[Fèlix Pardo] El paradigma interpretatiu del cooperativisme

Félix Pardo
@felixpardova

Quan s’analitza el cooperativisme català en clau militant i no històrica es parteix d’una hipòtesi que sobredimensiona el seu èxit econòmic i que el presenta com a una consumada alternativa econòmica al sistema capitalista. Aquesta hipòtesi es basa en tres supòsits: 1) que les mutualitats i les cooperatives són el producte de les necessitats de les classes subalternes abans que de les idees utòpiques dels pensadors socials, 2) que la cooperativa es funda en un seguit de mesures pràctiques internes a les mateixes cooperatives abans que en els marcs polítics i legislatius de l’Estat, i 3) que el cooperativisme es desenvolupa amb una coherència interna i cap a un model dominant (el col·lectivista) abans que de manera contingent segons la realitat sociolaboral i els modes de producció de determinats oficis i sectors productius.

A Catalunya podem trobar cooperatives que exemplifiquen alguns d’aquests supòsits, però la seva supervivència i desenvolupament, així com la del moviment cooperatiu, està informada per les tesis dels teòrics del cooperativisme, un tracte favorable dels poders públics i una adaptació als canvis del mercat, en particular en els moments de crisi econòmica. A títol d’exemple, podem assenyalar aquests fets:

la influència de Robert Owen en la creació de les primeres cooperatives, com és el cas de La Societat Equitativa dels Pioners de Rochdale fundada en 1844, i de l’escola francesa de Nimes, fundada per Charles Gide, en les fusions de les cooperatives,
la divisió del moviment cooperatiu espanyol en grups de diferent orientació ideològica: el vinculat al moviment obrer, d’orientació socialista; el vinculat a l’Església Catòlica, d’orientació conservadora, i el vinculat a grups d’industrials i de propietaris agrícoles, d’orientació liberal,
els esforços de cooperativistes que van ocupar càrrecs polítics, com Duran i Guàrdia a l’Ajuntament de Barcelona i Serra i Moret a la Generalitat de Catalunya, per fomentar la creació del Tercer Sector i ajudar econòmicament a les cooperatives des de les respectives administracions,
l’augment del nombre de cooperatives a Catalunya amb la Mancomunitat i la Llei de Sindicats Agraris del 1906, la II República i la llei estatal de cooperatives de l’any 1931 i la Generalitat i la llei de Bases de Cooperació del 1934,
la limitació del model de les cooperatives col·lectives a les cooperatives de la construcció i de rajoles, amb l’excepció de la cooperativa vidriera “Cristalerías de Mataró”, el director de la qual va ser Joan Peiró, qui va ser Secretari General de la CNT.

La defensa del cooperativisme no necessita l’afirmació d’una identitat cooperativa essencialista, autofondant en la seva praxi, homogènia en la seva dimensió i model i autònoma amb respecte la teoria social i les polítiques públiques. A més a més, és un error de perspectiva històrica explicar l’origen del mutualisme i el cooperativisme com a una resposta específica del moviment obrer al problema social perquè va ser una innovació del conjunt de la societat civil; no s’hauria d’ometre el fet que les cooperatives obreres van imitar experiències associatives i mutualistes de la burgesia, i que van adoptar idees del liberalisme reformista, així com del republicanisme i el federalisme que va defensar la petita burgesia. De fet l’aspecte més transcendent del cooperativisme en la vida social no és tant d’ordre econòmic sinó d’ordre cívic, ja que fomenta un nou concepte de ciutadania i de democràcia en clau econòmica que permet eixamplar les formes de sociabilitat i d’emancipació.