[Fèlix Pardo] Política anarquista

No Comment

No deixa de sorprendre’m, quan sento parlar sobre l’anarquisme, l’afirmació que un tret diferencial d’aquesta ideologia en relació amb altres ideologies d’esquerres és la seva renúncia a la política, com si la lluita sindical i l’acció directa com a estratègies per a la revolució fossin una praxi contrària a la política, suposant arbitràriament que la política es limita a la participació en un sistema de partits polítics i en un sistema electoral com el definit en una democràcia formal.

Aquesta interpretació és ben esbiaixada, però s’ha interioritzat acríticament en l’imaginari de la cultura política oficial. Tanmateix, el que encara em sorprèn més és l’escàs nombre de crítiques d’aquesta incorrecta interpretació sobre l’apoliticisme de l’anarquisme quan disposem d’algunes recerques en el camp de les ciències socials que aporten evidències empíriques per a la seva refutació. A aquesta conclusió va arribar fa cosa de trenta anys James C. Scott, professor de ciències polítiques i antropologia a la Universitat de Yale i autor del llibre Elogio del anarquismo (2013), després d’estudiar els moviments socials i les revolucions que tenien per finalitat l’emancipació, en descobrir en aquests fenòmens històrics una sèrie de principis polítics com la llibertat, el mutualisme, la cooperació, l’autogestió i l’aprenentatge col·lectiu, es quals representen una nova manera d’entendre la política en contra d’aquelles ideologies com el liberalisme, el socialisme utòpic i el comunisme que aparentment legitimen la política però que en veritat, sota el biaix del seu cientisme utòpic, tracten de reemplaçar la política per l’administració de la vida social sobre la base de la raó i la ciència.

No obstant això, era previsible que en el gremi dels científics socials prevalgués la tesi de l’apoliticisme anarquista perquè, tal com denuncia Scott, les ideologies dominants en les ciències socials han estat justament les esmentades més amunt, el culte de les quals a la raó i a la ciència els provocava una espècie de ceguesa perceptiva per a l’estudi dels canvis polítics en ometre la contingència, i amb ella el desordre, la incoherència, l’error, la confusió, la improvisació i l’espontaneïtat dels individus que participen en aquests canvis. Mentre que, pel contrari, la ideologia anarquista, els principis de la qual es poden trobar en els moviments socials i en les revolucions de caràcter emancipador, es mostra comprensiva davant d’aquests mateixos fenòmens.

D’altra banda, Scott també ens adverteix que el poder polític dels estats necessita per a la seva legitimació, i amb això reforçar l’obediència dels individus a l’ordre social i a les jerarquies i institucions socials, d’una posada en escena en la qual totes les coses semblin deliberades, on tots els assoliments aconseguits semblin el resultat d’organitzacions formals i procediments institucionals perfectament ordenats i previsibles. Perquè, certament, la percepció de la seva contingència per les classes populars comportaria posar en qüestió el poder polític estatal i obriria una bretxa en l’obediència a l’autoritat. Per aquest motiu, com més autoritari sigui l’Estat, més violència simbòlica s’exerceix en l’ocultació de la contingència dels fenòmens històrics, tal com es pot constatar en els continguts de molts llibres de text d’història en el sistema educatiu.

L’anarquisme és, certamente, l’única ideologia que, en virtut de la seva tolerància a la contingència de les accions individuals sobre la qual es construeix l’aprenentatge col·lectiu, postula una vindicació de la política, i és justament en aquest punt, així com en la seva manera d’entendre la política, on l’anarquisme, segons el parer de Scott, aporta el seu principal ensenyament. Així doncs, la política anarquista, lluny de ser un oxímoron, és una tautologia.

Fèlix Pardo
@felixpardova

Deixa un comentari