[Fèlix Pardo] Sòcrates a Linkedin

No Comment

Un dels trets característics de la filosofia és sotmetre l’statu quo -les convencions socials amb les que vivim- i el sentit comú -els judicis, valors i normes que orienten la vida corrent- a l’anàlisi racional, així com trobar la raó del que es pressuposa obvi i natural, del per què les coses són d’una determinada manera i no d’una altra, i també interpel·lar als qui afirmen saber alguna cosa, els experts, per tal de determinar la naturalesa i l’abast d’aquest saber i el significat del que parlen. 

Sòcrates va expressar aquest mateix tret fins les darreres conseqüències, pagant amb la seva vida el preu de posar al descobert les opinions falses dels seus conciutadans i també de posar en evidència que la creació d’un gènere de vida del costat de l’enteniment demana un gran esforç i que no tothom té la competència ni el mèrit per ser el seu guia, perquè no sempre és fàcil distingir entre un bon model de vida i un de dolent, la qual cosa exigeix l’acompanyament d’un bon mestre durant els anys de formació d’una persona.

Va practicar la filosofia com a una conversa dirigida cap a la cerca de la veritat. Considerava que la raó és una facultat comú a totes les persones i que el que té valor en el seu ús no és complaure als altres o assentir el que pensa la majoria, sinó seguir les lleis de la lògica en els processos de pensament; en el raonament lògic rau el fonament de les conviccions d’un mateix i la força per fer front a la desaprovació de les figures d’autoritat. La filosofia és, per tant, una activitat intel·lectual que es fa amb la companyia dels altres i de manera dialògica. I per això mateix Sòcrates no va voler escriure el que conversava.

No necessitava més que una breu conversa per aplicar la maieùtica –el seu mètode de pensament– i confiar al raonament lògic la determinació del que és vertader. La clau d’aquest mètode consisteix en anticipar mentalment, com fan els jugadors d’escacs, les objeccions a les opinions falses dels seus interlocutors i conduir així la conversa, de tal manera que per cada contradicció o inconsistència d’aquests tingués pensada la contraargumentació pertinent. Amb aquest procediment podia dirigir la raó del seu interlocutor vers el coneixement, donant compte no tan sols de la veritat d’una creença sinó també de la falsedat de les creences contràries. I en pressuposar una identitat entre el coneixement i la virtut, podia determinar amb confiança el model de vida més bo. 

Cal dir que Sòcrates va tenir més facilitats per fer aquest exercici filosòfic que no pas els filòsofs d’avui dia, perquè ell només tenia que passejar pels carrers d’Atenes i anar a l’àgora per poder parlar amb gent de tota mena, i fins i tot amb desconeguts. Si féssim una cosa semblant per la Rambla d’Egara o la Plaça Nova, el més segur és que ens prendrien per una persona que ha perdut el seny, i en el cas de persistir seria força probable que el nostre desig de conversa l’haguéssim de satisfer en una comissaria amb la companyia d’altres detinguts.

Per tot plegat és arriscat suposar el que hauria fet Sòcrates si hagués viscut en el nostre temps. Tal vegada estaria perplex pel fet de no trobar interlocutors passejant per la nostra ciutat. A banda del fet que treuria el fetge per la boca seguint el pas accelerat dels vianants i que no el quedaria esma per articular un sol argument, hom no s’acostuma a trobar-se pel carrer o assegut en una plaça amb un aristòcrata com Menó per parlar sobre la virtud, amb un general com Laques per parlar sobre la valentia o amb un mestre de retòrica com Polus -avui el seu equivalent és un publicista d’èxit-, per parlar sobre la felicitat. És més fàcil trobar-los i seguir-los per les xarxes socials. 

Si seguim amb la nostra suposició, Sòcrates hauria fet més ús de Linkedin que no pas de Twitter interessat com estava en enraonar amb treballadors qualificats i professionals per tal d’analitzar el seu ús de la raó i el fonament lògic de les seves veritats. Però no és difícil imaginar el fracàs epistemològic de les seves converses. Amb les primeres expressions iròniques que despullessin la neciesa dels interlocutors, seria taxat de superb i egòlatra, i aquests farien de la conversa una mena de bucle amb tota mena de fal·làcies. Perquè si hi ha una actitud representativa de la visió utilitarista del món empresarial d’avui és el menyspreu per la teoria. Al món dels negocis es sotmet la raó a la instrumentalització: el treball, la producció, els beneficis; és a dir, a una determinada funció de la vida social que permeti tenir èxit econòmic i exercir alguna mena de domini sobre els altres. El saber per donar sentit a l’existència humana quan no està alineat amb el treball es considera inútil i fins i tot perillós per al manteniment de l’ordre social. 

Sòcrates no concebia el saber com a una mena d’ensinistrament en competències perquè les persones excel·leixin en les tasques pròpies de la seva classe, sinó com a un autoconeixement consistent en pensar pel nostre compte, en dubtar del que els és dit, fins i tot dels mateixos dubtes, en guanyar autonomia i esperit crític. I no hi ha una altra cosa que més tregui de polleguera a un professional o a un empresari que l’etern aprenent. Qui donaria feina a un personatge el perfil del qual a Linkedin digués “Només sé que no sé res”?

Fèlix Pardo

 

Nota: Aquest article és una ampliació del publicat al Diari Malarrassa el gener de 2021.

Related Articles

Deixa un comentari