Pep Valenzuela
Cada dia ens hem de sorprendre amb algun fet. Res de nou, això va el món, o com deia l’Ovidi: «no es preocupi, senyora, això ja sol passar!». Però que la sorpresa es perllongui durant més d’una setmana pel mateix motiu i que aquest sigui la gegantina operació de cobertura, en directe, al minut i amb tot detall, de la mort de la reina britànica, totes les cerimònies pel cas i de la coronació del nou rei, realitzada per part de la majoria dels grans mitjans de comunicació; això ja sembla, com a mínim, forassenyat.
Humilment, ni jo ni bona part de la gent amb qui comentem aquest espectacle, notòriament hagiogràfic i enaltidor de la figura de la dita Isabel II, ens sabem avenir dels motius de tanta fanfàrria.
Des de la defensa de la monarquia parlamentària s’argumentava allò de què «la corona regna, però no governa». Simplificant una mica, que és una figura més aviat simbòlica i que les seves accions estarien dirigides a reforçar el paper dels poders executiu, legislatiu i judicial des d’una suposada neutralitat i superioritat que hauria de garantir la unitat de l’estat. Superioritat i neutralitat, s’afegeix també, mirant de reüll aquells que defensen la república, que una presidència electa difícilment podria assolir. Però bé, tornant a la feina de la corona, majorment, estar calladeta, actuar amb discreció i diligència, i signar-validar les accions i lleis de govern i parlament.
Sembla, tot plegat, un paper no massa difícil d’exercir, sempre que corri per les venes la sang blava apropiada pel cas, clar, un mal o defecte que no tot mortal pateix. Com que la sang de l’esmentada senyora ja ho era, de blava, i molt segons les cròniques i telenotícies, la resta li devia resultar ben fàcil de fer. I si aquest fos el cas, doncs feina acomplida. No cal muntar tot aquest espectacle, pensen els ateus, iconoclastes, descreguts, crítics i altres. Però no. Al Regne Unit les cerimònies no tenen fi. Aquí, de moment tampoc.
Per què?, es deuen preguntar moltes persones, com ara el sotasignat d’aquestes línies. Una lectura recent podria fer una mica de llum sobre la foscor. El filòsof francès Frédérique Lordon convoca, en el seu estudi La condition anarchique (Éditions du Seuil, 2018), Pascal, Spinoza i Durkheim per esbrinar d’on pot venir la força o potentia de determinades institucions.
Afirma que «la multitud ama els grans, i que», de fet, «els crea, aquests grans: perquè ella produeix així les ocasions de trobar-se amb si mateixa, de contemplar-se i d’amar-se a través d’ells». Diu encara que «no hi ha herois causa sui, que no és el mèrit el que fa l’heroi, sinó el favor dels déus (…)», però que «l’ajuda d’alguna divinitat que fa la grandesa heroica és la potentia multitudinis transfigurada», citant Pascal. Per la seva banda, Durkheim afirma: «la societat exerceix sobre els seus membres una pressió moral perquè posin els seus sentiments en harmonia amb la situació»; i sobre el dol, específicament, escriu: «està format per cerimònies col·lectives que produeixen un estat de gran exaltació», que tot plegat s’orienten a enfortir les institucions.
En aquest cas, institucions que des dels poders fàctics, estat i altres, clarament volen mantenir i engrandir la força i crèdits de la monarquia britànica, que és també la del status quo actual, el poder quasi omnímode del capital. Una monarquia que ha de ser, per garantir més efectivitat, com més llunyana i inaccessible, misteriosa i sagrada millor.
Perquè si fos massa propera o «campechana», després la gent no s’ho acaba de creure massa. Només cal mirar el cas de la primera ministra de Finlàndia, la Sanna Marin, que ni tan sols la deixen anar de festa. Un altre cas és el dels governants populistes que, des d’una fictícia proximitat amb el «poble», van garantint que viuen amatents i preocupats per resoldre els problemes de tota veïna i veí de la ciutat. Ho fan de paraula, per tuiter, facebook o altres vies. Malauradament, aquests, els problemes, no solen ser resolts. Això, però, sempre ho pot justificar alguna avaria o desconnexió involuntària amb la providència. Ja se sap que els camins del Senyor són inescrutables.
Deixa un comentari