvi de torn, el teletreball o la remuneració per objectius o productivitat i no per presencialitat en el lloc de treball, sense haver d’arribar a una reducció d’hores, de salari i de pèrdua de cotització a la Seguretat Social, no tan sols milloraria la qualitat de vida i el benestar de les famílies amb menors i per tant dels mateixos menors, sinó també del conjunt de la població. Sense menystenir la funció educativa de la llar d’infants i de l’etapa d’educació infantil, cal dir que s’ha fet de la necessitat virtut. Si posem la vida al centre de totes les activitats humanes, i valorem en la seva justa mesura la importància de l’afecte en la vida humana, hauríem d’integrar la guàrdia i custòdia dels fills en la pàtria potestat durant els primers anys de vida.
D’aquesta manera, es podria acompanyar els fills menors de 6 anys tan sols unes poques hores al dia a l’escola bressol i algunes hores més a l’etapa d’infantil, i també es podria escurçar la jornada escolar setmanal en aquests centres, suprimint fins i tot un dia, mantenint els llocs de treball i millorant fins i tot els salaris que són dels més baixos en el sector educatiu. Si de debò ens creiem que l’educació en aquestes edats és la més important, perquè fonamenta l’educació posterior tant en els aspectes emocionals com en els cognitius, aleshores hem d’establir les millors condicions perquè es dugui a terme. No és cap exageració dir que les actuals jornades escolars a edats tempranes són excessives pel que respecta a l’aprenentatge dels infants i extenuants pel que respecta a les cures i gestió de l’aula dels educadors i les educadores. I lluny de desprestigiar aquests centres, tot al contrari posaríem en valor la seva funció educativa i el seu rol socialitzador amb una demarcació més precisa en relació a la funció de guàrdia i custòdia. A més, també posaríem en valor la corresponsabilitat dels pares i de les mares en la formació i socialització dels seus fills, augmentant d’aquesta manera la diversitat dels entorns d’aprenentatge amb les mateixes idiosincràsies culturals i corregint així la tendència a l’igualitarisme, amb un determinat cànon social, d’algunes intervencions socialitzadores a les escoles.
No podem acceptar com a normal des d’una perspectiva ètica que la criança dels fills per part de la immensa majoria de les famílies sigui una mena de cursa d’obstacles i que estigui presidida pel neguit si no es compta amb un suport familiar. La protecció dels menors comença assegurant la subsistència i la protecció dels adults. Si no volem fer demagogia en parlar del dret a l’educació obviant la igualtat d’oportunitats, el principal fonament de l’equitat social, aleshores les polítiques educatives s’han de creuar amb les polítiques socials i cal reintegrar a la pàtria potestat la guàrdia i custòdia dels fills menors fins als 6 anys, establint les condicions i circumstàncies que permetin delegar aquesta funció a les escoles i garantint que totes les famílies tinguin les mateixes oportunitats per complir amb aquesta obligació i de manera permanent.
Fèlix Pardo
Docent
Nota: Aquest article és el darrer d’una sèrie de tres sota el títol “Educar en temps de coronavirus”. Els dos anteriors es van publicar amb el títols “L’educació presencial entre parèntesi” i “Una brúixola pedagògica per a la socialització”.
Deixa un comentari