Les vacances estivals, quan són prou llargues, representen per als adults que treballen una interrupció de la seva funció social perquè permeten recuperar unes formes de vida contingents i disperses semblants a les que tenen els infants, i per tant refractàries a la seva transformació en una subjectivitat dins un ordre psicològic i polític a partir del qual és possible establir algun tipus de servitud o dominació. La vida ociosa i les activitats de lleure no segueixen el patró d’un determinat àmbit de treball, ni tampoc tenen cap utilitat en termes de productivitat i rendibilitat. I quan més s’evita la seva estandardització sota alguna de les tendències de la cultura de masses, més separació s’aconsegueix del plànol de transcendència que envolta la vida pròpia dels adults, amb tot un seguit d’expectatives, promeses i obligacions, i més a prop ens situem en el plànol d’immanència de la vida infantil.
Aquesta separació entre la vida en ella mateixa de l’infant i la vida per a una altra cosa dels adults, sempre marcada per la utilitat, es correspon a la separació epistèmica que hi ha entre un no saber en permanent interrogació i un saber pragmàtic que, en la mesura que persegueix obtenir el màxim benefici, suprimeix la interrogació i paralitza el pensament crític en tant que s’oculta tot allò que no es pot manipular i es presenta com a únic comportament vàlid aquell que està presidit per valors instrumentals i que poden servir per a complaure a la majoria. Aquesta aporia no ens incomoda ni patim la pressió dels altres adults si l’experimentem com a una excepció, si no es perllonga en el temps. Però quan perseverem en ella i fem professió de la nostra ignorància, quan el nostre aprenentatge no té cap utilitat per als altres perquè no és resolutiu ni permet aplicacions pràctiques, aleshores aquesta vida semblant a la d’un infant serà considerada pels altres adults com a una mostra d’immaduresa, una anormalitat en el desenvolupament de la persona i en el compliment del rol que ens pertoca. I si no podem resistir la incomoditat que això ens pot causar, no trigarem massa en empedenir-nos de la vida infantil que portàvem i assumir de nou la funció social que tenim assignada segons el treball que fem i que els altres adults esperen de nosaltres.
Viure des del no saber no només ens fa renunciar a influir sobre els altres adults, sinó també posa en risc el nostre benestar material perquè deixem en suspensió els problemes pràctics de la vida. I quan hom no té res a oferir més enllà de la seva expertesa en la ignorància, la qual no permet treure cap profit particular ni establir cap relació jeràrquica en relació amb els altres, acaba sent taxat com a idiota, i amb més vehemència quan més s’esforça en fer d’això la seva professió. La major part de la gent ha fet seu el punt de vista d’un groller pragmatisme que menysprea la cerca de la llibertat d’esperit, l’autonomia del pensament i el gust per la teoria, i que alhora assimila les convencions socials i el saber oficial dirigit a la cerca del benefici i del poder. Des d’aquest punt de vista es percep la recerca del saber per mitjà d’un procés d’assaig i error ple d’inseguretats, dubtes i incerteses, que deixa en una paradoxal indefinició la vida pràctica que correspon a aquest no saber, com una mena d’idiotisme perquè no aprofita les oportunitats que apareixen en el tracte amb els altres i en la integració en el sistema social.
Tanmateix aquest idiotisme, carregat de connotacions negatives per tal de conjurar la seva propagació, és un actiu focus de resistència contra els modus d’integració del pronunciament contra la ideologia dominant. Perquè aquest idiotisme és inassimilable en la mesura que accentua les diferències de cadascú en la nostra capacitat de judici i en conseqüència representa un obstacle per a les relacions socials convencionals sobre les quals s’articula la participació en les diverses institucions socials, econòmiques i polítiques, amb la qual cosa s’afebleix la legitimació dels poders establerts, fins i tot la d’un govern democràtic.
El cas més exemplar de la figura d’idiota en el sentit del que aquí parlem el trobem a Sòcrates, tal com va ser ridiculitzat pel sofista Cal·licles en el diàleg Gòrgies. Però Plató va saber descobrir en l’idiotisme socràtic el missatge de fons: la actitud crítica vers els prejudicis i biaixos de la societat, vers els convencionalismes acceptats sense examen, i ben contrari a adaptar-s’hi. I l’infant que perviu a Sòcrates també manifesta la finalitat del seu magisteri: la persona curiosa que vol saber, que interroga tothom per saber.
Fèlix Pardo
Deixa un comentari