L’ordre públic és una situació de normalitat que podem definir per l’obediència a l’autoritat, el compliment de les lleis i l’harmonia en les relacions socials. De fet, és el mateix que un estat de pau. I per tant, és el contrari d’un estat de guerra. L’Estat és el seu garant i en democràcia això es fa quan els seus poders actuen en la direcció que se’ls ha encomanat per una majoria d’electors, i sempre amb la missió de procurar el bé comú.
L’ordre públic no només es manté per unes normes legals amb els corresponents càstigs, sinó també per l’interès dels membres de la comunitat política a preservar els seus drets i els beneficis que aquests drets els atorguen, entre els quals podem destacar alguns dels satisfactors de les necessitats humanes fonamentals, com la conservació de la vida, la manutenció i les diverses formes de protecció: la pau i la seguretat, la sanitat, l’habitatge, el treball i l’assistència social de les persones i dels col·lectius més vulnerables i en risc d’exclusió social. Quan un poble gaudeix de tots aquests beneficis, el mateix poble és el primer interessat a mantenir l’ordre públic. Perquè en un estat de guerra se sotmet la voluntat de l’altre, privant-lo de la seva dignitat com a persona i cosificant-lo.
Alguns dels incidents que hi ha en finalitzar les manifestacions per demanar la llibertat de Pablo Hasél i de tots els artistes empresonats i a l’exili, no s’haurien de considerar una ruptura de l’ordre públic o un estat de guerra, com els partits d’Estat, les patronals i els mitjans afins han declarat. Ni tampoc hem de ficar en el mateix sac de la violència tots els comportaments ni tampoc totes les persones mobilitzades. No és el mateix la desobediència civil que robar en una botiga o destruir propietats. Perquè la desobediència civil no té com a finalitat instaurar un estat de guerra, sinó, tot el contrari, oposar-se a l’estat de guerra que es vol imposar al poble.
Avui, l’estat de guerra és concebre l’habitatge com a una propietat en un mercat desregularitzat, descomptar les reduccions de la jornada laboral per maternitat de la cotització de les pensions, tenir prop de 4 milions d’aturats i deixar centenars de milers sense cap mena de prestació, expulsar del mercat laboral els desocupats més grans de 50 anys, tenir una taxa de desocupació dels menors de 25 anys de més del 40%, deixar a més de 140.000 menors immigrants sense papers, tenir un 33% dels menors en situació de pobresa, que des del 2008 hagin marxat més d’1,5 milions menors de 30 anys en cerca de feina i de millors oportunitats, que any rere any augmenti la vulneració dels drets humans fins encapçalar Espanya, els darrers anys, la llista d’Estats amb més artistes empresonats, etc., etc.
Les elits, representades avui pels mercats financers i les multinacionals tecnològiques, porten dècades declarant l’estat de guerra al poble. Els veritables rebels són ells, no uns centenars de joves enfrontant-se a la policia en algunes ciutats. Perquè la magnitud i l’impacte global de les conseqüències de les seves decisions subverteix l’estat de pau arreu del món. El que en tot cas és preocupant és que no hi hagi milions de damnificats per aquest estat de guerra fent costat als joves en la seva resistència a la vulneració del dret a la llibertat d’expressió i fer extensiva aquesta lluita a favor de tots els drets humans.
La resistència a un govern que incompleix els drets humans i ha abandonat la missió del bé comú és sempre legítima. I és del tot ridícul demanar reverència als manifestants davant la policia quan aquesta es comporta com a una força agresora i no negociadora ni pacificadora. Però no comparteixo l’estratègia de la violència política. No serveix de res assaltar una comissaria o cremar una oficina bancària. La lluita cal dirigir-la amb accions econòmiques col·lectives contra les elits que ens imposen l’estat de guerra.
Fèlix Pardo
@felixpardova
Font de la imatge de portada: naiz.eus (Adirà Ropero/Europa Press)
1 Comment
Suzanne
19 març 2021 - 14:37Magnífic article