Ricard Ruiz de Querol presenta el seu llibre a Amics de les Arts, 20 de setembre. Foto: Miquel Gordillo
La presentació de Ricard Ruiz de Querol del seu llibre No es inevitable, el passat 20 de setembre, va començar amb el plantejament que el desenvolupament tecnològic mundial no és un camí unidireccional, sinó que les possibilitats que es realitzaran seran conseqüència de les decisions que prenguem, i que, per tant, hem de reclamar un mínim de control com a societat per evitar que les tecnologies es desenvolupin a favor d’uns pocs individus.
Partint d’aquí, l’autor va procedir a exposar una sèrie de conflictes que són causats per les tecnologies actuals, i jo, com a modest recentment graduat del grau de Disseny i Desenvolupament de Videojocs al CITM, voldria expandir el debat que es va generar durant la presentació del llibre sobre aquestes qüestions.
Un aspecte que va ocupar una gran part de la xerrada va ser la privacitat i el fet que no tenim les eines per controlar quina informació s’extreu de nosaltres. El cas més il·lustratiu, pels que no coneguin el problema, és Google, que recopila informació dels seus usuaris, en construeix perfils que els representin i els ven en massa a particulars, que normalment utilitzen aquestes dades per promocionar els seus productes únicament al públic que considerin més propens a ser compradors.
La realitat és, però, que sí que tenim opcions per combatre aquest “espionatge” encobert, com a mínim parcialment. L’exemple més clar és no fer les consultes a través de navegadors que realitzin aquestes pràctiques. O no fer cerques tenint el compte de Google activat al navegador (el mode incògnit és una manera molt accessible d’evitar aquest problema). També es pot navegar per Internet usant només les webs que permetin rebutjar totes les cookies. D’opcions n’hi ha, però no són perfectes ni són intuïtives.
El que és probablement l’altre gran problema de la tecnologia és el tractament de l’atenció humana com un recurs que genera benefici econòmic. O sigui, que com més temps passis en una aplicació, més oportunitats tenen de posar-te anuncis, i per tant, més els convé interessar-te, fins i tot manipulant a l’usuari per aconseguir-ho. En la meva opinió, però, la qüestió no està en el cas únic, sinó en la tendència que es genera.
La consumició compulsiva és el resultat d’un sistema que està dissenyat per ser fàcil d’accedir, i que funciona perquè requereix molt poc esforç obtenir una decent quantitat de satisfacció. Ara bé, per molt que YouTube, Instagram, TikTok i companyia tinguin gran part de la culpa, cal ser conscients que és el contingut que generen els usuaris el que engreixa els engranatges del sistema. Fins i tot en espais que no tenen un sistema pròpiament implementat per assolir aquests resultats, s’utilitzen aquestes explotacions de la naturalesa humana, com els titulars dels noticiaris.
Quan es conjunten aquests dos grans aspectes de les tecnologies, passa… que el món no s’acaba, encara. Tot i haver viscut una pandèmia que ens ha deixat més predisposats que mai a incrementar el nostre consum de contingut virtual, la societat segueix dempeus. Són aspectes preocupants, certament. Les victòries polítiques de candidats com Bolsonaro o Trump s’han atribuït parcialment a l’ús de les xarxes socials, i com les han usat per donar-se a conèixer. La salut mental de moltes persones es pot veure greument afectada per la falta de control sobre les tecnologies. La polarització social, no només en qüestions polítiques, sinó en qualsevol àmbit, com molt recentment han demostrat els grups negacionistes, generen conflictivitats, i faciliten que els individus fugin d’espais de diàleg conjunts on hi pugui haver una conversació honesta, útil i recolzada per coneixement real, i /o opinions variades i crítiques.
Aquesta és, precisament, una de les reflexions amb les quals el Sr. Ruiz de Querol acaba la seva presentació: la necessitat d’establir espais comunicatius oberts, que garanteixin la diversitat d’idees, que es desafiïn les convencions i conviccions formades en espais controlats. L’altra conclusió que presenta és l’exercici de la «resistència íntima», és a dir, l’establiment de mesures personals per evitar l’empoderament de l’establishment del sector tecnològic.
En la meva opinió, aquests plantejaments pequen de reduccionistes, perquè obvien la realitat tecnològica com a part de la realitat, com una faceta que no és autocontinguda, sinó que és extensiva de tots els contextos quotidians que vivim. És per això que jo advoco per un canvi més fonamental, i que si bé inclou les propostes que es van presentar durant la promoció del llibre, no es limita a un context personal, sinó que són extrapolables, i enfocades també a generar una mentalitat col·lectiva útil.
És possible que en aquestes altures, algú es pogués preguntar per què no he anat amb més detall en els temes que he exposat, o per què no he plantejat solucions més concretes, per exemple, quan deia què es pot fer per conservar la privacitat de l’usuari. En primer lloc, no soc un expert de cap macro-context tecnològic, sinó en unes especificitats molt concretes del món del videojoc. Però més important encara, no he explicat el que podria perquè ben poques persones hi trobarien una utilitat; estaria “cantando en el desierto”, com diria Fito Cabrales.
Les tecnologies no ens deixen tan desprotegits com ens pensem, però no ho sabem. De fet, en sabem més aviat poc. I això és una qualitat intrínseca de la majoria de dispositius que usem. La utilitat d’un mòbil o d’un ordinador està en la capacitat de fer certes operacions, que la majoria de vegades depenen de fer molts càlculs i molt ràpidament, en un context on moltes aplicacions estan esperant per executar les seves pròpies instruccions. Ens són útils perquè poden fer el que nosaltres no podem, i és en si un mèrit haver sigut capaços de crear representacions visuals que ens permetin explicar què estan fent aquestes màquines.
Per tant, per poder donar accés a aquestes capacitats a un públic general cal que la informació que s’està ensenyant estigui simplificada. No és raonable esperar que algú que no ha tocat un dispositiu abans, o que no necessita aprendre’l més enllà del nivell superficial per usar-lo, hi posi l’esforç per conèixer-ne les seves complexitats. I sí, els agents del sector, que sí coneixen les capacitats que aquests dispositius ofereixen, poden arribar a usar-les de manera maliciosa, o ens poden moure a actuar per tal que els donem nosaltres mateixos el que busquen.
Però tampoc oblidem que els sistemes operatius, el “cervell” dels dispositius que fem servir, estan fets per evitar-nos problemes en la mesura que els dissenyadors van ser capaços de fer. Que la majoria d’aplicacions ens donen opcions per configurar i decidir què volem fer-ne. I més important encara, que podem decidir quina tecnologia utilitzar, que és, en la majoria d’aspectes, un mercat lliure. Hi ha qüestions on la massa d’usuaris és rellevant, però sempre tenim, com a individus, la potestat de decidir.
El problema, en resum, radica en la ignorància pròpia de l’ésser humà. I afortunadament, això tampoc és inevitable. Som ben conscients de com remeiar la falta de coneixement: amb educació. La meva primera proposta, per tant, és una reforma educativa. I ho dic en un sentit social, però també en un sentit individual.
No podem esperar que el món s’arregli per si mateix, ni té gaire sentit protestar sobre una cosa que no sabem què implica.
En aquest sentit, hi ha, desgraciadament, un vessant tècnic. Per exemple, per què no paro de rebre notificacions d’una web que desconec? Si un només se centra en buscar la solució del problema per resoldre’l de manera immediata, és susceptible de cometre el mateix error, i de fer-ho en circumstàncies més greus.
La comprensió de la tecnologia com un misteri impedeix desenvolupar estratègies d’adaptació efectives. La privacitat sempre ha estat un problema important a la vida de les persones. Ja es donaven casos de polarització de tots tipus en les societats prèvies a la nostra. L’atenció és usada com un recurs econòmic des de fa eons. Les estratègies polítiques deshonestes tampoc són una novetat. El punt en comú que tenen totes aquestes problemàtiques és la ignorància de la gent respecte al tema, i en certa manera, respecte al pensament crític.
Espero no sonar massa dur dient així, però ser o tenir algú proper que té un problema de compulsió amb alguna qüestió virtual no és necessàriament un problema de la tecnologia. En molts casos, és una falta d’entesa de com corregir una situació, o com controlar una tendència, o com suportar certes emocions, que porta a suplir una necessitat emocional a través dels reforços que donen les tecnologies. Això no és per culpar a ningú: la ignorància és el nostre estat de sèrie, i jo soc el primer que ha caigut en moltes de les trampes de les xarxes socials, per exemple. Perquè no ens enganyem, haver nascut “amb un mòbil a les mans” no significa entendre les implicacions d’usar un mòbil.
És per això que cal una correcció educativa, tant a escala crítica, perquè el nostre sistema educatiu fa anys ja que demana una reforma apropiada, com tecnològic.
Aquest procés, però, s’hauria d’estendre més enllà de la formació obligatòria, i hauria de ser un servei accessible per tots aquells que ho vulguin. En l’estat actual, però, desgraciadament, tals infraestructures intel·lectuals no són fàcilment accessibles, perquè normalment es pressuposa un coneixement “bàsic”. Perquè normalment es vol ensenyar una habilitat, no donar una visió. L’alternativa és la recerca autodidàctica. Que sí, pot ser dura i frustrant, però l’adquisició de coneixement útil mai ha estat una activitat fàcil.
D’altra banda, la segona solució que presento és la política, que fa mal només de dir-ho. Molts dels problemes que s’han discutit es poden resumir en “hi ha un algoritme que intenta satisfer unes necessitats humanes, però les necessitats humanes no s’acaben mai”. La problemàtica radica en donar el control del nostre moviment per Internet a agents externs.
La política és una macro eina que permet confrontar efectivament aquest macro conflicte. No dic que ho pugui solucionar tot, ni dic que s’hagi de legislar a tort i a dret, perquè potser models d’Internet com el de la Xina tampoc són exactament ideal.
Però es poden fer primers passos per donar més control als ciutadans/es. Per exemple, una aplicació pública i gratuïta, sense compromisos de seguretat, que faci costat al comerç local. Literalment agafar el format de Google Maps, mostrar les botigues i serveis d’autònoms i del petit comerç, donant una alternativa per donar-los suport de manera fàcil i competitiva. Fer-ne d’això una aplicació i instar als turistes a tenir un enfocament més d’aquí, més del país, a l’hora de fer les seves consumicions no és res forassenyat, i ajuda a la gent tant com l’empodera contra la vigilància dels titans tecnològics.
Un altre exemple: l’agenda cultural de la web de la Generalitat. Existeix, i amb tots els respectes, trobo que és un desastre. Si es contractés a algú que realment dissenyés pensant en el fàcil accés i ús de qualsevol ciutadà aliè a les tecnologies virtuals, seria molt més fàcil propiciar els espais de comunicació oberta que plantejava el Dr. Ruiz de Querol. Cap d’aquestes propostes són difícils de portar a terme, ni cares de mantenir, ni necessiten una societat formada en la matèria, però poden ser diferències importants per donar espais segurs i positius a la ciutadania envers l’ús de les tecnologies.
En resum, la millor manera de fer de la tecnologia la nostra aliada i poder prendre decisions informades sobre com la limitem i li permetem accés als àmbits més personals de la nostra vida, passa per conèixer-la i exposar-s’hi en l’àmbit individual, i construir estructures estatals en l’àmbit col·lectiu.
Ferran-Roger Basart i Bosch
Deixa un comentari