Des dels orígens de l’Aliança Cooperativa Internacional es va postular la neutralitat com un dels principis rectors del moviment cooperatiu. Per neutralitat cooperativista cal entendre la capacitat d’aconseguir la transformació social amb els propis mitjans; per tant, és una acció no subordinada a l’acció política i l’acció sindical. Tanmateix es pot tergiversar el sentit de la paraula “neutralitat”. La cooperadora austríaca Emmy Freundlich, conscient d’això, va proposar utilitzar la paraula “independència” i el nostre Joan Ventosa i Roig ho va defensar perquè si bé hi ha una finalitat compartida amb els partits i sindicats d’esquerres –la superació del capitalisme, hi ha una dinàmica de canvi social pròpia –la democràcia econòmica.
Però amb l’afirmació de la independència cooperativista ens trobem davant d’una situació paradoxal perquè el cooperativisme té en l’acció política una condició necessària per a la seva institucionalització i alhora un límit per al seu desenvolupament. La lògica del poder és contrària a la de la cooperació i els partits polítics i els governs poden instrumentalitzar el cooperativisme. Així, i a tall d’exemple, reduir la cooperativa a una fórmula d’emprenedoria per a l’autoocupació o bé a un simulador de projectes cooperatius, com es pot inferir d’alguns projectes singulars de la xarxa d’ateneus cooperatius, o imposar l’homogeneïtzació entre les cooperatives i les empreses mercantils, segons es pot constatar en la reformada Llei de cooperatives de Catalunya, comporta despotenciar el cooperativisme com a eina per a la transformació social. No seria més coherent fer l’acció cooperativista des de la convicció del propis principis i valors en lloc de fer-la sota les prescripcions i la burocràcia de les administracions i els poders públics? Convé no oblidar que des de la dimensió cooperativa el que té eficiència per a la transformació social no és la forma jurídica de la societat cooperativa sinó la identitat cooperativa amb la que treballen, consumeixen i estalvien els seus associats.
“reduir la cooperativa a una fórmula d’emprenedoria per a l’autoocupació o bé a un simulador de projectes cooperatius, […], comporta despotenciar el cooperativisme com a eina per a la transformació social.”
No obstant això, seria arbitrari atribuir tota la responsabilitat de la pèrdua d’independència de l’acció cooperativista a l’acció política. No podem obviar que la independència cooperativista es construeix des de la convicció del potencial emancipador de la pròpia acció, fent una mena de revolució silenciosa subordinant l’oferta a la demanda i trencar així el cercle viciós del productivisme i el consumisme, convertint els productors i consumidors en cooperadors i eliminar així sectors i pràctiques mercantils sense utilitat social i parasitàries, fusionant les petites cooperatives i obrint les portes dels grups cooperatius per incrementar el nombre de cooperadors i canviar així l’organització del treball, el funcionament del mercat i el disseny del sistema social. Ara bé, per efectuar aquesta acció cooperativista cal que els cooperadors es lliurin de la mesquinesa d’esperit i de la mentalitat petitburgesa d’aquells que, com va dir Ventosa i Roig, prefereixen ser “cap de xanguet que cua d’estruç”.
La independència del cooperativisme cal preservar-la perquè l’ideal de la cooperació és un ideal d’emancipació de tota classe de dominacions i de monopolis, tant pel que fa a les pràctiques econòmiques com als sabers, en virtut del qual podem arribar a substituir les relacions de poder que ens divideixen i enfronten per les d’igualtat que creen comunitat. La independència és un imperatiu ètic per als cooperativistes perquè és un requisit ineludible per dur a la pràctica amb tota la seva eficiència els valors de la democràcia, la inclusivitat, la subsidiarietat i la creativitat; uns valors que reforcen la convicció dels cooperadors que és possible millorar la vida social en el marc d’un projecte comú i obert a diferents punts de vista.
Fèlix Pardo
@felixpardova
Deixa un comentari